Europa, l’economia globalitzada, les empreses transfrontereres i els sistemes tributaris
Els sistemes fiscals només son comprensibles per als especialistes. Que els experts opinin sobre si una major eficiència en matèria d’impostos requereix canvis de comportament o si realment hi ha planificació fiscal a les empreses per a reduir la seva factura fiscal i, si tot aixó, pot causar desigualtat, permet obtenir, junt a les estadístiques (tanta vegada inexistents o insuficients) informació real i rellevant per il·lustrar amb una imatge complerta el sistema fiscal vigent d’un país, i les perspectives, ben diferents, per millorar-lo.
Els resultats d’una possible enquesta a professionals espanyols ens mostrarien que el seu sistema fiscal es considera 1º regressiu, perquè és la classe mitjana i la classe treballadora qui més paga, 2º ineficaç, a causa principalment a) de la planificació fiscal, b) de l’elusió i de l’evasió fiscal, c) del trasllat de les bases imponibles, i c) de l’augment de la seva complexitat.
En general, la conclusió seria la necessària reforma global i en profunditat de sistema fiscal espanyol. A més el Dret tributari, com una de les manifestacions més rellevants de la sobirania estatal que, a l’Europa actual està cedint-se a la UE i que, a tot el món està en procés de transformació, està vivint la crisi a la que la globalització l’està conduint.
Més enllà dels seus avantatges i inconvenients i de la seva percepció subjectiva, la realitat de l’Europa comunitària, del seu sector financer, industrial, comercial i agrícola, del seu mercat comú, és que l’envolta un clima de pessimisme, perquè la forma tradicional d’organització política de l’Estat és cada cop més inadequada per al desfàs a l’actuació econòmica i als intercanvis humans entre Estats. Sens dubte l’Estat modern va ser inventat a Europa, però aixó no pot justificar els tentacles d’alguns i l’arrogància d’exclusivitat d’uns i d’altres.
Com exposa en Josep M. Colomer, profesor d’Economía Política a l’Universitat de Georgetown, a la seva obra El gobierno mundial de los expertos (Anagrama) la UE, és molt més que una organització diplomàtica internacional d’Estats sobirans, perquè ha absorbit molts dels poders tradicionals dels Estats, i és molt menys que un super Estat o una Federació d’ells. Que els seus Estats membres en comptes de fronteres estables tinguin diferents graus de compromís amb determinades polítiques comunes i perquè alguns poden deixar-la. L’Unió Europea com a «imperi», introspectiu, asimètric, no colonialista, pot sobreviure precisament perquè, a diferència dels Estats i les seves federacions, s’assimila als imperis amb nivells desiguals d’integració formal i graus diferents de lleialtat dels ciutadans al centre, que s’expandeixen i contrauen, tal com està passant a realizar de l’UE.
Ens acostumarem a una Europa ambigua, perquè les seves asimetries territorials, econòmiques i institucionals duraran.
Tot i les tensions entre les forces centralitzadores i les resistències nacionalistes els elements d’unió política en el continent continuaran ben forts. L’imperi com a organització política interna pot tenir èxit a Europa, perquè respon amb flexibilitat al ineludible repte de la interdependència global.
Hi ha apostes sobre la supervivència de l’Unió Europea a l’actual crisi i sobre si s’ensorrarà o no en un futur no remot. No obstant això, fins i tot en la desorientació actual augmenta el nombre de Estats membres, i el nombre de països que utilitza la moneda comuna. A la Unió comercial i monetària de la major part d’Europa l’acompanyen les unions fiscal i bancària.
Amb la finalitat de promoure la recuperació econòmica la Comissió ha pres la iniciativa i llança projectes d’inversions en infraestructures i el BCE és molt més actiu. Amb l’unió fiscal passa més del mateix: la competència fiscal lesiva entre Estats (amb diferències fiscals per a l’empresa tan grans que països com a Irlanda, amb un tipus a l’Impost sobre el benefici del 12,5%, que permet considerar-la gairebé com a paradís fiscal, enfront a països com França, on les empreses paguen un impost sobre societats de 38%) no pot mantenir-se, i está desapareixent, especialment per actuacions de les administracions tributàries. BEP’s sorgeix com a camí de salvació; la base comuna de l’impost sobre societats, i el seu règim especial de consolidació per a les empreses europees il·lusionen i, no obstant això, els sistemes tributaris són lluny de ser màquines perfectes fetes d’impostos justos i senzills que disposin d’administracions eficients, amb ingressos suficients com per a finançar la despesa pública pressupostada, sense dèficits, avui injustificables.
