Consultori fiscal
Aquesta setmana volem compartir amb els lectors la problemàtica actual en relació a l’Impost sobre Successions i Donacions a Espanya quan s’hereten béns o drets situats a territori espanyol i el drethavent és resident fiscal al Principat d’Andorra.
D’acord amb la normativa espanyola vigent fins al 31 de desembre del 2014 el contribuent (el drethavent) no resident, sotmès a gravamen de l’ISD per obligació real de contribuir, estava obligat a aplicar la normativa estatal, sense poder invocar els beneficis fiscals que pogués tenir regulada la comunitat autònoma (en endavant, CCAA) de residència del causant, beneficis que si serien aplicables per un drethavent amb residencia fiscal a España que rebés idèntica adquisició mortis causa.
Recordem que el apartat 2 de l’article 32 de la Ley de Cesión de Tributos espanyola estableix que només es considera produït en territori d’una CCAA el rendiment de l’impost «de los sujetos pasivos residentes en España», amb el que la interpretació que es desprenia del precepte es que quan els subjectes passius eren no residents resultava aplicable la normativa estatal al no operar la Ley de Cesión de Tributos.
Per corregir aquesta discriminació entre drethavents no residents i residents, i derivat de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de 3 de setembre de 2014 (assumpte C-127/12), en que l’alt tribunal va condemnar al Regne d’Espanya per infringir el principi de lliure circulació de capitals, es va introduir a la Ley 26/2014, de 27 de novembre, la disposició addicional segona de la Ley del Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones, disposant que els drethavent no residents tindran dret a aplicar la normativa aprovada per la comunitat autònoma en la que tingués la residència el causant o si el causant era resident en un país de la Unió Europea (en endavant, UE) o de l’Espai Econòmic Europeu (en endavant, EEE) en la CCAA on es trobin situats el major valor dels béns o drets del cabal relicte a Espanya.
No deixa de sorprendre que la norma només contempla l’aplicació d’aquesta regla quan els contribuents siguin residents a un estat membre de la UE o de l’EEE o quan el causant era resident a un país de la UE o de l’EEE diferent d’Espanya deixant fora del mateix els contribuents residents en altres territoris, com per exemple Andorra.
Aquesta restricció a l’aplicació de les noves regles, que es reprodueix en el resta de disposicions que contempla el precepte, considerem que suposaria una incorrecta aplicació de la jurisprudència del TJUE en aquesta matèria.
Recordem que l’article 63 del Tractat de la Unió Europea estableix que «queden prohibides totes les restriccions als moviments de capitals entre estats membres i entre estats membres i tercers països». Així doncs, la restricció no només entra en joc quan es produeix un fet imposable en el que intervenen persones o actius situats en altres estats membres sinó que també es produeix quan intervenen persones o actius de tercers països.
En relació al comentat resulta d’interès la sentencia del TJUE de 17 d’octubre del 2013 (assumpte C-181/12, Weite) en el que es plantejava si la legislació alemanya resultava contraria a la llibertat de circulació de capitals en una herència en la que el causant i el drethavent eren residents a Suïssa i es transmetia un be immoble situat a Alemanya. Segons la normativa alemanya la reducció aplicable en aquesta herència era inferior a la que s’hagués aplicat si almenys un dels intervinents hagués residit a Alemanya.
En aquest supòsit el govern alemany i la Comissió Europea al·legaven que al tractar-se de moviments de capitals amb tercers països hauria de prendre’s en consideració el disposat a l’article 64 del Tractat, però el TJUE conclou que aquesta mesura constitueix una restricció a la llibertat de circulació de capitals entre estats membres i tercers països que contempla l’article 63 del Tractat de la Unió Europea i que al tractar-se d’una herència o donació la seva aplicació no es veuria afectada pel disposat a l’article 64 del Tractat
Així doncs, es de esperar que el legislador espanyol modifiqui la normativa aprovada al 2014 per incloure dins de l’àmbit d’aplicació els supòsits en que el drethavent és resident fiscal al Principat d’Andorra.
Mentre no es produeixi, els contribuents que es trobin en aquesta situació hauran de valorar la possibilitat d’impugnar les seves autoliquidacions donat que la normativa espanyola suposaria una restricció a la llibertat de circulació de capitals.
