Andorra no és aliena al que passa a la resta del nostre entorn. Tampoc ho és pel que fa a la configuració de la seva classe política, cada cop més depenent dels aparells dels partits. Uns partits que agafen cada vegada més preponderància i fixen les seves pròpies estratègies tenint en compte els seus interessos.
Deia un bon amic que per a ell la política «és l’art de fer possible allò que és necessari». Sincerament, he de reconèixer que m’agrada la definició. La trobo poètica i reflecteix en bona part d’allò en què jo considero que s’hauria de centrar l’activitat política.
M’agrada pensar que la política és una tasca noble de servei al país que consisteix en tenir la capacitat d’implementar les mesures necessàries per millorar les perspectives de vida dels nostres ciutadans a curt, mitjà i, sobretot, a llarg termini. Sovint, el més complicat en aquest àmbit no és saber allò que ens convé com a país sinó tenir la capacitat de convèncer i sumar esforços per tal poder-ho tirar endavant. És en aquest darrer aspecte en el que s’hauria de centrar, al meu entendre, el debat polític: en la confrontació d’idees, en l’estudi i la valoració de propostes i de models lluny d’altres interessos; sempre respectant l’opinió de l’adversari i mantenint unes mínimes regles d’educació.
Malauradament, no tothom entén l’exercici de l’activitat política en els mateixos termes. I ho dic, sobretot, pel que fa al respecte i a l’educació. Un clar exemple el vaig llegir fa uns dies en un article d’opinió del secretari general de Liberals d’Andorra, Amadeu Rossell, titulat Aquí no passa res. En aquest escrit el sr. Rossell titlla «trobadors, joglars i xarlatans» persones de l’òrbita de Demòcrates per Andorra que no opinen com ell. En el seu escrit, i sense cap mena de rubor, també afirma: «Diria que a les files demòcrates (...) estan ben vistes i força aplaudides les manipulacions de la realitat, les distraccions de la veritat, la instauració de l’opacitat i, en definitiva, la cultura del chanchullo».
No vull posar qualificatiu a unes paraules que ho fan per si mateixes, deixant al descobert el perfil de qui les formula. No valoraré ni el seu contingut ni el fet que l’autor emeti judicis de valor sense aportar cap mena de prova. Crec, sincerament, que no val la pena. No sóc dels que creu que en política s’hi val tot i, sincerament, em sembla que aquesta no és l’actitud que esperen i que es mereixen els nostres ciutadans.
Lamento la manca de respecte vers l’adversari polític i, sobretot, lamento que en cap moment del seu escrit hi hagi cap proposta o reflexió en positiu per millorar la vida dels nostres ciutadans.
Secretari d’organització de DA