La governança mundial dels impostos
La crisi financera és inseparable de les anomalies fiscals i d’això en és prova que del G-20 sorgeix l’impuls, dirigit al comportament dels estats i al de les institucions i mercats, d’una bona governança fiscal que serveixi de síntesi i referència del que no ha de passar en el marc financer i tributari internacional en el futur.
L’informe final de la Comissió Nacional de les Causes de la Crisi Econòmica i Financera als Estats Units del 2010, estableix que la crisi va ser el resultat de la concurrència de la convicció de l’autocorrecció espontània dels mercats amb la manca de regulació i supervisió per al sector públic del sistema financer.
També reconeix que van ser importants els fracassos de responsabilitat social corporativa i de gestió del risc per assumpció de masses amb poc capital i dependència gairebé total dels fons a curt termini, a la recerca de substancials i excessius beneficis.
I si als EUA es va trobar a faltar regulació i transparència, imaginem el que va passar, i passa, a nivell mundial.
El fenomen de la desregulació, de la flexibilitat o laxitud dels reguladors estatals, de l’eliminació de barreres a la lliure circulació de béns i serveis, al costat de la desaparició de les economies no capitalista, del boom de la privatització de les empreses públiques, de la reubicació de negocis, dels canvis a mida, estratègies i l’organització de les empreses i de la liberalització dels mercats financers, genera la tempesta financera perfecte.
No és casual, doncs, la preocupació del G-20 de regular i supervisar les Global Sistematically Important Finantial Entities (G-Sifi) que havien sortejat obligacions financeres domèstiques, amb l’opacitat dels riscos i per a les distorsions produïdes amb l’elusió i evasió fiscal a través dels centres financers off shore.
I en aquest context es planteja la qüestió de si estem en el trànsit cap a una governança mundial, contractual i consensual dels estats sobirans, en una sort de democràcia global, fruit de l’emergència d’una voluntat política universal.
La governança global és la gestió de les relacions internacionals sense autoritat sobirana per aconseguir un ordre mundial que influeixi en tots els nivells de l’activitat i conducta humana a través d’aliances d’objectius comuns que disciplinin activitats posant-les al servei d’un sistema de regles (normes, estàndards i principis fonamentats en valors i exigències que transcendeixin la mera actuació d’acord amb les regles). Construeix i delimita el comportament social dels que l’assumeixen o la suporten, ja pels estats, ja per les organitzacions no governamentals, ja per les empreses transnacionals, grups científics, professionals o experts.
La governança pública il·lustra sobre com es governa i sobre els procediments per fer-ho. Des de la seva primera formulació als anys 90 pel Banc Mundial, fins a la seva recepció i desenvolupament per l’ONU, l’OCDE, la Unió Europea i altres organitzacions internacionals, s’ha anat expandint amb el propòsit de reforma del sector públic per a un major respecte dels recursos humans, naturals, econòmics, per a un desenvolupament equitatiu i sostenible, en el context d’un entorn que fonamenti els drets humans, els principis democràtics i el respecte de la norma legal.
La responsabilitat social corporativa és la resposta de la governança global per a les empreses. La governança per a la gestió corporativa o societària es caracteritza per la transparència de comptes, la seva proactivitat contra l’opacitat, en contra de les pràctiques fraudulentes en els mercats, contra els abusos financers i laborals, contra la pobresa, contra el deteriorament del medi ambient, contra l’evasió i elusió tributàries, a favor dels accionistes, dels treballadors, dels inversors i de la hisenda pública, contra la corrupció, el suborn, les males praxis retributives, en benefici narcisista dels principals executius.
A la superació del seu principal defecte, el dèficit democràtic i de representació, l’ONU pot tenir un paper principal malgrat que està apartada del centre de la governança econòmica global.
D’altre banda, no hi ha un govern mundial que pugui gestionar les externalitats extraterritorials o els efectes secundaris originats pels sistemes fiscals.
La solució espontània dels mercats, en virtut de la qual els països competeixen en comptes de cooperar, condueix a ajustos a la baixa en els costos efectius d’impostos sobre l’activitat econòmica, especialment els que corresponen a bases tributàries mòbils, com el capital i la mà d’obra altament qualificada, i a menors taxes d’impostos en el consum, en particular en els que són aplicables a les mercaderies fàcilment transportables i relativament valuoses. A la reducció de les tarifes dels impostos sobre les vendes i les rendes de capital, els països petits poden marcar la línia, ja que són els que més poden gaudir d’atraure els compradors i inversors de fora.
