Ja estem a Pasqua i encara que jo ara em menjo la mona de xocolata típica catalana, he de matisar que per a mi és només una peça de xocolata i no com les mones que abans em menjava a Alacant. Recordo que, fa uns anys, quan encara era oberta la pastisseria Vives, l’amo de la qual era d’origen alacantí, encara podia gaudir de la meva mona tradicional a Andorra. Però aquests temps ja van passar i ara em conformo amb la de xocolata.

D’aquesta manera, Diumenge de Pasqua, la tradició, molt arrelada i estimada a Alacant, mana que acabada la missa es mengi la mona. Així, famílies senceres acostumen a reunir-se per dinar o berenar preferentment a la muntanya, però també pot ser al camp o a la platja on, després de berenar, s’acostuma passar l’estona saltant a la corda o volant els típics catxirulos.

En l’actualitat, molts alacantins es reuneixen per celebrar aquesta tradició al parc del Tossal, recentment remodelat a les faldes del Castell de Sant Ferran. Nens i grans, tothom, es mengen la seva mona acompanyada amb una rajola de xocolata i llonganissa de Pasqua.

Aquí teniu un exemple d’una d’aquestes cançons en valencià utilitzades per saltar a la corda: «El dia de Pasqua, / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava. /La tarara sí, la tarara no, / la tarara, mare, que la balle jo».
Els ingredients de la nostra mona, alguns d’ells impregnats de l’essència i les olors de la nostra terra, són, entre d’altres, aigua de flor de taronger, llimona, sucre, ous, farina, oli d’oliva, etcètera. I al centre, coronant-la, un ou bullit que com mana la tradició s’ha de trencar per sorpresa al front d’algun familiar o amic. Però, heu de tenir sempre en compte que alguns forners posen ous crus en les seves mones per tal de provocar situacions gracioses. Aquest ritual d’esclafar l’ou mana recitar en veu alta l’estrofa: «Ací em pica, ací em cou i ací t’esclafe l’ou».

Antigament la mona era coneguda com un regal del padrí al seu fillol pel diumenge de Pasqua després de la celebració de la missa. Però, tradicionalment sempre ha estat considerada com un regal afectuós dels majors als més petits de la casa. I, allà, ens la mengem tant els grans com els nens, encara que hàgim de comprar-nos-la nosaltres mateixos, ningú es pot quedar sense la seva mona.

Per acabar, dir que espero que aquestes diferències entre les dues mones que, no obstant això, procedeixen d’una mateixa tradició, perdurin al llarg del temps, conservant Alacant la seva mona tradicional juntament amb els costums que estan arrelades a ella.