És l’euro un projecte socialdemòcrata? Si és així, no hauria de ser estrany que un s’acabi preguntant sobre el futur de la moneda comuna veient les actuals circumstàncies per les quals travessa la socialdemocràcia europea (en clara fase de desintegració en molts països, col·lapsant al supernova o a mode de baluern bíblic, com hem vist a Holanda). Certament, una dinàmica d’una lletjor desorbitada.
Deixin que els digui, per a la seva tranquil·litat, que l’euro no és en essència un projecte socialdemòcrata i, per tant, no han d’establir-se paral·lelismes entre les destinacions de tots dos conceptes. Cert és que l’euro neix com aquest pas necessari per empènyer aquest altre projecte antidiluvià, que neix ja els anys 50 en les albors de la cooperació (CECA, Tractat de Roma, CEE, etc.). Dic el de ‘empènyer’ perquè aquest projecte original pateix una mena de paràlisi entre els anys 70 i 90. Doncs bé; com tot projecte polític d’envergadura, el gran projecte europeu també va tenir els seus pares fundadors i, havent llegit amb profusió, i durant molt temps, sobre la majoria d’ells, puc afirmar que, ni l’euro ni el que representa, va tenir un origen socialdemòcrata.
Konrad Adenauer, del catòlic Partit de Centre, va refusar pactar amb els socialdemòcrates i va repudiar l’SPD durant tota la seva etapa de govern. Robert Schuman va fundar el Moviment Republicà (la contrapartida de la democràcia catòlica a Alemanya i Itàlia, clars oponents al socialisme). El partit que va donar suport a De Gaulle els anys 60. Ja saben, el Gaulisme. Aquest moviment tercer-posicionista. Ni d’esquerres ni de dretes, però amb una inconfusible aroma conservadora. El luxemburguès Joseph Bech, del Partit Cristià, es relaciona més amb el pensament mercantilista que amb el socialisme. Igual que l’Holandès Johan Beyen, que va ser president del BIS, o el francès Jean Monnet, home de negocis i banquer d’inversions. El mateix es pot dir d’Alcide de Gasperi, fundador de Democràcia Cristiana, i posterior secretari del conservador Partit Popular italià. O de Winston Churchill, component del govern liberal d’Asquith, i després membre del govern conservador de Baldwin, per acabar sent primer ministre amb el Partit Conservador. Totes aquestes persones van reelaborar la idea de la unitat europea, fonamentant-la en una base econòmica cooperativa i solidària, però no ensumo res l’ideal socialdemòcrata en els orígens d’aquest projecte.
Després d’aquesta necessària digressió, donem un salt a l’actualitat per tractar d’endevinar què està passant en la política europea, perquè la socialdemocràcia s’enfonsa, el nacionalisme econòmic ressorgeix, i veure de quina manera això pot afectar al futur dels mercats i a la divisa comuna.
En el socialisme francès, que ha vingut representat a un terç dels votants, han conviscut fins avui dues faccions de manera més o menys harmoniosa. D’una banda, els moderats social-demòcrates (2/3 dins del socialisme), i d’altra banda els socialistes revolucionaris (el terç restant). Aquesta harmonia entre ambdues faccions es venia mantenint mitjançant una cessió desproporcionada de seients al parlament per als representants més radicals, a canvi que el candidat, i líder del partit, fora sempre un social-demòcrata. Doncs bé; aquest fi equilibri s’ha trencat en aquesta última presidència d’Hollande, en la qual l’ala revolucionària del partit no ha considerat recolzar ni la més òbvia reforma estructural, la qual cosa va convertir França en un vaixell ingovernable. El resultat ja el coneixen. El matrimoni dins del socialisme no ha sobreviscut, i ara, el centre-esquerra francès està fragmentat, i el que és pitjor, després de la victòria dels militants de l’ala revolucionària (que van aconseguir imposar al seu candidat en les últimes primàries), el cisma és tan gran que, segons m’expliquen, existeix la possibilitat que ambdues parts conflueixin a les legislatives de juny amb candidats separats, la qual cosa podria tenir conseqüències en l’àmbit financer. Després ho veurem.
Això em recorda una mica al que ha passat dins del PD italià de Mateo Renzi, (que es funda el 2007 com l’hereu de L’Ulivo social-demòcrata de Romano Prodi). Doncs bé, dins del PD de Renzi, existeix també una divisió més que evident entre els ‘Renzianos’ (reformistes) i els que se situen a l’esquerra del polític florentí (representats per personalitats com Bersani) i que promouen recuperar les polítiques d’esquerres. En l’assemblea de febrer, l’amenaça d’escissió era més que evident i de res van servir les amistoses i afables paraules de Renzi, que va dir: «Sento ser el causant del desacord entre nosaltres, però mai sereu enemics per a mi». Com els vaig avançar, això no va servir per calmar les aigües entre les parts, doncs al final de la reunió la sorpresa va arribar amb el comunicat conjunt d’alguns líders regionals, en el que van denunciar que no se’ls havia escoltat i que Renzi havia forçat una escissió. Curiosa similitud, veritat? M’equivoco o està passant alguna cosa similar amb el socialisme espanyol? A risc d’ensopegar, observo en aquest partit una ala més oficialista (favorable a donar continuïtat a la legislatura) i una ala més crítica-esquerrana, favorable a no donar cobertura a la legislatura del govern conservador actual per no allunyar-se de les polítiques d’esquerra. No ho sé. Potser no sigui més que una lluita interna pel poder més que una divisió ideològica com a França o Itàlia.
