L’anàlisi actuarial del sistema de pensions
El passat dia 1 de març es va presentar a les Comissions Legislatives de Finances i de Sanitat i Medi Ambient l’últim estudi actuarial de la situació del sistema de pensions de la CASS.
Segurament per fer una reflexió complerta de la situació ens caldrà disposar del document final complert on podrem veure exactament les anàlisis fetes per arribar a les conclusions. Però penso que amb la informació que ja va ser prou ampla es poden extreure certs aspectes a destacar.
Primer el que voldria defensar; com quins són els principis que haurien de prevaldre en un sistema de pensions com el nostre, que s’hauria de basar en assolir un compromís per unes pensions suficients, sostingudes amb els necessaris recursos que garanteixin un nivell de vida adequat tant als pensionistes actuals com als futurs, així com aconseguir el reforçament financer del fons de pensions que ens permeti superar qualsevol dèficit de la mateixa com a principal pilar de l’estat del benestar.
Per fer aquesta anàlisi, a més de les dades del nombre de jubilats, de cotitzants, dels punts adquirits, etc., hem pogut constatar una vegada més que tenim un problema en la recollida de dades, ja que no disposem de dades de la taxa de mortalitat, ni sabem quines malalties provoquen més mortalitat a Andorra. Aspecte que cal solucionar de forma immediata.
En la meva opinió, si analitzem tres factors molt importants que s’utilitzen en molts d’aquests estudis actuarials, que són: l’esperança de vida al néixer i als 65 anys, la taxa de mortalitat i el comportament de la piràmide poblacional per analitzar com s’incorpora la generació del baby-boom a l’edat de jubilació en els propers 25 anys, podem fer projeccions força aproximades a la nostra realitat.
A més, i tal i com vaig expressar en la compareixença, cal fer un seguiment acurat de la taxa de dependència (ràtio entre la població major de 65 anys i la població de 16 a 65 anys) que cal seguir de forma detallada.
És fàcil entendre que si augmenta la taxa de dependència, també la despesa en pensions augmenta, ja que disminueix el nombre de persones treballant per cada jubilat. Com també entenc que si augmenta el nombre de persones treballant per cada jubilat, augmenten per una banda els ingressos en aquell determinat moment, però es generen més obligacions futures en forma de punts.
Si analitzem la piràmide poblacional d’Andorra el 2016 podem observar que en la franja per sota dels 40 anys existeix un canvi de tendència degut a la disminució de la taxa de natalitat, convertint-se la piràmide en un tronc. En la meva opinió en aquest moment, és a dir d’aquí uns 40-45 anys, es tindria que començar a veure un canvi de tendència sobretot en la incorporació de persones a la condició de jubilats. I per molt que l’esperança de vida s’allargui, cosa que molt estudis reconeixen que no ho farà, la mortalitat en el grup d’edat del baby-boom també estarà present, per molt que a cadascú de nosaltres vulguem viure el màxim d’anys possibles.
Però en canvi, si revisem les projeccions que es fan en l’estudi actuarial no existeix cap canvi de tendència i sempre mostra que fem el que fem, tard o d’hora arribarem a la insotenibilitat del sistema, ja que les propostes plantejades l’única cosa que fan és retardar el fracàs del sistema de pensions, i sincerament hem de fer una reflexió profunda i realista però incorporant totes les dades possibles i reals del nostre entorn.
Cal treballar de forma ferma per arribar a canviar la tendència negativa en algun moment, a través del que reconec que són unes expectatives optimistes com són la creació de llocs de treball, un augment dels salaris relacionats amb l’augment de la productivitat, i en l’augment dels recursos financers per fer front a l’augment de les despeses, però que en definitiva crec que són les més apropiades.
Són mesures que analitzades una per una no donen resultats, però en el seu conjunt potser ens donen més temps per seguir analitzant la situació fins trobar l’equilibri que faci que el nostre sistema de pensions, no solament sigui sostenible, sinó també viable.
Això no vol dir que en un moment donat calgui incorporar d’altres mesures, augments de les cotitzacions, revisió del preu de punt, etc., però han de ser fruit d’un coneixement de la realitat nostra i sobretot analitzant molt seriosament les conseqüències que tenen sobre el poder adquisitiu del ciutadà i dels comptes dels empresaris. Una cosa que tenim molt clara des de fa temps és que el desequilibri entre ingressos i despeses és una amenaça per al manteniment futur a curt i llarg termini, i cal garantir-ne més que la sostenibilitat, la viabilitat.
