Propera parada: Pirineus
Ja fa unes setmanes que hem estat requerits a observar la publicitat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) que ens conviden a utilitzar els seus serveis per anar a esquiar: «Propera parada: Pirineus», diuen.
Els habitants del Pirineu ens ho prenem amb certa sornegueria això. Quants en coneixeu de Pirineus? Jo només en conec un. Conec una serralada pirinenca que forma una unitat com a massís. És veritat que en funció del context hom parla de la vessant nord o sud, del Pirineu català, aragonès, basc... El Pirineu atlàntic, el mediterrani, l’oriental, el central, l’occidental. O també d’aquella subdivisió que ens agrada menys pel seu significat provincià, que no regional: el Pirineu de Lleida, el de Girona.
I dic provincià perquè a la nostra capital de província (pro vincere del llatí romà) interessen molt poc els problemes que planteja la vida al Pirineu. Allò que sí que interessa és la promoció de la capital, però a cost zero, mitjançant les belleses naturals del Pirineu i, sobretot, de la seva neu. Algun benaventurat va publicar fa unes setmanes que el nom de Lleida prové etimològicament dels rius, de les fonts i dels aqüífers del Pirineu. Santa Llúcia!
També n’és un bon exemple observar com a l’estació, en aquest cas de la Renfe, de la capital hi ha uns grans rètols que no deixen cap dubte de la intenció de la jugada: «Lleida-Pirineos». La intenció potser és bona però el viatger pot comprovar que no en veurà cap, de Pirineu, des d’aquell indret. Encara ha de fer uns 150 quilòmetres per arribar a algun punt del Pirineu.
Doncs sí, els FGC s’han animat a fer-nos creure que els seus serveis ferroviaris ens portaran a la neu del Pirineu. Utilitzen el nom del massís en plural. Vés a saber perquè i on hi troben la correcció. El context no deixa lloc a interpretacions diverses: anar a la neu del Pirineu i punt.
Des del punt de vista geogràfic tampoc l’encerten. Que jo sàpiga només podem accedir en tren fins a les proximitats de les estacions de la Molina i de Masella. De Núria. Alguna altra? I mira que en parlen a l’anunci televisiu eh? Espot, Vallter... A algú se li acudiria anar en tren fins a les estacions d’esquí de l’Alt Urgell, del Pallars, de la Vall d’Aran o d’Andorra? Algú creu que resultaria pràctic i cost/efectiu? Per tant, de Pirineu accessible per via fèrria, en qualsevol cas, també només n’hi ha un.
Tothom sap que les comunicacions transversals viàries del Pirineu també són molt precàries o, simplement, inexistents. La carretera nacional N-260 espanyola, la que va des de Portbou fins a Sabiñánigo, segueix pel sud la serralada del Pirineu, de llevant a ponent i ha d’ascendir a ports de muntanya de primera categoria més dissenyats per a ciclistes d’alta competició que per a vehicles motoritzats. Si no neva. Invertim els termes per fer-ho més de bon pair.
Fins i tot les comunicacions verticals només arriben, en alguns casos, en forma de bones vies fins a algunes poques capitals de comarca: Ripoll i Berga. Deixem l’Empordà i la Garrotxa a banda en aquest context. Als Pallars –allà el tren arriba fins a la Pobla, una vila no pas gaire coneguda per a la pràctica dels esports de neu– i a Era Val d’Aran i a la vall de Camprodon, ja sabem com s’hi accedeix. A l’Alt Urgell, per la vall del Segre, l’autovia més propera del fons de les valls no passa de la ciutat de Lleida, excepte una mostra testimonial d’uns pocs quilòmetres d’autovia que hi ha fets i acabats a Vilanova de la Barca. Semblaria que hi són per error d’algú que devia llegir «Barca» i es devia pensar que era vora mar. La C-14 autonòmica, també coneguda com a «autovia del Segre o autovia d’Andorra», com sabeu, uneix les viles de Salou i Adrall. Després, atreveix-te amb la N-260 i/o la C-145. La resta, són faves comptades.
Al congost dels Tres Ponts s’hi havia fet poca cosa important d’ençà de l’època de Sant Ermengol. Ara sembla que ens hi posem seriosament. El congost de Collegats ens va passar al davant fa molts anys. Oportunitat política? Millor per a ells. És clar.
En qualsevol cas això que algú se senti amb cor d’animar la gent a anar a la neu utilitzant el tren semblaria més aviat producte d’alguna desorientació temporoespacial. Esperem que momentània.
