Aquesta setmana diversos mitjans de comunicació van interpel·lar el secretari General de la nostra formació, Liberals d’Andorra, en referència a les suposades incompatibilitats d’Antoni Martí mentre simultaniejava la seva activat com a Cònsol Major d’Escaldes i tasques professionals en el seu despatx d’arquitectura. Més enllà de titllar els fets com a «molt greus» i èticament reprovables, l’Amadeu Rossell va demanar que, d’una vegada per totes, es doni fi a aquesta espiral de política denúncia que ha envaït l’actualitat nacional darrerament.

Gairebé sense precedents, els escàndols i afers de tota mena vinculats amb la classe política han acaparat els titulars dels nostres mitjans setmana sí, setmana també, durant tota aquesta legislatura. Òbviament això no afavoreix ni a un bon clima polític, ni a una bona imatge en general de la classe política, ni a poder centrar esforços i energies en allò que realment cal, gestionar la cosa pública en benefici de tots els conciutadans.

Cert és també que, davant de tots aquests casos no es pot pas fer silenci i pretendre que aquí no passa res. És obligació de qualsevol polític denunciar allò que no es fa bé per, per una banda, posar en relleu allò que és inacceptable i, per altra, pretendre que amb la denúncia no es torni a repetir. Malgrat tot, no és menys cert que dedicar tants esforços i energies en debats massa cops estèrils manlleva recursos del que és essencial.

Ara bé, si la gestió de la res pública per part dels polítics fos completament transparent, rigorosa, efectiva i responsable difícilment es produirien titulars centrats en els escàndols i corrupteles de certs personatges. Si transcendeixen a la llum certs afers és perquè algun dirigent, en algun moment, ha realitzat certes accions que són, com a mínim, qüestionables.

Així doncs, cal exigir de tots els nostres mandataris actuacions cristal·lines i impol·lutes, que no deixin cap marge de dubte que en tot moment s’actua amb total honradesa, pel bé de la ciutadania. Molts opinaran que aquest objectiu és inassolible. Potser sí, per la mateixa essència de la condició humana. Però com a mínim cal aspirar a que així sigui.

En un moment en que la ciutadania és tan crítica amb la classe política i que la desafecció envers la classe política és més que evident, l’única via que queda als polítics és adreçar el camí de la transparència, un sentit elevat de l’ètica i l’honradesa en la gestió pública.

És d’esperar que el nivell d’exigència dels ciutadans envers els seus representants sigui cada cop més gran, proporcional als esforços augmentats que cada ciutadà ha d’aportar per sufragar els recursos públics. Esperem que el resultat sigui una regeneració de la classe política, capaç d’haver abandonat tics reprovables que ja no es poden permetre en la política del segle XXI.