Consellera general SDP
Grup Mixt
Segurament per fer una reflexió complerta de la situació ens caldrà disposar del document final complert on podrem veure exactament les anàlisis fetes per arribar a les conclusions. Però penso que amb la informació que ja va ser prou ampla es poden extreure certs aspectes a destacar.
Primer el que voldria defensar; com quins són els principis que haurien de prevaldre en un sistema de pensions com el nostre, que s’hauria de basar en assolir un compromís per unes pensions suficients, sostingudes amb els necessaris recursos que garanteixin un nivell de vida adequat tant als pensionistes actuals com als futurs, així com aconseguir el reforçament financer del fons de pensions que ens permeti superar qualsevol dèficit de la mateixa com a principal pilar de l’estat del benestar.
Per fer aquesta anàlisi, a més de les dades del nombre de jubilats, de cotitzants, dels punts adquirits, etc., hem pogut constatar una vegada més que tenim un problema en la recollida de dades, ja que no disposem de dades de la taxa de mortalitat, ni sabem quines malalties provoquen més mortalitat a Andorra. Aspecte que cal solucionar de forma immediata.
En la meva opinió, si analitzem tres factors molt importants que s’utilitzen en molts d’aquests estudis actuarials, que són: l’esperança de vida al néixer i als 65 anys, la taxa de mortalitat i el comportament de la piràmide poblacional per analitzar com s’incorpora la generació del baby-boom a l’edat de jubilació en els propers 25 anys, podem fer projeccions força aproximades a la nostra realitat.
A més, i tal i com vaig expressar en la compareixença, cal fer un seguiment acurat de la taxa de dependència (ràtio entre la població major de 65 anys i la població de 16 a 65 anys) que cal seguir de forma detallada.
És fàcil entendre que si augmenta la taxa de dependència, també la despesa en pensions augmenta, ja que disminueix el nombre de persones treballant per cada jubilat. Com també entenc que si augmenta el nombre de persones treballant per cada jubilat, augmenten per una banda els ingressos en aquell determinat moment, però es generen més obligacions futures en forma de punts.
Si analitzem la piràmide poblacional d’Andorra el 2016 podem observar que en la franja per sota dels 40 anys existeix un canvi de tendència degut a la disminució de la taxa de natalitat, convertint-se la piràmide en un tronc. En la meva opinió en aquest moment, és a dir d’aquí uns 40-45 anys, es tindria que començar a veure un canvi de tendència sobretot en la incorporació de persones a la condició de jubilats. I per molt que l’esperança de vida s’allargui, cosa que molt estudis reconeixen que no ho farà, la mortalitat en el grup d’edat del baby-boom també estarà present, per molt que a cadascú de nosaltres vulguem viure el màxim d’anys possibles.
Però en canvi, si revisem les projeccions que es fan en l’estudi actuarial no existeix cap canvi de tendència i sempre mostra que fem el que fem, tard o d’hora arribarem a la insotenibilitat del sistema, ja que les propostes plantejades l’única cosa que fan és retardar el fracàs del sistema de pensions, i sincerament hem de fer una reflexió profunda i realista però incorporant totes les dades possibles i reals del nostre entorn.
Cal treballar de forma ferma per arribar a canviar la tendència negativa en algun moment, a través del que reconec que són unes expectatives optimistes com són la creació de llocs de treball, un augment dels salaris relacionats amb l’augment de la productivitat, i en l’augment dels recursos financers per fer front a l’augment de les despeses, però que en definitiva crec que són les més apropiades.
Són mesures que analitzades una per una no donen resultats, però en el seu conjunt potser ens donen més temps per seguir analitzant la situació fins trobar l’equilibri que faci que el nostre sistema de pensions, no solament sigui sostenible, sinó també viable.
Això no vol dir que en un moment donat calgui incorporar d’altres mesures, augments de les cotitzacions, revisió del preu de punt, etc., però han de ser fruit d’un coneixement de la realitat nostra i sobretot analitzant molt seriosament les conseqüències que tenen sobre el poder adquisitiu del ciutadà i dels comptes dels empresaris. Una cosa que tenim molt clara des de fa temps és que el desequilibri entre ingressos i despeses és una amenaça per al manteniment futur a curt i llarg termini, i cal garantir-ne més que la sostenibilitat, la viabilitat.
Consellera general SDP
Grup Mixt