Mariano Rajoy esgrimeix com raons per denegar un referèndum a Catalunya els fets de la sobirania nacional, que recau (només) en el poble espanyol. És cert que el fonament de molts estats rau en què una nació, pel fet de ser-ho, té dret a ser sobirana, i decidir per ella mateixa la forma en què vol governar-se, sigui com un estat independent o altra fórmula decidida lliurement, però és la nació la qui té el dret a l’autogovern.

Però no ens explica que això de la «nació espanyola» no és una realitat, sinó una «construcció» interessada. De fet, el que anomenem «Espanya», abans eren les «espanyes», és un terme geogràfic, i quan ell parla de «nació espanyola», només està pensant en la «nació castellana», una de les quatre nacions presents a l’estat. Aquesta realitat nova estar ben recollida a la Constitució Espanyola de 1978, i només es va deixar traspuar el concepte de «nacionalitats», quan s’hagués tingut que dir: nacions basca, gallega, catalana i castellana.

Totes les nacions de l’estat són més antigues que la castellana,  però aquesta ha volgut ser l’única, més en un moment del post-franquisme on les forces franquistes pressionaven per anorrear tot el que no fos castellà. Rajoy, curiosament, parla d’igualtat entre els espanyols, però no perquè tots tinguin la mateixa riquesa (de fet mentre el rei cobra milions d’euros tants espanyols passen sense res), sinó compara «catalans» amb «extremenys» o «andalussos», com si aquests dos pobles constitueixin una nació. No, la igualtat cal establir-la entre catalans, castellans, bascos i gallecs, i tots tenen el mateix dret a la sobirania, i decidir el seu futur.

Però Rajoy ens enganya novament reduint la sobirania a la nació castellana, espanyola, i no a les quatre nacions existents, i cadascuna té el seu dret, igual que l’altra. Si realment es vol conservar la unitat de l’estat, cal no fer trampes, i seure’s en pla d’igualtat, i fonamentar les noves bases de convivència entre diferents nacions, que prenen decisions sobiranes. Només així, amb respecte i reconeixement es pot avençar en una unió que no pot ser la de la submissió, sinó la de la lliure acceptació de les normes comunes, allunyant mesures inquisitorials d’una constitució obsoleta, evitant enfrontaments i repressions. No pot haver la força, ni tan sols la de la llei ni dels tribunals, sinó, en tot cas el reconeixement de la plenitud de drets nacionals per Catalunya, també d’Euskadi o Galícia, i el diàleg sense pressions obert per reformar una constitució, llei de lleis, incompleta i desfasada.