«Tinc davant a una senyora ajaguda sota els efectes de la hipnosi, pel que puc seguir escrivint tranquil·lament», assenyalava fa cent anys Sigmund Freud, fundador de la psicoanàlisi, del que es publiquen ara escrits inèdits que revelen la seva faceta d’ «hipnotitzador».

Durant deu anys, Freud (Freiberg, 1856 - Londres, 1939) va estar molt interessat en la hipnosi i la va utilitzar en la seva consulta, pràctica que va reflectir en nombrosos escrits (informes, articles i correspondència) que han estat reunits i publicats per primera vegada de forma organitzada per l’expert Mikkel Borch-Jacobsen en un llibre publicat per Ariel.
Més d’un segle després que Freud escrivís aquests textos, que segons Borch-Jacobsen són essencials per comprendre la gènesi de la psicoanàlisi, «seguien sent menyspreats o simplement desconeguts per a la majoria» ja que, explica, els propietaris dels drets de l’obra de l’austríac consideraven que no tenien interès.

Una vegada que l’obra de Freud va passar a ser de domini públic, Borch-Jacobsen va creure que havia arribat el moment d’«omplir aquesta sorprenent llacuna» amb aquesta obra que presenta a més nombroses fotografies d’època. Després dels seus experiments, Freud va escriure en un dels seus articles que es podia aconsellar la hipnosi «a qualsevol malalt» sempre que, advertia, el practiqués un metge «amb experiència i digne de confiança». Segons Freud, tot el que s’escrivia en l’època sobre els suposats greus perills d’aquesta tècnica no eren més que contes.

Considerava que un 80% de les persones eren «hipnotitzables», tot i que reconeixia que les hipnosis profundes, aquestes que van acompanyades d’una total docilitat, eren «més aviat rares o no tan freqüents» com es desitjaria «en bé de la curació» . Però, explicava Freud, el grau de docilitat de la suggestió depèn més del pacient que del metge, és a dir «emana directament de la bona voluntat del malalt».

Un altre dels articles que inclou el llibre, una contribució de Freud a un manual per als metges generalistes, aborda la hipnosi des d’un angle essencialment pràctic, amb tècniques d’inducció que mostren, pas a pas, com es duia a terme.

Començava les seves instruccions assegurant que la tècnica del hipnotisme és «un acte mèdic que resulta tan difícil de realitzar com qualsevol altre» i aconsellava als quals se sentissin una mica «ridículs» en la seva dignitat de metges que abandonessin el seu intent.

La hipnosi, segons Freud, servia per curar però el seu veritable valor curatiu «resideix sempre en la suggestió» que consisteix «a negar enèrgicament els mals dels que es queixa el pacient». Aquest Freud a la recerca de nous mitjans per curar els seus pacients, qualificats en aquesta època de «nerviosos» o «histèrics», considerava molt útil la hipnosi per accedir als processos de l’inconscient.

Entre aquests pacients, Freud explica el cas d’una pacient «histèrica ocasional» que, després de cada part dels seus tres fills, no podia menjar ni donar el pit al nadó. Després de consultar a diversos metges, l’assumpte es va solucionar amb diverses sessions d’hipnosi practicades per ell tot i que tant la mare com el seu marit tenien «aversió» cap a aquests mètodes.

«Em feia vergonya –li va dir la dona a Freud– veure que una cosa com la hipnosi obtenia resultats allà on la meva força de voluntat es mostrava impotent». Però amb el pas dels anys, Freud va abandonar progressivament el mètode de la hipnosi i va passar al de la catarsi i després al de l’associació lliure, fonament de la psicoanàlisi.

Després d’una vida materialitzada en 23 toms (Obres completes), Sigmund Freud va morir a Anglaterra el 23 de setembre de 1939, un any després de deixar Viena, on els nazis van cremar els seus llibres.

Periodista