Els anàlisis de la doctrina en lloc de cercar una perfecció impossible es centren en com poden ser més equitatius i eficients en la seva aplicació, en la seva recaptació, és a dir, en la seva administració.
Més enllà de la salut dels sistemes tributaris, ordenats i gestionats individualment com a conseqüència de la sobirania de cada Estat, la globalització està evidenciant que el substrat econòmic de cada un d’ells està fonamentat, en gran part, per a operacions internacionals, especialment financeres, i que elles estan obrint una escletxa o buit fiscal que, tot i les aparences, ni tan sols s’intenta tancar. S’ha de parar i repensar el sistema i, així, el primer pas seria el de preparar un pressupost d’ingressos fiscals que es correspongui amb el veritable potencial o capacitat econòmica de conjunt de contribuents dels país (residents fiscals o no), és a dir, amb la capacitat de generar riquesa en el sistema econòmic subjacent del país i amb la participació en ell dels qui són cridats a contribuir, incloent-hi als no residents, perquè resulta que el disseny de l’estructura tributària i de la política fiscal dels països està afavorint, de fa temps, als inversors no residents que aprofitant-se dels recursos d’un país no tributen en ell i, molt possiblement, a cap altre. Per a calcular l’escletxa fiscal o taxa de la ineficàcia cal calcular la recaptació potencial al país, el rendiment potencial del seu sistema fiscal i, precisament això, pràcticament no ho fa cap Estat.
La globalització econòmica perjudica a les polítiques socials en tant que les plusvàlues que genera es concentren en les empreses multinacionals i, per tant, en els Estats més poderosos, perjudicant les rendes del treball de manera que un renascut sheriff de Nothingan les sotmet, en els Estats de tradició napoleònica, al terror dels polítics indolents a l’statu quo i d’una administració tributària centrada a la seva eterna croada contra el frau fiscal justificativa impenitent del dèficit fiscal.
El que diem s’il·lustra amb fenòmens que s’estan produint en un panorama de complexes, continus i decisius esdeveniments mundials que posen de manifest com el resultat de la creixent integració de les economies mundials i de la interacció dels seus sistemes financers, productius i de distribució estan posant a prova els sistemes tributaris existents (com a Apple, Google, CR7, ...). La globalització no es limita al fenomen econòmic, té moltes més extensions: culturals, militars, grans corrents migratòries, l’ocupació laboral, el crim organitzat i sí, a més, els mercats financers i, per tant i per als pressupostos públics, el Dret tributari.
La intensa referència als mercats financers es deu al fet que els fonaments econòmics d’un Estat han deixat de ser la seva riquesa natural, les matèries primeres, per transmutar-se mitjançant la seva desmaterialització, en el mateix engranatge dels mercats. Així, les matèries primeres: el barril de petroli Brent o el barril WTI, el coure, l’or, les matèries primeres agrícoles (blat, soja, el blat de moro, ...) cotitzen en alguns mercats que els fa perdre la seva cosificació per a convertir-les en productes financers, amb índex propi de matèries primeres, com el Bloomberg.
Aquesta transmutació de la cosa, de la riquesa natural, en producte financer, provoca que quan es diu que hi ha una greu crisi en el mercat de valors xinès la crisi es faci palesa en els mercats de matèries primeres dels països dependents d’ell i, més enllà, trontollin els fonaments de l’economia de tot el món i que la situació financera dels països amb més matèries primeres. Ho sentin notablement (Xina, Brasil, Rússia, Canadà, Austràlia, Noruega o Xile, per citar als països més rellevants, amb més, de 25% del producte interior brut a tot el món).
Qualsevol caiguda del mercat de valors i en ell dels principals valors borsaris genera un efecte domino si es produeix a qualsevol dels principals països consumidors de matèries primeres, perquè aquestes van directes al precipici al costat de la caiguda del seu preu, i com el dia que el seu preu baixa, els països que les produeixen es veuen pertorbats i aquest malestar, a l’impregnar els mercats, els debilita, exigint a les seves autoritats que prenguin mesures –com baixar el tipus d’interès o devaluar les seves divises– per mitigar aquests impactes.
