Qui marca les directrius del nostre model sanitari?
Cadascú des de la responsabilitat que li pertoca ha de ser conseqüent i seriós, i fer les coses que afecten als ciutadans amb la seriositat que es mereixen.
Potser sembla una redundància però em serveix per defensar el meu postulat.
El divendres passat vaig entrar una pregunta al Govern amb resposta escrita a on demanava informació sobre la situació de la negociació del conveni sobre la prestació de serveis entre el Col.legi de metges d’Andorra i la CASS. Aquest conveni va ser denunciat unilateralment per part de la CASS el passat novembre i finalitza el termini per tenir signat un de nou el proper 31 de gener.
Les meves preguntes van encaminades a conèixer de quina manera s’ha gestionat l’afer, els aspectes que es volen modificar, i quin procediment s’ha seguit per aconseguir el millor conveni per totes les parts, sense que afecti als ciutadans en forma de retallades.
Aquesta actuació és una forma de fer que ens diferencia. Penso que les coses s’han de fer d’una forma diferent.
Si la CASS vol denunciar el conveni, té tot el dret, però al mateix temps ja hauria de tenir el text alternatiu a presentar per començar, tal i com ho entenem, a negociar els aspectes que considera importants i evidentment seguint les directrius macades pel ministeri de salut.
Però em resulta difícil d’entendre com pot ser que es digui a la carta que es va dirigir al Col.legi de metges, que les modificacions que es volien introduir es plantejaven en funció de les modificacions del nostre model sanitari.
Quines modificacions del model sanitari?
Que jo tingui coneixement, des del Consell General no hem fet cap modificació legislativa que canviï el nostre model sanitari.
I voldria definir el concepte “model sanitari” que és la definició de les prestacions que es volen donar, identifica la població receptora de les mateixes o cobertura, estableix el finançament, determina les actuacions i competències en salut pública i determina l’autoritat sanitària, com també estableix criteris de planificació i gestió sanitària, i l’atenció integral incloent accions relacionades amb la promoció, prevenció, tractament i rehabilitació.
En vista d’això em plantejo: quin rol té el ministeri en la gestió del nostre sistema sanitari?
Sempre he defensat que el Govern ha de ser l’encarregat responsable de la regulació de dictar el conjunt de normes que han de marcar les regles de funcionament del sistema sanitari, i ha de ser el garant de que tot funcioni tal i com s’ha establert.
Introduir la Història Clínica Compartida com a eina de treball no es pot considerar com un canvi en el model sanitari. Ho entenc com una eina que facilita la informació i ajuda a controlar la despesa sanitària, però el model ha de mantenir-se de la mateixa manera.
La despesa sanitària creix de forma incontrolada, i sembla que la única forma que es planteja és actuar sobre el copagament i la història clínica Compartida i poca cosa més.
Realment algú creu que d’aquesta manera actuem de forma contundent per controlar la despesa i aconseguir la sostenibilitat del sistema?
He reclamat de forma reiterada un pla ambiciós per poder afrontar el problema de forma responsable, però l’interès no sembla del tot compartit.
La majoria de països tenen els mateixos reptes sobre la taula, l’augment de la demanda provoca l’encariment de la sanitat degut a l’increment del cost del tractament de determinades malalties, l’envelliment de la població que fa augmentar la dependència i l’augment de les malalties cròniques.
El repte de la sostenibilitat del sistema sanitari no és un problema que es solucioni disminuint el copagament, és a dir aplicant mesures únicament econòmiques, cal una reforma estructural important. L’OMS en el seu informe El finançament dels sistemes de salut. El camí cap a la cobertura universal reclama fomentar l’eficiència dels recursos disponibles a sanitat amb l’objectiu de millorar l’ús inadequat dels medicaments, disminuir els procediments innecessaris o repetits, etc i poder assegurar la sostenibilitat del sistema.
La majoria de països han aconseguit iniciar el procés necessari per afrontar el problema amb plans o programes de transformació que analitzen tot el sistema sanitari en la seva globalitat per abordar el repte de la sostenibilitat del sistema sense renunciar als principis bàsics que el caracteritzen, no de forma parcial o de forma economicista.