Partner | Tax & Corporate Services
D’acord amb la normativa espanyola vigent fins al 31 de desembre del 2014 el contribuent (el drethavent) no resident, sotmès a gravamen de l’ISD per obligació real de contribuir, estava obligat a aplicar la normativa estatal, sense poder invocar els beneficis fiscals que pogués tenir regulada la comunitat autònoma (en endavant, CCAA) de residència del causant, beneficis que si serien aplicables per un drethavent amb residencia fiscal a España que rebés idèntica adquisició mortis causa.
Recordem que el apartat 2 de l’article 32 de la Ley de Cesión de Tributos espanyola estableix que només es considera produït en territori d’una CCAA el rendiment de l’impost «de los sujetos pasivos residentes en España», amb el que la interpretació que es desprenia del precepte es que quan els subjectes passius eren no residents resultava aplicable la normativa estatal al no operar la Ley de Cesión de Tributos.
Per corregir aquesta discriminació entre drethavents no residents i residents, i derivat de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de 3 de setembre de 2014 (assumpte C-127/12), en que l’alt tribunal va condemnar al Regne d’Espanya per infringir el principi de lliure circulació de capitals, es va introduir a la Ley 26/2014, de 27 de novembre, la disposició addicional segona de la Ley del Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones, disposant que els drethavent no residents tindran dret a aplicar la normativa aprovada per la comunitat autònoma en la que tingués la residència el causant o si el causant era resident en un país de la Unió Europea (en endavant, UE) o de l’Espai Econòmic Europeu (en endavant, EEE) en la CCAA on es trobin situats el major valor dels béns o drets del cabal relicte a Espanya.
No deixa de sorprendre que la norma només contempla l’aplicació d’aquesta regla quan els contribuents siguin residents a un estat membre de la UE o de l’EEE o quan el causant era resident a un país de la UE o de l’EEE diferent d’Espanya deixant fora del mateix els contribuents residents en altres territoris, com per exemple Andorra.
Aquesta restricció a l’aplicació de les noves regles, que es reprodueix en el resta de disposicions que contempla el precepte, considerem que suposaria una incorrecta aplicació de la jurisprudència del TJUE en aquesta matèria.
Recordem que l’article 63 del Tractat de la Unió Europea estableix que «queden prohibides totes les restriccions als moviments de capitals entre estats membres i entre estats membres i tercers països». Així doncs, la restricció no només entra en joc quan es produeix un fet imposable en el que intervenen persones o actius situats en altres estats membres sinó que també es produeix quan intervenen persones o actius de tercers països.
En relació al comentat resulta d’interès la sentencia del TJUE de 17 d’octubre del 2013 (assumpte C-181/12, Weite) en el que es plantejava si la legislació alemanya resultava contraria a la llibertat de circulació de capitals en una herència en la que el causant i el drethavent eren residents a Suïssa i es transmetia un be immoble situat a Alemanya. Segons la normativa alemanya la reducció aplicable en aquesta herència era inferior a la que s’hagués aplicat si almenys un dels intervinents hagués residit a Alemanya.
En aquest supòsit el govern alemany i la Comissió Europea al·legaven que al tractar-se de moviments de capitals amb tercers països hauria de prendre’s en consideració el disposat a l’article 64 del Tractat, però el TJUE conclou que aquesta mesura constitueix una restricció a la llibertat de circulació de capitals entre estats membres i tercers països que contempla l’article 63 del Tractat de la Unió Europea i que al tractar-se d’una herència o donació la seva aplicació no es veuria afectada pel disposat a l’article 64 del Tractat
Així doncs, es de esperar que el legislador espanyol modifiqui la normativa aprovada al 2014 per incloure dins de l’àmbit d’aplicació els supòsits en que el drethavent és resident fiscal al Principat d’Andorra.
Mentre no es produeixi, els contribuents que es trobin en aquesta situació hauran de valorar la possibilitat d’impugnar les seves autoliquidacions donat que la normativa espanyola suposaria una restricció a la llibertat de circulació de capitals.
Partner | Tax & Corporate Services