Metge, humanista i escriptor.
Membre del Col·lectiu APiA. Pirineu Opinió
Els habitants del Pirineu ens ho prenem amb certa sornegueria això. Quants en coneixeu de Pirineus? Jo només en conec un. Conec una serralada pirinenca que forma una unitat com a massís. És veritat que en funció del context hom parla de la vessant nord o sud, del Pirineu català, aragonès, basc... El Pirineu atlàntic, el mediterrani, l’oriental, el central, l’occidental. O també d’aquella subdivisió que ens agrada menys pel seu significat provincià, que no regional: el Pirineu de Lleida, el de Girona.
I dic provincià perquè a la nostra capital de província (pro vincere del llatí romà) interessen molt poc els problemes que planteja la vida al Pirineu. Allò que sí que interessa és la promoció de la capital, però a cost zero, mitjançant les belleses naturals del Pirineu i, sobretot, de la seva neu. Algun benaventurat va publicar fa unes setmanes que el nom de Lleida prové etimològicament dels rius, de les fonts i dels aqüífers del Pirineu. Santa Llúcia!
També n’és un bon exemple observar com a l’estació, en aquest cas de la Renfe, de la capital hi ha uns grans rètols que no deixen cap dubte de la intenció de la jugada: «Lleida-Pirineos». La intenció potser és bona però el viatger pot comprovar que no en veurà cap, de Pirineu, des d’aquell indret. Encara ha de fer uns 150 quilòmetres per arribar a algun punt del Pirineu.
Doncs sí, els FGC s’han animat a fer-nos creure que els seus serveis ferroviaris ens portaran a la neu del Pirineu. Utilitzen el nom del massís en plural. Vés a saber perquè i on hi troben la correcció. El context no deixa lloc a interpretacions diverses: anar a la neu del Pirineu i punt.
Des del punt de vista geogràfic tampoc l’encerten. Que jo sàpiga només podem accedir en tren fins a les proximitats de les estacions de la Molina i de Masella. De Núria. Alguna altra? I mira que en parlen a l’anunci televisiu eh? Espot, Vallter... A algú se li acudiria anar en tren fins a les estacions d’esquí de l’Alt Urgell, del Pallars, de la Vall d’Aran o d’Andorra? Algú creu que resultaria pràctic i cost/efectiu? Per tant, de Pirineu accessible per via fèrria, en qualsevol cas, també només n’hi ha un.
Tothom sap que les comunicacions transversals viàries del Pirineu també són molt precàries o, simplement, inexistents. La carretera nacional N-260 espanyola, la que va des de Portbou fins a Sabiñánigo, segueix pel sud la serralada del Pirineu, de llevant a ponent i ha d’ascendir a ports de muntanya de primera categoria més dissenyats per a ciclistes d’alta competició que per a vehicles motoritzats. Si no neva. Invertim els termes per fer-ho més de bon pair.
Fins i tot les comunicacions verticals només arriben, en alguns casos, en forma de bones vies fins a algunes poques capitals de comarca: Ripoll i Berga. Deixem l’Empordà i la Garrotxa a banda en aquest context. Als Pallars –allà el tren arriba fins a la Pobla, una vila no pas gaire coneguda per a la pràctica dels esports de neu– i a Era Val d’Aran i a la vall de Camprodon, ja sabem com s’hi accedeix. A l’Alt Urgell, per la vall del Segre, l’autovia més propera del fons de les valls no passa de la ciutat de Lleida, excepte una mostra testimonial d’uns pocs quilòmetres d’autovia que hi ha fets i acabats a Vilanova de la Barca. Semblaria que hi són per error d’algú que devia llegir «Barca» i es devia pensar que era vora mar. La C-14 autonòmica, també coneguda com a «autovia del Segre o autovia d’Andorra», com sabeu, uneix les viles de Salou i Adrall. Després, atreveix-te amb la N-260 i/o la C-145. La resta, són faves comptades.
Al congost dels Tres Ponts s’hi havia fet poca cosa important d’ençà de l’època de Sant Ermengol. Ara sembla que ens hi posem seriosament. El congost de Collegats ens va passar al davant fa molts anys. Oportunitat política? Millor per a ells. És clar.
En qualsevol cas això que algú se senti amb cor d’animar la gent a anar a la neu utilitzant el tren semblaria més aviat producte d’alguna desorientació temporoespacial. Esperem que momentània.
Metge, humanista i escriptor.
Membre del Col·lectiu APiA. Pirineu Opinió