En aquesta ocasió, vull parlar-vos sobres els meus gustos pel que fa a la pintura i l’escultura. M’agrada la pintura clàssica. Em fascina un Goya o un Velázquez. Encara que el meu pintor favorit sigui un de la meva terra, Sorolla, amb les seves precioses pintures que reflecteixen paisatges marins valencians.

A més, he d’afegir que m’agrada més la pintura profana que la religiosa. Però, en comptades ocasions m’agrada un quadre abstracte. El problema és que conec menys la pintura d’aquest tipus i per a mi abstracte, fins ara, més o menys, englobava moltes coses com el cubisme, el surrealisme, etc. No tenia ben delimitats els límits entre uns moviments i altres. I m’equivocava. En realitat hi ha moltes pintures i escultures surrealistes que si que m’agraden i que creen en mi tot un món de sensacions.

I a què ve tot això? A que el dissabte passat, quan vaig anar a la visita guiada sobre el surrealisme empordanès al Museu del Tabac vaig descobrir el meu error. Tot i que encara continuo afirmant que m’agraden molt poques de les creacions de Dalí, vaig descobrir un petita escultura que em va fascinar per la seva senzillesa que no obstant això té un gran significat. Es tracta de la Venus de Milo amb calaixos. Pensar en obrir-los i poder descobrir l’ànima de les persones és una cosa que em provoca admiració i por a la vegada, perquè, és clar, dins de cada persona s’amaguen milers de sentiments, pensaments, sensacions, tot un món d’idees per descobrir. També m’agraden molt els seus rellotges, que sembla que es desfacin com es desfà el temps i les seves creacions oníriques que reflecteixen els més estranys somnis en creacions realitzades amb objectes quotidians. Ara potser us sembli que no arribo a expressar tot el que voldria a l’expressar-me, però és tan difícil manifestar amb paraules la immensitat del que sents davant d’alguna obra d’art que et captiva.

Molt més em van agradar les pintures d’Àngels Planells, Jaume Figueras i altres. Les quals reflectien paisatges pintorescs i inaudits, amb els seus vaixells surant pel cel o una lluna que sortia posada a la sorra de la platja. O veure com un d’aquests quadres reflectia la solitud en un món ple de persones on cadascuna d’elles anava «a la seva bola». Estrany, però cert. Un pot sentir-se sol enmig d’un munt de persones. I en aquest quadre cada petit personatge posseïa la seva pròpia bola i s’allunyava de la resta per aferrar-se a ella. És a dir, que al final aquesta pintura resulta meravellosa, ja que en lloc de representar la realitat com ho fa la pintura clàssica, s’expressen idees, sensacions, sentiments o experiències. Com si es tractés de veritable poesia.

Completaven l’exposició peces com una mandolina les cordes de la qual eren substituïdes per una forquilla, objectes recollits de la platja que es converteixen en peces dignes d’admirar. El mar reflectit en gairebé cada un dels quadres. Els colors de les cales empordaneses conformant en forma de roques un enorme violinista fet tot de pedra.

Vaig poder observar com en un Massanet s’amagava un petit requadre en un tòtem que ens mostra un quadre d’El Greco que conforma un gest de complicitat a la seva admiració vers el pintor. Això mateix fa amb altres pintors dignes de la seva admiració. I tot això ho vaig poder observar gràcies a la gran explicació que se’ns va oferir de cadascuna de les peces d’art que conformaven l’exposició. Només em queda aconsellar-vos que si encara no heu anat a veure-la, ho feu perquè de veritat val la pena.