Els nous robatoris a Escaldes-Engordany han fet que més d’un s’atemoreixi, i que veïns de la zona (familiars meus) que mai havien tancat amb clau la porta ara ho facin cada nit a l’hora d’anar a dormir.

La preocupació va lligada a uns sèrie d’atracaments, furts o com sigui que es defineixin de «baixa intensitat», que s’han perpetrat aquesta setmana i fa aproximadament un mes, però que no han estat massa més que bretolades de joves amb ganes de gresca, o com es va demostrar abans d’ahir, d’endur-se unes ulleres de sol sense cap intenció de pagar-les.

Però jo em sento ben tranquil, molt. De brètols n’hi ha hagut sempre, i sempre n’hi haurà, i només cal mirar enrera i mirar-nos a nosaltres mateixos en èpoques juvenils en que sortíem de festa amb un alcohol barat, ganes de passar-ho bé amb els amics, i molt de temps lliure. N’havíem fet (i es veia colles d’amics fent-ne) de l’alçada d’un campanar, que l’endemà al matí es comentaven per la zona però al cap de dos dies ja ningú s’en recordava. Potser sí que érem una mica més innocents, menys macarres i érem d’una generació, que si els pares per casualitat se n’assabentaven del que havíem fet, ens queia un castanyot que ens feia passar la tonteria durant una bona temporada, com a mínim fins que em marxaven els morats.  

De policia n’hi havia molta menys, d’agents de circulació només en alguna transitada cantonada i les càmeres de seguretat eren només a les pel·lícules, i es vivia tranquil.

Però ara jo en segueixo vivint. Mai he tingut por que em robin a casa (potser perquè he pensat que a pocs metres hi ha uns xaletassos on possiblement valdria més la pena entrar a robar que no pas el que hi trobarien al meu humil pis), ni tampoc mai he pensat que em podrien atracar pel carrer ni he tingut por de deixar que les meves filles surtin al carrer a jugar, o ara que són més grans, vagin a escola soles sense els pares.

Espero que tot això no canviï, per mi segur que no serà. I és que passi el que passi, jo em sento ben segur a Andorra.