Salaris pels de fora
Aquests dies ens hem assabentat que el salari que cobrarà el nou director general de l’INAF serà de 198.00 euros bruts anuals.
Ja vaig escriure en un altre moment del risc de la desnacionalització de les nostres institucions i d’intentar atraure experts a cop de talonari.
Aquesta situació no ajuda a generar cap tipus de prestigi al nostre país.
Fa un temps escrivia en una columna que calia posar persones del nostre país per dirigir els llocs estratègics on la presa de decisions era de fonamental importància.
Entenc que en situacions complexes calen persones amb perfils més tècnics, però cal pagar aquests salaris tan elevats per a aquests tipus de tasques?
En quest país existeixen persones que fan tasquen d’extrema importància i els seus salaris amb prou feines els ajuden a arribar a final de mes per cobrir les seves necessitats bàsiques.
Realment el Govern creu que millorem el prestigi del nostre país actuant d’aquesta manera?
Jo crec que no. A més, he intentat buscar per internet si en alguna de les revistes especialitzades financeres es feia referència al prestigi que tindria el nostre país per haver fet una contractació amb aquest salari, i l’única cosa que he trobat són les referències fetes tant en el moment de la contractació com ara pel salari, i alguna referència de tres articles i un llibre co-escrit pel nou director de l’INAF.
El grau de desenvolupament d’un país també es mesura en funció del seu consum intern, quin és el problema de promoure sous tant elevats a persones que no són d’aquí i que no es troben arrelades? Doncs que part dels beneficis que s’obtenen amb la renda del treball no es queden aquí, per la qual cosa tampoc milloren el consum intern.
Un altre problema és que el sistema públic a determinats nivell actua de la mateixa manera que el sector privat, utilitzant les mateixes regles del joc, la de fer determinades contractacions a cop de talonari.
Aleshores el que es genera és un rumor de què si demanes se’t donarà. I algú amb un currículum correcte ja es troba en situació de demanar fins l’infinit, pel que sembla. I aquesta idea ràpidament recorre tots els indrets i arriba a ser coneguda per tothom fora de les nostres fronteres.
Però el sistema públic ha d’entrar en aquest joc? Potser el que caldria és aplicar un topall en els salaris públics. Un topall que podria anar en funció de la competitivitat i la complexitat de cada lloc de treball.
De la mateixa manera que caldria fomentar el nostre coneixement i donar-li més valor, fomentar més la formació continuada i donar sortida a l’experiència dels nostres ciutadans, dels nostres joves, treballar per fer desaparèixer la bretxa salarial existent entre els dos gèneres.
Tenim molt coneixement aquí, només cal donar-li sortida.
Consellera general independent - Grup mixt
Ja vaig escriure en un altre moment del risc de la desnacionalització de les nostres institucions i d’intentar atraure experts a cop de talonari.
Aquesta situació no ajuda a generar cap tipus de prestigi al nostre país.
Fa un temps escrivia en una columna que calia posar persones del nostre país per dirigir els llocs estratègics on la presa de decisions era de fonamental importància.
Entenc que en situacions complexes calen persones amb perfils més tècnics, però cal pagar aquests salaris tan elevats per a aquests tipus de tasques?
En quest país existeixen persones que fan tasquen d’extrema importància i els seus salaris amb prou feines els ajuden a arribar a final de mes per cobrir les seves necessitats bàsiques.
Realment el Govern creu que millorem el prestigi del nostre país actuant d’aquesta manera?
Jo crec que no. A més, he intentat buscar per internet si en alguna de les revistes especialitzades financeres es feia referència al prestigi que tindria el nostre país per haver fet una contractació amb aquest salari, i l’única cosa que he trobat són les referències fetes tant en el moment de la contractació com ara pel salari, i alguna referència de tres articles i un llibre co-escrit pel nou director de l’INAF.
El grau de desenvolupament d’un país també es mesura en funció del seu consum intern, quin és el problema de promoure sous tant elevats a persones que no són d’aquí i que no es troben arrelades? Doncs que part dels beneficis que s’obtenen amb la renda del treball no es queden aquí, per la qual cosa tampoc milloren el consum intern.
Un altre problema és que el sistema públic a determinats nivell actua de la mateixa manera que el sector privat, utilitzant les mateixes regles del joc, la de fer determinades contractacions a cop de talonari.
Aleshores el que es genera és un rumor de què si demanes se’t donarà. I algú amb un currículum correcte ja es troba en situació de demanar fins l’infinit, pel que sembla. I aquesta idea ràpidament recorre tots els indrets i arriba a ser coneguda per tothom fora de les nostres fronteres.
Però el sistema públic ha d’entrar en aquest joc? Potser el que caldria és aplicar un topall en els salaris públics. Un topall que podria anar en funció de la competitivitat i la complexitat de cada lloc de treball.
De la mateixa manera que caldria fomentar el nostre coneixement i donar-li més valor, fomentar més la formació continuada i donar sortida a l’experiència dels nostres ciutadans, dels nostres joves, treballar per fer desaparèixer la bretxa salarial existent entre els dos gèneres.
Tenim molt coneixement aquí, només cal donar-li sortida.
Consellera general independent - Grup mixt