El 24 d’abril de 1998 es constituïa a la Sala de Sant Domènec el Consell General del Pla Estratègic que, amb la participació d’uns 300 ciutadans i ciutadanes de la Seu, es conjurava per impulsar-ne el comerç, la indústria i el turisme, afavorir la qualitat de vida i la creació de llocs de treball. Sota l’alcaldia de Joan Ganyet, el director tècnic era el catedràtic Joan Vilagrasa, un coordinador general, el Joan Massa, i tres coordinadors sectorials, Amadeu Gallart per economia, Ramon Ganyet per infraestructures i Joan Obiols per qualitat de vida. Respecte aquesta magna estructura avui se’ns presenten dues qüestions, la primera, és que va servir per alguna cosa? I la segona, quines de les seves conclusions han  passat al futur, al nostre present?  
Respecte la primera qüestió gosaria respondre que sí, que va ser una bugada general de la nostra problemàtica que va durar moltes hores i força dies, que va sistematitzar l’estat de la situació local, que va definir solucions i que va crear un clima de confiança en les pròpies forces. Crec que a partir d’aquí es van poder prendre decisions d’administració pública i d’iniciativa privada que van ser favorables per a la dinamització econòmica i social de la Seu. També, i cal reconèixer-ho així, ens va afavorir molt el cicle de bonança econòmica que es va viure en aquells moments i que va permetre que s’obrissin nous negocis i que s’incrementés la demografia. Sempre al caire, també, de la bona climatologia empresarial que impulsava la nau andorrana.
Respecte la segona qüestió penso que la resposta no pot ser positiva. Al cap de pocs anys, sigui pels canvis polítics, sigui perquè ni govern municipal ni oposició municipal podien estar pendents de les recomanacions del Pla Estratègic, sigui perquè lamentablement a tots ens costa construir sobre el que s’ha fet abans... el Pla Estratègic del 1998 ha anat a engruixir els arxius de la desmemòria col·lectiva i avui, de les glòries d’aquell Consell de Tres-cents en queden poc més que uns records llunyans. Crec que aquests residus, però, tenen una gran capacitat de reviure per poc que els acompanyi una voluntat política que els consideri útils per sí mateixos i pel que suposaria el debat de la seva actualització.
Avui, a la Seu, com gairebé a tot arreu, es viuen moments de preocupació pel present i pel futur. Només cal sortir al carrer i parlar amb gent vinculada als negocis, treballadors, jubilats... tothom diu la seva, a vegades amb uns tons de pessimisme poc escaient, a vegades amb una certa despreocupació... però en qualsevol cas s’evidencia un temor que el futur sigui més espinós que el present i que el passat que ens més proper. Personalment intento tendir a l’optimisme perquè crec en la situació estratègica de la Seu, al centre de l’Alt Pirineu i a la vora d’Andorra. I com exemple concret, aquesta ànsia d’anàlisi del present es trasllueix al treball que ha fet l’important grup polític municipal Compromís X la Seu, vinculat políticament al PSC. Segons publiquen han fet 80 entrevistes a comerciants de la Seu. Destaco, entre altres dades, un 79% que veu dolenta la situació comercial o un 52% que veu negatives les perspectives futures de negoci. Bé, aquesta darrera dada també pot dir que gairebé la meitat dels comerciants entrevistats es nega a veure com només negatives les seves perspectives de negoci.
En temes d’economia es bo que el sentit comú miri de tendir cap a l’optimisme moderat i és en aquest sentit que opino que ara seria un excel·lent moment per organitzar un gran debat públic que refès un segon Pla Estratègic, ara del 2017, gairebé vint anys desprès, aprofitant tot el que d’aprofitable tingui encara aquell Pla i posant-lo al dia amb la col·laboració del teixit social i econòmic de la nostra ciutat. Malgrat els gairebé vint anys passats fa encara un cert goig de llegir-lo, de comprovar la detecció de temes, de les mesures a prendre i de la intensa participació ciutadana. M’imagino fàcilment com podria tornar a ser de positiu,  pacífic i participatiu, aquest debat, tot tenint en compte les vives preocupacions de la ciutadania i com s’agrairia que des de la nostra primera institució local s’obrissin vies d’anàlisi i oferta de solucions, si mes no teòriques, de la nostra problemàtica.
L’actual cicle de crisi està en un punt que podria ser de canvi de tendència a poc que els avatars polítics no ho contradiguin. Aquest moment, hauria de ser aprofitat per rellançar el Pla Estratègic, actualitzat i defensor dels grans ideals de desenvolupament sostenible i de capitalitat pirinenca. Què important és per a una ciutat que no quedi fora de joc cap iniciativa positiva feta en un passat proper!!
Economista