Temes literaris recurrents
L’altra tarda un alumne va portar a classe un text per fer un comentari, un text que m’agrada especialment i en el que per a mi es reflecteixen clarament diversos temes dels més importants dins de l’existència humana: Las coplas por la muerte de su padre, de Jorge Manrique.
Aquestes Coples escrites al segle XV, ens mostren reunits als seus versos tota una sèrie de temes dels més recurrents dins de la història de la literatura.
Per començar aquesta anàlisi, tenim el temps. El pas del temps i l’arribada de la vellesa acompanyada de tots els seus xacres que tant lamentava la Celestina davant Melibea perquè es compadís d’ella i per incitar-la a mantenir una relació amorosa amb Calisto. Així, també animava a la donzella a gaudir de la bellesa i de la joventut, de la mateixa manera com Garcilaso de la Vega preconitzava amb metàfores en aquests versos d’un dels seus més coneguts sonets: Coged de vuestra alegre primavera / el dulce fruto, antes que el tiempo airado / cubra de nieve la hermosa cumbre.
Podríem continuar amb la fortuna, aquesta ens abstracte que, segons s’afirma, ens arrossega cap a on vol sense que puguem fer res per evitar-ho i que desencadena les tragèdies humanes.
La mort, que es reflecteix en aquests versos de Manrique amb una comparació entre la existència humana i el curs d’un riu que acaba desembocant en el mar de gran bellesa i que és sens dubte l’estrofa que més m’agrada de les Coples: Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, / qu’es el morir; / allí van los señoríos / derechos a se acabar e consumir; / allí los ríos caudales, / allí los otros medianos / e más chicos, / allegados, son iguales / los que viven por sus manos / e los ricos.
La ineludible i cruel mort que apareix imprevisiblement i que, segons es desprèn d’aquests versos, ens iguala a tots, en una justícia divina, que per al poeta només podrà superar la virtut i la fama, mai les riqueses.
I per acabar, el món. Aquest lloc pel qual caminem de pas i que hauria de conduir-nos a una vida millor al deixar-lo sempre i quan hàgim portat una vida virtuosa i lliure de pecat.
Tots ells, temes recurrents que amb el temps van canviant la seva concepció, però que continuen vigents en la vida de les persones i, per tant, en la literatura i, especialment, en la poesia, molt més transcendental i espiritual que la prosa.
Aquestes Coples escrites al segle XV, ens mostren reunits als seus versos tota una sèrie de temes dels més recurrents dins de la història de la literatura.
Per començar aquesta anàlisi, tenim el temps. El pas del temps i l’arribada de la vellesa acompanyada de tots els seus xacres que tant lamentava la Celestina davant Melibea perquè es compadís d’ella i per incitar-la a mantenir una relació amorosa amb Calisto. Així, també animava a la donzella a gaudir de la bellesa i de la joventut, de la mateixa manera com Garcilaso de la Vega preconitzava amb metàfores en aquests versos d’un dels seus més coneguts sonets: Coged de vuestra alegre primavera / el dulce fruto, antes que el tiempo airado / cubra de nieve la hermosa cumbre.
Podríem continuar amb la fortuna, aquesta ens abstracte que, segons s’afirma, ens arrossega cap a on vol sense que puguem fer res per evitar-ho i que desencadena les tragèdies humanes.
La mort, que es reflecteix en aquests versos de Manrique amb una comparació entre la existència humana i el curs d’un riu que acaba desembocant en el mar de gran bellesa i que és sens dubte l’estrofa que més m’agrada de les Coples: Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, / qu’es el morir; / allí van los señoríos / derechos a se acabar e consumir; / allí los ríos caudales, / allí los otros medianos / e más chicos, / allegados, son iguales / los que viven por sus manos / e los ricos.
La ineludible i cruel mort que apareix imprevisiblement i que, segons es desprèn d’aquests versos, ens iguala a tots, en una justícia divina, que per al poeta només podrà superar la virtut i la fama, mai les riqueses.
I per acabar, el món. Aquest lloc pel qual caminem de pas i que hauria de conduir-nos a una vida millor al deixar-lo sempre i quan hàgim portat una vida virtuosa i lliure de pecat.
Tots ells, temes recurrents que amb el temps van canviant la seva concepció, però que continuen vigents en la vida de les persones i, per tant, en la literatura i, especialment, en la poesia, molt més transcendental i espiritual que la prosa.