He sentit que un company de feina preguntava amb perplexitat “d’això ara en diuen llegenda?”.  És cert, el Barça surt cada dia a les notícies, els jugadors de futbol són les vedets dels segle XXI i si comparéssim el nombre de llibres venuts amb el de samarretes del Barça ens escandalitzaríem. Marx segurament ho definiria com «l’opi del poble»; a més, molts afirmen que ens idiotitza, que es banalitzen altres coses molt més importants a causa del futbol. Com a afeccionada incondicional és interessant sentir les crítiques i en certa manera tenen una part de raó, perquè quan sents els colors saps que el gaudi de celebrar una victòria és pur hedonisme i que justament per això ens agrada tant aquesta sensació vertiginosa, és una mena d’injecció d’adrenalina i ho vius i sents eufòria.

La pilota s’enlaira, imparable, es fa immensa, entra i s’obre la llauna. I així, al minut 3 arriba el primer gol. El cor s’accelera i comença l’espectacle. Cal encara fer molts gols, però si una cosa ens fa humans és l’esperança. Diuen que és l’últim que es perd i deu ser veritat perquè fins i tot ens els casos més complicats tenim un petit bri de confiança, per petit que sigui, que tot sortirà bé. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.
Per això l’espectacle de dimecres podem dir que va ser èpic. L’èpica fou un dels grans gèneres clàssics en què el més important era la trama i la manera com s’explicava. En les epopeies preval la funció referencial i la poètica i és justament això el que ens van oferir els jugadors en el transcurs del partit. Vam veure treball en equip, xuts, gols, companyonia i una remuntada de traca i mocador. Vam veure uns valors universals i fou també un bona lliçó d’humilitat. Alguns es van haver d’empassar les paraules i és que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. També vam presenciar una vegada més que la realitat supera la ficció ja que les prediccions més inversemblants es van convertir en encert.

Així mateix, el gènere èpic també es caracteritza per l’exaltació dels sentiments, i precisament dimecres al Camp Nou es va viure entusiasme i passió; fins tot els socis van dissimular el pessimisme que els és tan propi per mostrar suport a l’equip. I finalment, el més rellevant d’aquest gènere és el desenvolupament de l’acció, un obstacle desencadena la narració. I és que probablement sense el gol del PSG tot plegat no hauria estat tan èpic i avui no parlaríem d’un partit llegendari.

Certament, sí, avui d’un esdeveniment com el d’ahir en podem dir llegenda. Que no s’aclamaven els gladiadors a l’antiga Roma? I a l’edat mitjana? De les justes i els tornejos ens sortien cavallers victoriosos que es convertien en mites.  Per què ara no hauríem de convertir en gestes èpiques i llegendàries les victòries del Barça?

Per mi no ser futbolera no és ser superficial. Els pares em prenien al Camp Nou ja de ben petita. Em van ensenyar el que representava el futbol per ells i els valors positius que es deriven d’un esport en equip. A la butaca del meu costat hi seia l’Andreu, el prototipus de soci del Barça que perdia la veu amb els mecaguns, però que quan jo era al camp es mossegava la llengua en lloc de renegar. Ell sabia que una nena de 9 anys el mirava de reüll i tot arrufant els llavis el multava amb 20 duros de penyora cada vegada que deia el nom del porc a l’àrbitre.

Avui el món del futbol es mou pels diners, com tot. Vivim en aquest món i fins i tot la literatura és producte del capitalisme. Ara bé, els que sentim emoció per la victòria d’un equip, no som uns titelles ni vivim alienats del món real. Senzillament, sentim passió. I és justament aquest sentiment el que mou el món. Permeteu-me doncs que ho faci, que algun dia expliqui a mode de llegenda aquell 6-1 de dimecres. Convertiré els futbolistes en herois, els mitificaré i parlaré d’una afició que va esclatar i es va agenollar davant d’aquella gesta! I diré «Sí, jo ho vaig veure»!