Atordidora similitud amb el que ha vingut passant a Holanda. La socialdemocràcia holandesa (per cert, una de les més experimentades) també se secciona (bé, en realitat ja es va seccionar en un passat recent), i acaba enfonsant-se (de 38 a 9 escons). És clar que haver donat suport al govern liberal de Mark Rutte li ha passat factura al partit socialista, els simpatitzants del qual de l’ala més esquerrana s’han anat en massa amb els verds, o bé segueixen amb el partit SP (també socialista però més radical), que ha sabut mantenir-se.
Introdueixo aquí un breu parèntesi sobre el recent resultat electoral a Holanda. Tinc la impressió de que l’inversor europeu, així com els meus companys de professió, han estat indulgentment complaents en la lectura dels fets i han reaccionat als resultats amb goig i fruïció excessius. Ho sento. No sé si és que mirem coses diferents. Els diré el que jo he vist. Els dos partits tradicionals, que han vingut governant en coalició, i que representen l’Europa de l’‘statu quo’, han perdut el 50 % dels seus escons conjunts. La socialdemocràcia ha col·lapsat. Els euroescèptics de Wilders guanyen cinc seients, i s’afermen com la segona força política en solitari. Cert és que no han guanyat (i això és bo), però és innegable que es tracta d’un avanç, tot i que encara no suficient. Els conservadors de la CDA (cristià demòcrates) guanyen sis escons. Gens greu, per descomptat, però han de saber vostès que aquest partit té un clar aire nacionalista, doncs entre les seves propostes està cantar l’himne nacional a les classes, o que la reina renunciï al seu passaport argentí. Foteses, però aquest partit estarà en la coalició, i de ben segur imprimirà una mica d’aquest caràcter nacionalista. Justament el que l’Eurozona no necessita. Un altre partit interessant, Fòrum per la Democràcia, un ‘think-tank’ d’encuny euroescèptic, liderat per Thierry Baudet amb el suport de l’antiprogressista ‘alt-right’, ha guanyat dos escons. Pot semblar poc, però en realitat és molt si considerem que aquest partit va ser creat el setembre passat! En fi. Estic content perquè els pitjors auguris no s’han fet realitat, i estic content pel nostre euro, però fent un repàs objectiu de tot això, i sent honest amb mi mateix, tinc la impressió que l’euroescepticisme continua avançant.
Tornem a França. Per a sorpresa meva, no només l’esquerra social-demòcrata està crebant. La dreta tradicional, que també ve aglutinant a 1/3 dels votants, sembla passar també per un procés de forta divisió interna, (el ‘Penelopegate’ el van activar els propis companys de partit de Fillon). Dins del gran Partit Republicà (de dretes) francès tenim també dues faccions, com explica molt bé la literatura política francesa. D’una banda tenim als catòlics de dretes i, d’altra banda, tenim als moderats. A aquests últims, De Gaulle els cridava «Formatge blanc» (el que em recorda a la seva famosa frase: «Com es pot governar un país amb 246 classes de formatges?»). Thatcher també es referia als moderats del seu partit amb l’adjectiu despectiu de ‘wets’ (aquests, en represàlia, es referien als «durs» del Partit Conservador com els ‘dries’). La veritat és que dins del partit republicà francès, els catòlics i els moderats tenen molt poc en comú. Em preocupa que algunes ments agudes afirmin que, en cas que el candidat republicà no resulti vencedor a les presidencials, la dreta francesa republicana també podria dividir-se i confluir amb dos candidats. Pitjor encara, m’espanta més el que algunes veus qualificades atalaien en l’horitzó, i que té a veure amb el descontentament conservador a províncies, després de la desastrosa gestió del partit a París, la qual cosa segons ells, podria derivar en pactes amb l’FN en les legislatives. En fi. Em resisteixo a creure lo de l’escissió dels republicans. I finalment, ‘mon amie’, ens queda en l’FN de Marie Le Pen, que representaria entre 1/4 - 1/3 dels votants. L’avantatge d’aquest partit? No hi ha divisió, té un candidat ferm, i té mobilitzades les seves bases.
Ara imaginin. Després de les eleccions presidencials d’abril, on Le Pen perdrà, segons tots els sondejos, la presidència de França, ens encaminarem cap a unes eleccions legislatives al juny en les que pot ser que no vegem la tradicional confluència de socialistes, republicans i Front Nacional. Fins avui, com molt bé saben vostès, aquesta confluència permetia neutralitzar a l’FN de Le Pen mitjançant l’ús d’un acord conegut amb el nom de «pacte de la república» (en virtut del qual el candidat moderat -socialista o republicà- que quedés tercer en la primera ronda es retiraria, cedint, a l’acte, els seus vots a l’altre candidat moderat de cara a la lluita final amb l’FN). Això, com també saben, va funcionar molt bé el 2012, deixant a l’FN amb només dos seients dels 577. No obstant això, tal com estan avui les coses, si els partits tradicionals presenten candidats de manera separada, passaríem d’una confluència de tres candidats majoritaris a una confluència de molts candidats (dos de l’esquerra, qui sap si dos de la dreta, un per l’FN, un altre d’‘En Marxe’ i una sèrie de minoritaris). Si això és així, hi ha qui afirma que seria impossible activar el famós «pacte de la república» per neutralitzar a l’FN i que bé podria ser que Le Pen, havent perdut les presidencials a l’abril, es trobi al juny liderant un dels partits majoritaris al parlament. Si bé em costa veure aquesta escissió en el Partit Republicà, la sola divisió dins del partit socialista podria ser suficient per veure una situació de bloqueig a l’Assemblea Nacional. Un resultat que, de donar-se, afectaria negativament als actius en euros, i al propi euro. Per descomptat, un resultat clar en favor d’un partit moderat donaria lloc al contrari. Això és un motiu per a la confiança en tot el que fa relació amb Europa. En tal cas, l’euro gaudiria d’un ímpetu renovat per al curt termini. Al llarg, la visió segueix sent negativa.
Economista en cap del Grup Andbank