El desconcert del populisme
Les eleccions nord-americanes han generat un munt d’anàlisi, conjectures i l’aparició de nous modismes lingüístics que donen peu a diferents interpretacions. Deixant de banda les conjectures operatives d’uns i altres, em centraré en l’encunyació del terme, populisme.
Des de totes les catarsis han sorgit comentaris, disquisicions i interpretacions. Per a uns, el populisme, és l’arribada dels quatre genets de l’apocalipsi brandant les trompetes que van destruir Jericó. És el principi del fnal i el final de tot allò establert. A partir d’aquestes creences i opinions al «non plus ultra» s’està consolidant en la nostra societat.
Però al marge del que s’ha dit crec que el terme populisme ho estan utilitzant d’una manera equivocada i irreal. S’entén com a règim populista al sistema que emana del poble i serveix per a la convivència del poble.
Curiosament el populisme és un moviment polític i cultural que va néixer a Rússia cap a finals del segle XIX de les mans de Nikolai Mikhailovsky i Peter Lavrov.
El punt de partença ideològic fou una crítica humanitària i racionalista de tots els aspectes opressius del règim tsarista i la propagació de tot un conjunt de pretensions democràtiques i socials.
És cert que també s’oposava a l’introducció del capitalisme contrari als valors individuals i propugnava la implantació d’un socialisme agrari.
Els ideòlegs russos no van tenir molt èxit però van aconseguir que la seva llavor política s’estengués per una gran part d’Europa. A França va inspirar l’any 1929 el Manifeste du roman populiste.
I si fóssim pels camins del «populista» descobrirem que aquesta definició és en realitat un simple adjectiu qualificatiu del terme Populisme.
L’explicació anterior crec que ens ofereix la informació suficient i necessària com per no catalogar al Sr. Trump com a populista, sinó més aviat tot el contrari. Pel declarat fins ara, per al nou president de l’executiu americà, el seu concepte d’economia, de política social i de relacions exteriors és un concepte bastant preocupant, si bé la creença generalitzada és que el Sr. Trump es veurà «reorientat» per l’stablisment americà.
Els nord-americans han votat democràticament i els resultats són els que són i els que el poble de forma democràtica i totalment lliure ha atorgat als seus candidats. La conclusió per la meva part és que la mala utilització de tòpics i la mala utilització de les paraules pot donar lloc a interpretacions errònies i conceptes totalment diferents a la realitat del subjecte, ja que el complement es converteix en una simple i trista disjuntiva interpretativa.
Des de totes les catarsis han sorgit comentaris, disquisicions i interpretacions. Per a uns, el populisme, és l’arribada dels quatre genets de l’apocalipsi brandant les trompetes que van destruir Jericó. És el principi del fnal i el final de tot allò establert. A partir d’aquestes creences i opinions al «non plus ultra» s’està consolidant en la nostra societat.
Però al marge del que s’ha dit crec que el terme populisme ho estan utilitzant d’una manera equivocada i irreal. S’entén com a règim populista al sistema que emana del poble i serveix per a la convivència del poble.
Curiosament el populisme és un moviment polític i cultural que va néixer a Rússia cap a finals del segle XIX de les mans de Nikolai Mikhailovsky i Peter Lavrov.
El punt de partença ideològic fou una crítica humanitària i racionalista de tots els aspectes opressius del règim tsarista i la propagació de tot un conjunt de pretensions democràtiques i socials.
És cert que també s’oposava a l’introducció del capitalisme contrari als valors individuals i propugnava la implantació d’un socialisme agrari.
Els ideòlegs russos no van tenir molt èxit però van aconseguir que la seva llavor política s’estengués per una gran part d’Europa. A França va inspirar l’any 1929 el Manifeste du roman populiste.
I si fóssim pels camins del «populista» descobrirem que aquesta definició és en realitat un simple adjectiu qualificatiu del terme Populisme.
L’explicació anterior crec que ens ofereix la informació suficient i necessària com per no catalogar al Sr. Trump com a populista, sinó més aviat tot el contrari. Pel declarat fins ara, per al nou president de l’executiu americà, el seu concepte d’economia, de política social i de relacions exteriors és un concepte bastant preocupant, si bé la creença generalitzada és que el Sr. Trump es veurà «reorientat» per l’stablisment americà.
Els nord-americans han votat democràticament i els resultats són els que són i els que el poble de forma democràtica i totalment lliure ha atorgat als seus candidats. La conclusió per la meva part és que la mala utilització de tòpics i la mala utilització de les paraules pot donar lloc a interpretacions errònies i conceptes totalment diferents a la realitat del subjecte, ja que el complement es converteix en una simple i trista disjuntiva interpretativa.