Els països amb diferents agendes polítiques trobaran dificultats per posar-se d’acord en una determinada estructura tributària. L’avanç cap a una harmonització fiscal s’ha vist tradicionalment limitada, fins i tot en una zona tan restringida com la Unió Europea. Els acords tributaris, fins i tot entre dos països, són difícils i requereixen molt de temps i esforç. En qualsevol cas, no hi ha un mecanisme institucional que faciliti la discussió de temes i la negociació d’acords a nivell mundial.
Una incipient governança mundial es troba a l’anomenat G-20, coordinat de facto per la FED US. Tot això deixa pas a l’alternativa de crear una organització internacional que tracti sistemàticament de la fiscalitat internacional, o en el seu defecte de l’atorgament d’un mandat especific a una institució ja existent. Actualment ja hi ha algú que s’ocupa de les qüestions relacionades amb el comerç (l’OMC), de l’estabilitat macroeconòmica i l’equilibri de la balança de pagaments i, en particular, de l’impacte transnacional de les polítiques macroeconòmiques internes (FMI), del desenvolupament econòmic (BIRF), i d’altres objectius. No obstant això, a nivell de tot el món no hi una organització que supervisi o procuri influenciar els esdeveniments fiscals amb impacte transnacional. Es pot considerar que aquesta situació és inusual, perquè els països competeixen cada vegada menys a través dels aranzels i de restriccions quantitatives al comerç o a través de les variacions en el tipus de canvi, i cada vegada més a través de l’ús d’incentius fiscals, ajustaments a les taxes tributàries, canvis en els criteris administratius de determinats ingressos i altres ajustaments similars. Aquest procés condueix a la «degradació tributària».
A mida que el comerç segueixi liberalitzant-se i el capital tingui major facilitat per a desplaçar-se, augmentaran els avantatges de la competència fiscal entre països i augmentarà la temptació de posar-la en pràctica. La base tributària mundial es converteix en un dels «patrimonial comuns» que pot explotar-se. En conseqüència, està més que justificada la creació d’una organització tributària mundial.
Com la imposició d’impostos constitueix una de les mesures governamentals de caràcter més polític, és improbable que, en aquesta conjuntura, els governs dels països estiguin preparats per assignar a una organització d’aquest tipus la capacitat d’aplicar impostos. Fins ara no hi un exemple d’organització supranacional a la que se li hagin conferit aquests poders. Ni la Comissió Europea ho ha fet. No obstant, és concebible que arribi el dia en què els països del món creïn una direcció fiscal internacional per recaptar els impostos que no poden recaptar els diferents governs i assignar-los ja a la provisió de béns públics internacionals per reintegrar-los als països.
Algunes de les principals activitats d’una organització d’aquest tipus podrien ser:
1. Identificar tendències i problemes fiscals internacionals. El comitè de qüestions fiscals de l’OCDE ha portat a terme aquesta meritòria feina. No obstant això, la majoria dels països del món no formen part de l’OCDE.
2. Compilar i generar estadístiques tributàries sobre el major nombre possible de països, perquè no hi una institució que ho faci a nivell mundial. Els treballs de l’OCDE i de l’FMI poden ser d’utilitat.
3. Preparar un informe sobre el desenvolupament tributari mundial que descrigui les principals tendències (tant estadístiques com d’evolució de les polítiques), identifiqui els problemes i, potser, assenyali solucions viables. Identificar les bones pràctiques i fer-les públiques.
4. Subministrament d’algun tipus d’assistència tècnica als països en matèria de política i d’administració tributària, facilitant la coordinació i harmonització.
5. Formular normes bàsiques de política i d’administració tributària.
6. Ser un fòrum mundial en el que experts i responsables de la formulació de polítiques dels diferents països puguin intercanviar idees.
7. Ser un fòrum mundial per a l’arbitratge tributari per a conflictes entre països o grups de països.
8. Supervisió en matèria tributària, de la mateixa forma que l’FMI supervisa l’evolució macroeconòmica: a nivell dels països; a nivell regional, i a nivell de tot el món. El modus operandi de l’FMI podria servir d’exemple a la nova organització.
Una organització tributària mundial identificaria els esdeveniments fiscals amb efectes secundaris transfronterers i els faria saber a una junta directiva internacional. La junta recomanaria canvis en els aspectes en què el comportament tributari d’un país tingués un impacte clarament negatiu per a d’altres països. Per exemple, es recomanarien canvis en els països que colonitzen la base imposable mundial gràcies al seu poder econòmic. Només recomanaria canvis, no tindria facultats per fer-los complir.
