Andorra ha canviat tant que entre els luxes que permet hi ha el de tenir la teva Andorra, una possessió que no respon a cap inscripció de cap cadastre comunal. És aquella possessió  que per un motiu o un altre, per un paisatge urbà, per un paisatge humà o per aquella sensibilitat del moment, et subsisteix una percepció molt accentuada. A mi m’ha quedat la d’aquella Andorra de La Rotonda, entitat ja avui desapareguda com tants altres edificis o persones. Alguns o algunes, de gratíssima memòria, altres definitivament esborrats pel vent del temps als meus arxius cerebrals. La meva Andorra d’avui també existeix, per passejar, per venir-hi de compres, per fer algun petit àpat i llinda al sud amb la llibreria La Puça i al nord amb la llibreria francesa. Haig de reconèixer que encara visito més sovint els temples comercials que hi ha al rovell d’aquesta milla d’or i que confesso que ara la meva gran admiració per les muntanyes l’exerceixo des de la seva base.
En aquells moments, anys seixanta i setanta del segle passat, l’actual milla d’or ja començava a ser una línia força contínua d’establiments, ben diferents dels que hi ha actualment. A l’estiu, una bona part de l’Andorra comercial es disfressava d’avançada cultural, anava a dir espanyola, però potser és millor dir llatina: molts locals s’oferien en forma de caves de degustació de vins aperitius, de productes relacionats amb la tauromàquia i el seu entorn andalusí i una increïble quantitat de barrets mexicans, Jo, el tema dels barrets mexicans mai no el vaig acabar d’entendre; segurament era una necessitat de les classes mitjanes europees, sobretot franceses, a cavall del seu Renault, Citroën o Dauphine, de sentir-se en un mon exòtic, diferent, en unes terres dignes de la pluma de Prósper Mérimée.
Cada vegada que trepitjo la voravia annexa a La Rotonda, que és sovint, creieu que sento, proustianament, les veus del gran trànsit de personal estival que hi entrava i en sortia, usualment amb cara satisfeta. Recordo la figura, sempre pulcra i elegant, del senyor Melcior Larrosa, persona dotada d’un cosmopolitisme republicà que li hagués permès de ser el digníssim gerent del Rick’s Bar de Casablanca. Secundat per la figura alta, serena, cabells bancs prematurs, del seu secretari, en Saura, germà del Baptista Saura, cap del centenar llarg de comunistes ortodoxos del PSUC residents a Andorra. I dic ortodoxos perquè jo era, i encara me’n sento actualment, eurocomunista, és a dir, en aquells moments un «revisionista» de la pitjor espècie. També dins del contingent marxista ubicat a Andorra hi havia una petita colla d’euros però en minoria vergonyant. I el quadre humà quedaria totalment incomplet sense el maître Cèsar, entranyable i afectuós, que forma part en primera línia dels meus records humans i comercials, perquè jo el que anava a fer a La Rotonda era anar vendre vins d’Alella, caves de Sant Sadurní i licors de totes les espècies elaborats a Vilafranca del Penedès.
A part de les bones comandes que em feien no deixava de sentir-me gratament impressionat per l’estructura lluminosa del local, els assajos dels músics i les ballarines i els frescos amables del pintor republicà i exiliat, Florit. Tot plegat, avui amb una certa sentor d’ingenuïtat, amb alguns tocs picantons d’espectacles nocturns no essencialment folkloristes, tot dins de l’aiguabarreig d’uns temps ben especials en una país llavors també ben especial, de combinació coctelera entre el franquisme espanyol i la democràcia francesa.
També vull comentar que per a mi l’Andorra de La Rotonda era també l’Andorra de l’Hotel Mirador, també regentat per famílies clarament arrelades a l’exili republicà, primer per Samuel Perenya, a qui jo ja no vaig conèixer com a hostaler, i desprès per la família Sasplugas, els germans Joan i Antoni i sobretot, per l’excel·lent relació personal, el Jordi Sasplugas i els seus germans. Bé, tot plegat pura història potser tan andorrana com el pic del Setúria i per a l’articulista un període de gran vitalitat personal centrada a la Seu i a Andorra, de manera gairebé indestriable.
Component del grup APIA-Pirineu Opinió