Aquesta potser no és la forma senzilla, però és la forma que des d’SDP volem afrontar el problema amb la seriositat que es mereix.
Potser sembla una redundància però em serveix per defensar el meu postulat.
El divendres passat vaig entrar una pregunta al Govern amb resposta escrita a on demanava informació sobre la situació de la negociació del conveni sobre la prestació de serveis entre el Col.legi de metges d’Andorra i la CASS. Aquest conveni va ser denunciat unilateralment per part de la CASS el passat novembre i finalitza el termini per tenir signat un de nou el proper 31 de gener.
Les meves preguntes van encaminades a conèixer de quina manera s’ha gestionat l’afer, els aspectes que es volen modificar, i quin procediment s’ha seguit per aconseguir el millor conveni per totes les parts, sense que afecti als ciutadans en forma de retallades.
Aquesta actuació és una forma de fer que ens diferencia. Penso que les coses s’han de fer d’una forma diferent.
Si la CASS vol denunciar el conveni, té tot el dret, però al mateix temps ja hauria de tenir el text alternatiu a presentar per començar, tal i com ho entenem, a negociar els aspectes que considera importants i evidentment seguint les directrius macades pel ministeri de salut.
Però em resulta difícil d’entendre com pot ser que es digui a la carta que es va dirigir al Col.legi de metges, que les modificacions que es volien introduir es plantejaven en funció de les modificacions del nostre model sanitari.
Quines modificacions del model sanitari?
Que jo tingui coneixement, des del Consell General no hem fet cap modificació legislativa que canviï el nostre model sanitari.
I voldria definir el concepte “model sanitari” que és la definició de les prestacions que es volen donar, identifica la població receptora de les mateixes o cobertura, estableix el finançament, determina les actuacions i competències en salut pública i determina l’autoritat sanitària, com també estableix criteris de planificació i gestió sanitària, i l’atenció integral incloent accions relacionades amb la promoció, prevenció, tractament i rehabilitació.
En vista d’això em plantejo: quin rol té el ministeri en la gestió del nostre sistema sanitari?
Sempre he defensat que el Govern ha de ser l’encarregat responsable de la regulació de dictar el conjunt de normes que han de marcar les regles de funcionament del sistema sanitari, i ha de ser el garant de que tot funcioni tal i com s’ha establert.
Introduir la Història Clínica Compartida com a eina de treball no es pot considerar com un canvi en el model sanitari. Ho entenc com una eina que facilita la informació i ajuda a controlar la despesa sanitària, però el model ha de mantenir-se de la mateixa manera.
La despesa sanitària creix de forma incontrolada, i sembla que la única forma que es planteja és actuar sobre el copagament i la història clínica Compartida i poca cosa més.
Realment algú creu que d’aquesta manera actuem de forma contundent per controlar la despesa i aconseguir la sostenibilitat del sistema?
He reclamat de forma reiterada un pla ambiciós per poder afrontar el problema de forma responsable, però l’interès no sembla del tot compartit.
La majoria de països tenen els mateixos reptes sobre la taula, l’augment de la demanda provoca l’encariment de la sanitat degut a l’increment del cost del tractament de determinades malalties, l’envelliment de la població que fa augmentar la dependència i l’augment de les malalties cròniques.
El repte de la sostenibilitat del sistema sanitari no és un problema que es solucioni disminuint el copagament, és a dir aplicant mesures únicament econòmiques, cal una reforma estructural important. L’OMS en el seu informe El finançament dels sistemes de salut. El camí cap a la cobertura universal reclama fomentar l’eficiència dels recursos disponibles a sanitat amb l’objectiu de millorar l’ús inadequat dels medicaments, disminuir els procediments innecessaris o repetits, etc i poder assegurar la sostenibilitat del sistema.
La majoria de països han aconseguit iniciar el procés necessari per afrontar el problema amb plans o programes de transformació que analitzen tot el sistema sanitari en la seva globalitat per abordar el repte de la sostenibilitat del sistema sense renunciar als principis bàsics que el caracteritzen, no de forma parcial o de forma economicista.
Aquesta potser no és la forma senzilla, però és la forma que des d’SDP volem afrontar el problema amb la seriositat que es mereix.