449,10 euros
Abans de començar, m’agradaria disculpar-me perquè avui no vinc amb paraules boniques ni frases fàcils d’entendre. Exposaré una situació, i ja aviso que no va ni en contra d’alguns ni en favor d’altres, simplement, seran fets contrastables.
449,10 euros és la cotització que tot autònom està sotmès a pagar si cotitza el cent per cent del què li pertoca. Això vol dir que, o bé ho fa per voluntat pròpia, perquè ho dicta la llei i ho considera com una inversió de futur, o bé perquè té un resultat superior a 24.000 euros, atès que si fos inferior podria acollir-se a deduccions de fins a un 50%.
Prenent aquesta dada com a punt de sortida i posem el cas d’un autònom del sector dels serveis empresarials, amb costos relativament baixos. Detallem les despeses fixes que està obligat a pagar: d’una banda, hi trobem les relatives al comú –impost de radicació d’activitats comercials, la taxa d’higiene pública i la taxa d’enllumenat– el total de les quals, imaginem-nos, ascendeix a uns 180 € trimestrals per arrodonir, és a dir, a uns 60 € mensuals. Ara, li sumem un lloguer de 400 euros –molt baix– i 180 € modestos de despeses globals relatives al manteniment de l’oficina. Dels 640 € que hem sumat fins ara, hi afegim els 449,10 € de la CASS. Amb tot, comptem amb 1.089,10 € de despeses fixes cada mes.
Aquesta és, doncs, la facturació a realitzar per arribar al punt mort, és a dir, per a no tenir pèrdues. Però com volem obtenir un sou net de 2.041,35 € hauríem d’ingressar uns 3.130,45 €, i ja no hi compto l’IGI que sumaria 140 € més.
Arribats a aquest punt, puc afirmar que la majoria d’autònoms que conec no arriben a assolir aquest objectiu ni treballant 12 hores diàries.
Però, podria ser que fossin imaginacions meves, encara que sabent que el 35% dels autònoms s’acullen a les deduccions, em fa mal pensar i dir que tinc raó.
Tot i això, m’agrada ser prudent i vull considerar aquesta xifra assumible. Ara bé, si aquest autònom no vol estancar-se ni treballar 24 hores haurà de contractar algú amb un salari, diguem de 1.200 €, que representarà doncs un cost de 1.386 € mensuals, sense estar del tot segur que amb això incrementarà suficientment els seus ingressos. I he exposat un salari molt baix si aquesta és una persona amb qualitats suficients per realitzar la mateixa feina que l’autònom.
Per tant, després de tot aquest ball de números, si algú em pregunta si s’ha de convertir en autònom, el meu consell és que no. Ara bé, sempre quedem alguns bojos que ens hi posem igualment.
I l’excusa per mantenir la situació podria ser la necessitat de continuar aportant diners a la CASS, però crec que ho podríem contrarestar si aquells empresaris, ja consolidats, cotitzessin pels ingressos que obtenen. I avui en dia, amb les declaracions d’IRPF –que, per cert, no he comptat anteriorment– podem tenir les dades suficients per poder fer el càlcul. I aquests empresaris podrien veure la seva pensió de jubilació incrementar sempre que s’hi posin uns límits.
Si he fet tota aquesta descripció, no és per criticar a ningú ni cap política, simplement és per exposar que, en l’actualitat, molts emprenedors i autònoms estan ofegats o no saben com treure el cap.
Si no som capaços de capgirar la situació i adaptar la realitat del teixit empresarial podem arribar a trobar-nos en una situació insostenible davant els petits empresaris que han construït la història i cultura d’Andorra. H
449,10 euros és la cotització que tot autònom està sotmès a pagar si cotitza el cent per cent del què li pertoca. Això vol dir que, o bé ho fa per voluntat pròpia, perquè ho dicta la llei i ho considera com una inversió de futur, o bé perquè té un resultat superior a 24.000 euros, atès que si fos inferior podria acollir-se a deduccions de fins a un 50%.
Prenent aquesta dada com a punt de sortida i posem el cas d’un autònom del sector dels serveis empresarials, amb costos relativament baixos. Detallem les despeses fixes que està obligat a pagar: d’una banda, hi trobem les relatives al comú –impost de radicació d’activitats comercials, la taxa d’higiene pública i la taxa d’enllumenat– el total de les quals, imaginem-nos, ascendeix a uns 180 € trimestrals per arrodonir, és a dir, a uns 60 € mensuals. Ara, li sumem un lloguer de 400 euros –molt baix– i 180 € modestos de despeses globals relatives al manteniment de l’oficina. Dels 640 € que hem sumat fins ara, hi afegim els 449,10 € de la CASS. Amb tot, comptem amb 1.089,10 € de despeses fixes cada mes.
Aquesta és, doncs, la facturació a realitzar per arribar al punt mort, és a dir, per a no tenir pèrdues. Però com volem obtenir un sou net de 2.041,35 € hauríem d’ingressar uns 3.130,45 €, i ja no hi compto l’IGI que sumaria 140 € més.
Arribats a aquest punt, puc afirmar que la majoria d’autònoms que conec no arriben a assolir aquest objectiu ni treballant 12 hores diàries.
Però, podria ser que fossin imaginacions meves, encara que sabent que el 35% dels autònoms s’acullen a les deduccions, em fa mal pensar i dir que tinc raó.
Tot i això, m’agrada ser prudent i vull considerar aquesta xifra assumible. Ara bé, si aquest autònom no vol estancar-se ni treballar 24 hores haurà de contractar algú amb un salari, diguem de 1.200 €, que representarà doncs un cost de 1.386 € mensuals, sense estar del tot segur que amb això incrementarà suficientment els seus ingressos. I he exposat un salari molt baix si aquesta és una persona amb qualitats suficients per realitzar la mateixa feina que l’autònom.
Per tant, després de tot aquest ball de números, si algú em pregunta si s’ha de convertir en autònom, el meu consell és que no. Ara bé, sempre quedem alguns bojos que ens hi posem igualment.
I l’excusa per mantenir la situació podria ser la necessitat de continuar aportant diners a la CASS, però crec que ho podríem contrarestar si aquells empresaris, ja consolidats, cotitzessin pels ingressos que obtenen. I avui en dia, amb les declaracions d’IRPF –que, per cert, no he comptat anteriorment– podem tenir les dades suficients per poder fer el càlcul. I aquests empresaris podrien veure la seva pensió de jubilació incrementar sempre que s’hi posin uns límits.
Si he fet tota aquesta descripció, no és per criticar a ningú ni cap política, simplement és per exposar que, en l’actualitat, molts emprenedors i autònoms estan ofegats o no saben com treure el cap.
Si no som capaços de capgirar la situació i adaptar la realitat del teixit empresarial podem arribar a trobar-nos en una situació insostenible davant els petits empresaris que han construït la història i cultura d’Andorra. H