La influència de les xarxes
En la nostra societat actual, les xarxes socials constitueixen un mitjà més per comunicar-nos. Ens permeten estar informats de manera global i en donem un ús infinit. El problema rau en el pas d’aquestes de ser una eina per millorar la comunicació i la informació per convertir-se en una addicció per a alguns dels seus usuaris.
Però, per què són addictives? Senzillament, perquè, de vegades, ens fan sentir el centre d’atenció i això cobreix, en algunes persones, moltes mancances afectives, en veure com els altres responen davant les seves actuacions.
De tot això neix per a alguns una necessitat de comprar likes i followers a les xarxes socials. Aquests seguidors neixen de comptes falses, creades amb perfils zombis o de gent real que cobra per aquesta acció d’empreses que es dediquen a vendre seguidors i likes a les marques o persones que volen destacar en termes numèrics i així semblar més populars. Una falsa concepció d’aquestes funcions en què preval la qualitat enfront de la quantitat.
Així, quan un compte posseeix molts fans inactius, això ja comença a resultar una mica sospitós, perquè els comptes zombis no interactuen. Així, aquestes persones creuen augmentar la seva credibilitat mitjançant l’augment de xifres, però de vegades pot provocar fins i tot l’efecte contrari, perquè sense seguidors d’opinió reals que parlin de tu tot aquest mercadeig no servirà per a res i només estaràs creant un problema seriós de credibilitat. Tenir seguidors et beneficia, però sempre que interactuïn amb tu.
El problema més greu de tot això és quan es fa qualsevol cosa per aconseguir uns quants likes més. Llavors, de vegades, es parla més del compte o es pengen fotos que mai haurien d’haver vist la llum. Això es justifica per una baixa autoestima que necessita de l’aprovació dels altres per tal de poder sentir-la falsament créixer. I, per aconseguir-ho, per alguns, tot s’hi val. Des pujar uns selfies amb poca roba, fins a fer tota una sèrie de bestieses que provoquin les rialles dels altres i que facin que l’atenció recaigui sobre la teva persona. La crua realitat és que si necessites popularitat per sentir-te bé amb tu mateix, alguna cosa falla en la teva vida. Estàs buscant des de fora l’aprovació que no aconsegueixes concedir-te a tu mateix. I la teva pròpia aprovació és l’única cosa que hauria de importar-te.
Per acabar, dir que realment jo no ho veig tot tan negre i considero que, ben utilitzades, les xarxes socials constitueixen una estupenda eina comunicativa. En el meu modest parer crec que s’ha generat massa histerisme pel que fa al tema dels seus efectes influenciadors dins de la vida de les persones. Penso que en la majoria de casos la nostra interacció a Twitter, Facebook o Youtube no és més que un mer entreteniment, una nova forma de passar l’estona, de compartir el que t’agrada i el que no, de riure i debatre amb els teus amics o amb altra gent que comparteix els mateixos interessos que tu. I que les persones que cobreixen les seves mancances afectives o d’autoestima amb elles, ja posseïen aquest problema amb anterioritat i no va ser produït per l’ús d’aquests mitjans socials.
Però, per què són addictives? Senzillament, perquè, de vegades, ens fan sentir el centre d’atenció i això cobreix, en algunes persones, moltes mancances afectives, en veure com els altres responen davant les seves actuacions.
De tot això neix per a alguns una necessitat de comprar likes i followers a les xarxes socials. Aquests seguidors neixen de comptes falses, creades amb perfils zombis o de gent real que cobra per aquesta acció d’empreses que es dediquen a vendre seguidors i likes a les marques o persones que volen destacar en termes numèrics i així semblar més populars. Una falsa concepció d’aquestes funcions en què preval la qualitat enfront de la quantitat.
Així, quan un compte posseeix molts fans inactius, això ja comença a resultar una mica sospitós, perquè els comptes zombis no interactuen. Així, aquestes persones creuen augmentar la seva credibilitat mitjançant l’augment de xifres, però de vegades pot provocar fins i tot l’efecte contrari, perquè sense seguidors d’opinió reals que parlin de tu tot aquest mercadeig no servirà per a res i només estaràs creant un problema seriós de credibilitat. Tenir seguidors et beneficia, però sempre que interactuïn amb tu.
El problema més greu de tot això és quan es fa qualsevol cosa per aconseguir uns quants likes més. Llavors, de vegades, es parla més del compte o es pengen fotos que mai haurien d’haver vist la llum. Això es justifica per una baixa autoestima que necessita de l’aprovació dels altres per tal de poder sentir-la falsament créixer. I, per aconseguir-ho, per alguns, tot s’hi val. Des pujar uns selfies amb poca roba, fins a fer tota una sèrie de bestieses que provoquin les rialles dels altres i que facin que l’atenció recaigui sobre la teva persona. La crua realitat és que si necessites popularitat per sentir-te bé amb tu mateix, alguna cosa falla en la teva vida. Estàs buscant des de fora l’aprovació que no aconsegueixes concedir-te a tu mateix. I la teva pròpia aprovació és l’única cosa que hauria de importar-te.
Per acabar, dir que realment jo no ho veig tot tan negre i considero que, ben utilitzades, les xarxes socials constitueixen una estupenda eina comunicativa. En el meu modest parer crec que s’ha generat massa histerisme pel que fa al tema dels seus efectes influenciadors dins de la vida de les persones. Penso que en la majoria de casos la nostra interacció a Twitter, Facebook o Youtube no és més que un mer entreteniment, una nova forma de passar l’estona, de compartir el que t’agrada i el que no, de riure i debatre amb els teus amics o amb altra gent que comparteix els mateixos interessos que tu. I que les persones que cobreixen les seves mancances afectives o d’autoestima amb elles, ja posseïen aquest problema amb anterioritat i no va ser produït per l’ús d’aquests mitjans socials.