Amb gairebé 500 anys d’història, gran part del casc antic de Lima, catalogat per la Unesco com a patrimoni de la Humanitat, llangueix amb molts dels seus tresors arquitectònics abandonats al lent passar del temps, que els cobreix de pols i fins i tot els redueix a runes i cendres.
Sortir de l’transitat i bulliciós Jirón de la Unió, el carrer principal de la Lima antiga, que connecta la Plaça San Martín amb la Plaça d’Armes, on hi ha el Palau de Govern i la catedral, és endinsar-se en un entramat de vetustos edificis i casalots colonials i republicans en decadència, nostàlgics de l’esplendor d’èpoques passades.
A poca distància, a la Plaça 2 de Maig, construïda el 1874 com una elegant confluència circular de tres grans avingudes, a similitud de les places parisenques de l’època, ara hi ha fins a dos edificis parcialment destruïts per sengles incendis, un ocorregut fa dos anys, i l’altre, la passada setmana.
Aquest últim, esdevingut a escassos metres de l’anterior, ha estat el «detonant» perquè el Consell Internacional de Monuments i Llocs (Icomos) del Perú decideixi sol·licitar que el Govern peruà declari en emergència el centre històric, va explicar el seu president, Alberto Martorell.
Martorell va considerar que l’estat de conservació del centre de Lima és «paupèrrim» i va posar com a exemple més simbòlic la casona coneguda com El Vaixell, situada als Barris Alts, que s’ha incendiat fins a dues vegades mentre conviu amb construccions que transgredeixen el seu entorn històric.
A pocs passos d’aquest edifici hi ha la que va ser l’ppulenta Cinquena Heeren, seu a inicis del segle XX de les ambaixades del Japó, Bèlgica, Alemanya, França i Estats Units, i ara deshabitada, oblidada i oculta a la vista dels turistes a l’estar envoltada de carrers insegurs i plens de sots, al costat d’edificis deteriorats.
En altres punts del nucli antic, centenàries balconades, tallades en fusta amb gran detallisme, desafien la gravetat i la humitat per sostenir-se en l’aire com a últims supervivents de la massiva destrucció d’aquestes peces artístiques, que van inspirar a Mario Vargas Llosa a escriure la obra teatral El boig dels balcons.
Moltes d’aquestes senyorials cases, demostració del luxe de les classes altes de Lima en segles passats, van ser dividides en parts entre els hereus de les famílies.
«Hi ha cases que fa 80 anys es van deixar d’inscriure en registres públics. Van passar a generacions d’hereus, i els inquilins es van tornar propietaris de trossos», ha detallat Martorell.
L’expert va acusar les autoritats peruanes de «deixadesa i absoluta indiferència» en la seva tasca de conservació del patrimoni històric i ha lamentat que justifiquin la seva inacció en què la legislació no permet a l’Estat peruà intervenir una propietat privada.
«No es pot fer res si el propietari no té fons o desig de conservar res? Això és rentar-se les mans. Sembla que no ens adonem que es pot generar riquesa i desenvolupament sostenible des del patrimoni», ha apuntat.
Martorell va argumentar que declarar la zona històrica en emergència permetrà reconèixer el problema, aplicar la llei sota la premissa del dret a la cultura i mobilitzar recursos per revertir la creixent degradació dels barris de Lima més antics.
La declaració de la Unesco que el 1991 va reconèixer al nucli antic de Lima com a patrimoni de la Humanitat ordenava al Govern peruà i a la Municipalitat Metropolitana de Lima (MML) que preservin els casalots i edificis monumentals.
El 2015, la MML va quantificar el cost de recuperar el centre històric de Lima en 970 milions de dòlars i quan es registra algun desperfecte en els edificis sol responsabilitzar al Ministeri de Cultura de tutelar el patrimoni de la Unesco.
Mentrestant, els racons més solitaris i marginats de la capital de l’antic virregnat del Perú esperen una rehabilitació que els torni la dignitat, per així desterrar l’apel·latiu de «Lima, l’horrible», el títol que va posar l’escriptor de Lima Sebastián Salazar Bondy fa ja fa més de 50 anys al seu llibre més recordat.
Periodista