Deia Nicolau Maquiavel, a les acaballes del s XV, quan assessorava prínceps i senyors torbats per mantenir, quan no engrandir, les seves riqueses, dominis i influència, que havien d’evitar tot allò que els fessin odiosos o menyspreats (especialment el segon); doncs aquestes qualitats fomentaran, amb certesa, els tripijocs privats dirigits a despullar-los de llurs béns. Odiós ho fa l’ésser rapinyaire i usurpar els béns (o l’honor) dels altres. Menyspreat ho fa l’ésser voluble, pusil·lànime i irresolut. Totes aquestes actituds, doncs, han de ser evitades per conservar el poder. De la mateixa manera, un ha de procurar que en les seves accions es vegi grandesa, determinació i fermesa, així com mantenir el seu dictamen de forma irrevocable.
Bé. Això és l’única cosa acceptable que un pot aprendre si llegeix ‘El Príncep’ de Maquiavel. La resta d’estratagemes i maniobres proposats, simplement, no tenen desperdici per la seva obscenitat i baixesa.
Per què aquesta introducció? Molts em pregunten avui, davant el remolí de votacions plebiscitàries a Europa, i qui sap si referèndums, si no seria millor abandonar el vaixell de l’euro i tot el que l’envolta, en un exercici sensat d’aprendre a esperar l’inesperat. La resposta està a saber si Mario Draghi, com a bon italià, repararà en els ensenyaments del seu conterrani Maquiavel. Si així ho fa, i disposa dels seus consells i indicacions, no serà en aquesta legislatura (després dels comicis múltiples a celebrar aquest any) quan veiem el fatal desenllaç.
Mirin, els diré per avançat que tinc la impressió que Europa com a concepte unitari -i revelat davant nostre en la idea de l’eurozona-, va a una velocitat anticlimàtica cap al seu degut, per merescut, en particular estat de ‘rigor mortis’. No m’importa que les dades mostrin ara una millora, ni que l’ocupació continuï la seva gradual recuperació (encara que països com Itàlia mostrin una evolució glacial), ni que el diferencial en ritmes d’activitat entre països s’hagi homogeneïtzat, el que ‘a priori’ podria convertir la recuperació en alguna cosa acte-sostenible. Ni tan sols m’importa que hi hagi un aparent cicle global i que l’eurozona participi d’ell.
M’importa més que a França els partits tradicionals han traït els seus principis davant la necessitat d’escollir entre aquests i Brussel·les. El socialisme francès ja no defensa a les persones, i els republicans ja no defensen el concepte de nació. Tots dos, atrapats en la necessitat de mantenir en peu el castell de cartes, defensen la idea d’Europa, cosa que ha sabut aprofitar molt bé el Front Nacional de Le Pen, qui s’ha apoderat d’aquests principis i els situa com a consigna i encapçalament de la seva programa: persones i nació.
M’importa veure com a Holanda, que ha vingut gaudint de les posicions més altes en els ràtings de tolerància, amb una perllongada tradició d’acollida de gents, des dels protestants hugonots de doctrina calvinista a la França del segle XVII fugint de les terribles dragonades enginyades pel Rei Sol com a instrument per a la seva conversió, o els jueus desposseïts d’Espanya o de l’est d’Europa, etc. Em preocupa veure com aquest país, amb una societat que està arrelada en la tolerància, sembla estar tocat ara a la conclusió del seu vincle i el seu compromís amb la construcció d’Europa. Veig amb preocupació l’auge de persones com Geert Wilders, i m’aterreix veure corrents com la representada pel Fòrum per la Democràcia -que té el suport de la burgesia i dels intel·lectuals-, i liderat pel carismàtic Thierry Baudet, que apunta ara que si el resultat ho suggereix, negociarà amb Wilders.
Em preocupa que Àustria, Republica Txeca, Hongria i Polònia hagin començat negociacions per a una política exterior comuna, per descomptat sobrevolant a Brussel·les, en un divertit (per no dir graciós) assaig de resurrecció de l’imperi austrohongarès.
Em preocupa que el ‘brexit’, i la sortida neta que això representa, dugui a les parts al que sembla una col·lisió irremeiable donades les necessitats de tots dos de defensar els seus interessos.
Em preocupa Alemanya, que com més gran beneficiat d’un ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial, hagi ara de replantejar el seu model davant l’amenaça d’un canvi en aquest ordre. Una cosa que, per la seva rellevància, podria tenir els ordo-liberals alemanys ocupats, i deixar de banda les ‘nimietats’ comunitàries. Em preocupa veure la reacció de la CDU de Merkel davant l’auge del socialisme de Schulz, perquè Angela hade decidir si buscar aquests vots que li falten al centre, o a la dreta. En definitiva, haurà de decidir si opta per una Alemanya més cooperativa i una solució de repartiment de càrregues (amb condonacions de deute), o en canvi opta per una Alemanya més mercantilista (i una solució menys cooperativa).
Em preocupa Grècia, Itàlia i el seu sistema polític fallit. En definitiva, em preocupa que aquest Frankenstein europeu mai deixi de ser-ho.
Dit això, i tornant a Maquiavel, no crec que sigui ara quan veiem el fatal desenllaç. A més de les dades, que ofereixen una escletxa d’esperança, Draghi, com a bon italià i hàbil estratega, coneix de ben segur els ensenyaments de Maquiavel (doncs crec que a Goldman Sachs aquests ensenyaments conformen l’ADN dels seus treballadors). Ell sap perfectament que en donar vida al seu programa QE, es va comprometre que aquest fos efectiu en el seu objectiu últim, que no era altre que aconseguir una reducció en els costos de finançament per a governs i empreses de l’eurozona, així com la convergència entre aquests països. Un escenari contrari significaria que el seu QE no funciona i que, per tant, ell seria una persona irresoluta. En el convenciment que Mario vol evitar de totes totes que sembla irresolut, m’inclinaria a pensar que no dubtarà a tornar a posar els mercats en els seus lloc. Si no ho fa, a més de irresolut corre el risc real de semblar voluble i pusil·lànime. És molt possible, doncs, que com en el 2012 els tecnòcrates del BCE, abanderats per Draghi, llancin muntanyes de bilions per calmar la bèstia del mercat. En cas contrari, irresolut, voluble i pusil·lànime serien les tres qualitats que el mercat li atribuiria a Mario si es limita a contemplar el que està passant. Tres qualitats que, recordin, el fan a un menyspreat. Creuen vostès que Súper Mario vol que se li atribueixin aquestes qualitats? Jo no.