Land Art i els refugiats
Segur que molts de vosaltres heu pogut veure en els darrers dies com el Principat d’Andorra s’ha omplert d’obres d’art al bell mig de paratges naturals. La més visible i impactant és la que es pot veure a la tartera del Pic de Carroi que simbolitza a un pare refugiat amb el seu fill en braços. Aquestes obres d’art formen part de la biennal internacional Andorra Land Art de la qual fins al 28 de juliol se’n celebra la segona edició.
El Land Art, un corrent artístic dels anys 60 i 70 del segle passat als Estats Units, busca integrar l’art en el paisatge aconseguint que l’obra en el seu conjunt no sigui entesa sense el paisatge que l’envolta. Doncs bé, vagi per endavant la felicitació als promotors de l’Andorra Land Art una forma de donar visibilitat a l’enorme potencial natural i paisatgístic del nostre país. Els encoratjo que visitin les obres que s’exposaran en diversos llocs del país com ara el camí interparroquial de Coll de Jou, a Sant Julià de Lòria, i el de Port de Siguer, a Ordino. També n’hi haurà a l’antiga Fàbrica de la Llana, a Escaldes-Engordany, i al voltant del Mirador del Quer.
Més enllà de les obres artístiques, l’Andorra Land Art d’aquest any ens vol fer reflexionar sobre els refugiats. Un dels tres eixos expositius, el que es situarà en els camins interparroquials abans esmentats, porta per títol El Camí dels Drets Humans. De fet, gran part de les obres versaran sobre la via andorrana que van utilitzar milers de refugiats per travessar els Pirineus a la recerca de la llibertat i se situaran en l’itinerari que va ser utilitzat al segle passat pels refugiats que fugien de la Guerra Civil espanyola.
En aquest punt, és on ens hem de qüestionar si és això l’únic que podem fer? Doncs us avanço, per absurd que sembli, que ja estem fent més que d’altres. Ja fa dies que Andorra es va oferir a acollir famílies refugiades però l’entorn no ajuda i l’esforç per prioritzar les vides per davant de les burocràcies no funciona. La UE comptabilitza l’ajuda per protegir les fronteres com si fos ajuda pels refugiats i, d’aquesta manera, no podem anar bé. Molts milions per evitar que entrin i pocs per ajudar que sobrevisquin allà, on per culpa dels diners comunitaris, queden bloquejats. Però això sembla que no importi, li posem un «nom bonic» als fons que enviem als països que aturen l’arribada de refugiats a la UE i mirem cap a un altre costat.
Els refugiats, en la seva immensa majoria, són persones com nosaltres que tenien una vida normal i que esperen poder-la recuperar algun dia. Només depèn de nosaltres, i de les nostres institucions, poder-los donar una oportunitat, i això sembla que no passarà.
De moment, gaudirem d’un Land Art, que ens agradi o no, com a mínim ens farà reflexionar.
El Land Art, un corrent artístic dels anys 60 i 70 del segle passat als Estats Units, busca integrar l’art en el paisatge aconseguint que l’obra en el seu conjunt no sigui entesa sense el paisatge que l’envolta. Doncs bé, vagi per endavant la felicitació als promotors de l’Andorra Land Art una forma de donar visibilitat a l’enorme potencial natural i paisatgístic del nostre país. Els encoratjo que visitin les obres que s’exposaran en diversos llocs del país com ara el camí interparroquial de Coll de Jou, a Sant Julià de Lòria, i el de Port de Siguer, a Ordino. També n’hi haurà a l’antiga Fàbrica de la Llana, a Escaldes-Engordany, i al voltant del Mirador del Quer.
Més enllà de les obres artístiques, l’Andorra Land Art d’aquest any ens vol fer reflexionar sobre els refugiats. Un dels tres eixos expositius, el que es situarà en els camins interparroquials abans esmentats, porta per títol El Camí dels Drets Humans. De fet, gran part de les obres versaran sobre la via andorrana que van utilitzar milers de refugiats per travessar els Pirineus a la recerca de la llibertat i se situaran en l’itinerari que va ser utilitzat al segle passat pels refugiats que fugien de la Guerra Civil espanyola.
En aquest punt, és on ens hem de qüestionar si és això l’únic que podem fer? Doncs us avanço, per absurd que sembli, que ja estem fent més que d’altres. Ja fa dies que Andorra es va oferir a acollir famílies refugiades però l’entorn no ajuda i l’esforç per prioritzar les vides per davant de les burocràcies no funciona. La UE comptabilitza l’ajuda per protegir les fronteres com si fos ajuda pels refugiats i, d’aquesta manera, no podem anar bé. Molts milions per evitar que entrin i pocs per ajudar que sobrevisquin allà, on per culpa dels diners comunitaris, queden bloquejats. Però això sembla que no importi, li posem un «nom bonic» als fons que enviem als països que aturen l’arribada de refugiats a la UE i mirem cap a un altre costat.
Els refugiats, en la seva immensa majoria, són persones com nosaltres que tenien una vida normal i que esperen poder-la recuperar algun dia. Només depèn de nosaltres, i de les nostres institucions, poder-los donar una oportunitat, i això sembla que no passarà.
De moment, gaudirem d’un Land Art, que ens agradi o no, com a mínim ens farà reflexionar.