Amb això, la realitat dels mercats deslocalitzats, per globalitzats, s’adaptaria als drets dels estats afectats per externalitats negatives internacionals en els seus pressupostos públics.
L’informe final de la Comissió Nacional de les Causes de la Crisi Econòmica i Financera als Estats Units del 2010, estableix que la crisi va ser el resultat de la concurrència de la convicció de l’autocorrecció espontània dels mercats amb la manca de regulació i supervisió per al sector públic del sistema financer.
També reconeix que van ser importants els fracassos de responsabilitat social corporativa i de gestió del risc per assumpció de masses amb poc capital i dependència gairebé total dels fons a curt termini, a la recerca de substancials i excessius beneficis.
I si als EUA es va trobar a faltar regulació i transparència, imaginem el que va passar, i passa, a nivell mundial.
El fenomen de la desregulació, de la flexibilitat o laxitud dels reguladors estatals, de l’eliminació de barreres a la lliure circulació de béns i serveis, al costat de la desaparició de les economies no capitalista, del boom de la privatització de les empreses públiques, de la reubicació de negocis, dels canvis a mida, estratègies i l’organització de les empreses i de la liberalització dels mercats financers, genera la tempesta financera perfecte.
No és casual, doncs, la preocupació del G-20 de regular i supervisar les Global Sistematically Important Finantial Entities (G-Sifi) que havien sortejat obligacions financeres domèstiques, amb l’opacitat dels riscos i per a les distorsions produïdes amb l’elusió i evasió fiscal a través dels centres financers off shore.
I en aquest context es planteja la qüestió de si estem en el trànsit cap a una governança mundial, contractual i consensual dels estats sobirans, en una sort de democràcia global, fruit de l’emergència d’una voluntat política universal.
La governança global és la gestió de les relacions internacionals sense autoritat sobirana per aconseguir un ordre mundial que influeixi en tots els nivells de l’activitat i conducta humana a través d’aliances d’objectius comuns que disciplinin activitats posant-les al servei d’un sistema de regles (normes, estàndards i principis fonamentats en valors i exigències que transcendeixin la mera actuació d’acord amb les regles). Construeix i delimita el comportament social dels que l’assumeixen o la suporten, ja pels estats, ja per les organitzacions no governamentals, ja per les empreses transnacionals, grups científics, professionals o experts.
La governança pública il·lustra sobre com es governa i sobre els procediments per fer-ho. Des de la seva primera formulació als anys 90 pel Banc Mundial, fins a la seva recepció i desenvolupament per l’ONU, l’OCDE, la Unió Europea i altres organitzacions internacionals, s’ha anat expandint amb el propòsit de reforma del sector públic per a un major respecte dels recursos humans, naturals, econòmics, per a un desenvolupament equitatiu i sostenible, en el context d’un entorn que fonamenti els drets humans, els principis democràtics i el respecte de la norma legal.
La responsabilitat social corporativa és la resposta de la governança global per a les empreses. La governança per a la gestió corporativa o societària es caracteritza per la transparència de comptes, la seva proactivitat contra l’opacitat, en contra de les pràctiques fraudulentes en els mercats, contra els abusos financers i laborals, contra la pobresa, contra el deteriorament del medi ambient, contra l’evasió i elusió tributàries, a favor dels accionistes, dels treballadors, dels inversors i de la hisenda pública, contra la corrupció, el suborn, les males praxis retributives, en benefici narcisista dels principals executius.
A la superació del seu principal defecte, el dèficit democràtic i de representació, l’ONU pot tenir un paper principal malgrat que està apartada del centre de la governança econòmica global.
D’altre banda, no hi ha un govern mundial que pugui gestionar les externalitats extraterritorials o els efectes secundaris originats pels sistemes fiscals.
La solució espontània dels mercats, en virtut de la qual els països competeixen en comptes de cooperar, condueix a ajustos a la baixa en els costos efectius d’impostos sobre l’activitat econòmica, especialment els que corresponen a bases tributàries mòbils, com el capital i la mà d’obra altament qualificada, i a menors taxes d’impostos en el consum, en particular en els que són aplicables a les mercaderies fàcilment transportables i relativament valuoses. A la reducció de les tarifes dels impostos sobre les vendes i les rendes de capital, els països petits poden marcar la línia, ja que són els que més poden gaudir d’atraure els compradors i inversors de fora.
