Va ser el 2007 quan l’IEC va presentar la publicació de la segona edició del DIEC, coincidint amb l’any del Centenari de l’Institut. L’Acadèmia catalana celebrava així cent anys d’existència amb una obra que «es dedicava sobretot al poble que enraona, sent i pensa en llengua catalana». I per fer justícia al poble es va incloure el terme «coprincesa». Probablement, estava previst que s’inclogués des de feia temps, però en aquell moment es plantejava per primera vegada l’opció que Andorra pogués tenir una coprincesa. La candidata era Ségolène Royal, que es disputava la presidència francesa amb Nicolas Sarkozy. Però el resultat de les urnes, no va permetre que Royal fos càrrec electe i el president de la República francesa va continuar essent un home. Deu anys després, una altra dona ha tornat a arribar a la segona volta de les presidencials tot i que aquesta vegada la possibilitat que Andorra pugui tenir coprincesa fa feredat.
Marine Le Pen, que segons la llista Time és una de les cent persones més influents del món, encapçala el Front Nacional, herència del seu pare. Malgrat que s’havia qüestionat canviar FN per «Bleu Marine», va decidir finalment mantenir el nom tradicional del partit i deixar de banda eufemismes amb un fals deix de poesia.
Però de fet, ella no amaga el seu extremisme, no tothom és digne de ser francès, el fet d’haver nascut a França no és un motiu prou convincent «la nacionalitat s’hereta o es mereix». De fet, amb aquesta premissa de «Primer els de casa» i que els de casa defineixi un ciutadà prototípic que en realitat no existeix, Donald Trump va guanyar la presidència dels EUA i amb aquella altra sentència que diu «Hostes vingueren que de casa ens tragueren» els partidaris del brèxit van aconseguir que la sortida de la UE del Regne Unit fos una realitat.
I el contrincant... la providència de l’homofonia ha volgut que s’enfrontessin Fillon, Hamon, Mélenchon i Macron. I després de pronunciar aquesta rècula de síl·labes finals amb un so tan nasal que representa gairebé un embarbussament per qualsevol catalanoparlant, podem dir que Emmanuel Macron és a dia d’avui l’esperança.
I és que l’ex-ministre d’Economia sembla ben bé l’antítesi de Le Pen. Amb conviccions europeistes i amb una política innovadora, podria ser el rival perfecte per aturar la líder de FN.
Ara bé, no podem obviar que ha tingut relliscades i que se l’acusa de ser contradictori. Pel que fa als estirabots, té una virtut, sap demanar disculpes, cosa poc vista en un polític. I referent a les seves contradiccions, en molts casos es deuen al seu principi subversiu de carregar-se les dretes i les esquerres. I a mi m’agrada. M’agrada perquè darrere d’aquest home jove amb mirada tranquil·la sembla que hi ha uns ideals que van més enllà de l’ambició d’aconseguir la presidència.
Sense faristol, sense guió i sense corbata hi ha un home que fa reflexionar la societat francesa sobre la responsabilitat col·lectiva que cal afrontar si realment es vol combatre el terrorisme. Parla amb entusiasme i traspua ganes de canvi i crida «En marche».
Diumenge sabrem si els valors de la República es mantenen o s’alça un mur. L’enfrontament serà entre la França retrògrada i xenòfoba contra la França valenta amb afany de modernitzar-se. Noteu la vibració de les bilabials d’Emmanuel? A mi em fan pensar en un motor que vol arrencar. Serà capaç França d’activar-se i posar-se en marche?