Els països amb diferents agendes polítiques trobaran dificultats per posar-se d’acord en una determinada estructura tributària. L’avanç cap a una harmonització fiscal s’ha vist tradicionalment limitada, fins i tot en una zona tan restringida com la Unió Europea. Els acords tributaris, fins i tot entre dos països, són difícils i requereixen molt de temps i esforç. En qualsevol cas, no hi ha un mecanisme institucional que faciliti la discussió de temes i la negociació d’acords a nivell mundial.
Una incipient governança mundial es troba a l’anomenat G-20, coordinat de facto per la FED US. Tot això deixa pas a l’alternativa de crear una organització internacional que tracti sistemàticament de la fiscalitat internacional, o en el seu defecte de l’atorgament d’un mandat especific a una institució ja existent. Actualment ja hi ha algú que s’ocupa de les qüestions relacionades amb el comerç (l’OMC), de l’estabilitat macroeconòmica i l’equilibri de la balança de pagaments i, en particular, de l’impacte transnacional de les polítiques macroeconòmiques internes (FMI), del desenvolupament econòmic (BIRF), i d’altres objectius. No obstant això, a nivell de tot el món no hi una organització que supervisi o procuri influenciar els esdeveniments fiscals amb impacte transnacional. Es pot considerar que aquesta situació és inusual, perquè els països competeixen cada vegada menys a través dels aranzels i de restriccions quantitatives al comerç o a través de les variacions en el tipus de canvi, i cada vegada més a través de l’ús d’incentius fiscals, ajustaments a les taxes tributàries, canvis en els criteris administratius de determinats ingressos i altres ajustaments similars. Aquest procés condueix a la «degradació tributària».
A mida que el comerç segueixi liberalitzant-se i el capital tingui major facilitat per a desplaçar-se, augmentaran els avantatges de la competència fiscal entre països i augmentarà la temptació de posar-la en pràctica. La base tributària mundial es converteix en un dels «patrimonial comuns» que pot explotar-se. En conseqüència, està més que justificada la creació d’una organització tributària mundial.
Com la imposició d’impostos constitueix una de les mesures governamentals de caràcter més polític, és improbable que, en aquesta conjuntura, els governs dels països estiguin preparats per assignar a una organització d’aquest tipus la capacitat d’aplicar impostos. Fins ara no hi un exemple d’organització supranacional a la que se li hagin conferit aquests poders. Ni la Comissió Europea ho ha fet. No obstant, és concebible que arribi el dia en què els països del món creïn una direcció fiscal internacional per recaptar els impostos que no poden recaptar els diferents governs i assignar-los ja a la provisió de béns públics internacionals per reintegrar-los als països.
Algunes de les principals activitats d’una organització d’aquest tipus podrien ser:
1. Identificar tendències i problemes fiscals internacionals. El comitè de qüestions fiscals de l’OCDE ha portat a terme aquesta meritòria feina. No obstant això, la majoria dels països del món no formen part de l’OCDE.
2. Compilar i generar estadístiques tributàries sobre el major nombre possible de països, perquè no hi una institució que ho faci a nivell mundial. Els treballs de l’OCDE i de l’FMI poden ser d’utilitat.
3. Preparar un informe sobre el desenvolupament tributari mundial que descrigui les principals tendències (tant estadístiques com d’evolució de les polítiques), identifiqui els problemes i, potser, assenyali solucions viables. Identificar les bones pràctiques i fer-les públiques.
4. Subministrament d’algun tipus d’assistència tècnica als països en matèria de política i d’administració tributària, facilitant la coordinació i harmonització.
5. Formular normes bàsiques de política i d’administració tributària.
6. Ser un fòrum mundial en el que experts i responsables de la formulació de polítiques dels diferents països puguin intercanviar idees.
7. Ser un fòrum mundial per a l’arbitratge tributari per a conflictes entre països o grups de països.
8. Supervisió en matèria tributària, de la mateixa forma que l’FMI supervisa l’evolució macroeconòmica: a nivell dels països; a nivell regional, i a nivell de tot el món. El modus operandi de l’FMI podria servir d’exemple a la nova organització.
Una organització tributària mundial identificaria els esdeveniments fiscals amb efectes secundaris transfronterers i els faria saber a una junta directiva internacional. La junta recomanaria canvis en els aspectes en què el comportament tributari d’un país tingués un impacte clarament negatiu per a d’altres països. Per exemple, es recomanarien canvis en els països que colonitzen la base imposable mundial gràcies al seu poder econòmic. Només recomanaria canvis, no tindria facultats per fer-los complir.
Amb això, la realitat dels mercats deslocalitzats, per globalitzats, s’adaptaria als drets dels estats afectats per externalitats negatives internacionals en els seus pressupostos públics.