En aquest escenari s’hi escola un altre agent agitador dels mercats de matèries primeres i de divises, la Reserva Federal (Fed) nord-americana. Com ja es va veure el 2013 i 2014, quan la retirada dels seus estímuls extraordinaris nodrí la volatilitat en els mercats, qualsevol dels seus anuncis cap a una normalització de les condicions monetàries agreuja el nerviosisme entre els inversors. Així, quan la Fed ha confirmat la seva intenció de pujar els seus tipus d’interès l’impacte no és fa esperar. Per a un costat, l’enfortiment del dòlar i l’euro, i per l’altre, contribuint a la caigudes al Perú de les materias primeres, a la depreciació de la diviséis commodities –les d’aquells països més vinculats a la materies primeres– i als dubtes en els mercats emergents. Conseqüència de nerviosisme que Xina provoca en els mercats, l’euro confirma la seva condició de divisa de finançament –o per a fer carry trade–, una realitat que condueix a que es debilita quan regna la confiança i que s’aprecii quan torna la desconfiança.
En l’anàlisi empresarial de factors com la regulació laboral i de la previsió social, financera i de control de canvis, mercantil, administrativa,i fiscal, de com influeixen en les decisions de negocis l’ubicació de les seves inversions i activitats en jurisdiccions alternatives (més enllà de la deguda atenció a la comparativa en l’eficiència dels costos) en el context de l’actual globalització dels mercats, es requereix identificar la reacció i el tractament del Dret internacional mercantil, comptable i tributari davant aquest fenomen. La doctrina de la fugida de dret, que posa en el seu punt just la tesi sobre les culpes dels mercats sense regles, facilita aquesta identificació.
El comerç transnacional, les empreses multinacionals i les seves inversions transfrontereres, les migracions massives, el viatge freqüent i de llarga distància i les xarxes globals de comunicació han causat el canvi de les formes i intensitat en que s’està utilitzant el Planeta en les últimes dècades, de la seva pròpia naturalesa, fins veure amenaçada la seva viabilitat mateixa.
I en aquest context els grups empresarials, comunitats d’interessos cimentades en la conquesta i creixement, de i en, els mercats, capaços de generar fons de comerç d’impacte per a la consecució de superbeneficis, amb diverses ramificacions en filials, sucursals, oficines comercials o de representació, subjectes a una de ferrea direcció global i vinculades, a l’objecte de l’estalvi de costos, maximització de beneficis dels conjunt, esforçant-se a minimitzar els seus costos fiscals.
L’organització empresarial, única i unitària, transnacional, de béns i serveis, és sospitosa d’agència, qualsevol que sigui la forma d’instrumentalització de les seves peces, perquè les operacions dinsdel conjunt vinculat, prescindint de la forma jurídica de les seves peces, no són equiparables a d’altres similars que és verifiquin en els mercats, doncs cap home de negocis independendent la efectuaria o, al menys, no les faria en les condicions pactades en el conjunt vinculat sota control conjunt o influència significativa.
El sistema tributari internacional per a les corporacions depèn, en l’actualitat, del criteri de l’entitat jurídica independent. D’acord amb aquest criteri, cada empresa, matriu o filial, d’un grup empresarial multinacional, es tractada com una entintat jurídica independent a l’hora de tributar.
Dins d’un grup empresarial multinacional, les empreses filials poden fer operacions amb altres empreses vinculades del perímetre del grup i amb empreses no vinculades, de fora del grup. Això, si redueixes la factura fiscal dels grups sembla que, en un futur molt proper, serà inviable, acabant així amb els països de baixa tributació.
La realitat és que el sistema tributari dels ordenaments jurídics dels 28 estats que integren la UE no estan harmonitzats, i que competeixen per atraure capital i activitat econòmica, utilitzant la fiscalitat com atractiu.
I, a més, mantenir 28 sistemes fiscals diferents porta de cap a les empreses que operen en els diferents estats membres, ja que han que fer front a l’impost sobre societats vigent en cada un d’ells i amb les seves corresponents administracions tributàries, la normativa harmonitzadora és indispensable.
S’han anat canviant moltes coses en matèria fiscal a Europa, però els agents dels mercats permeten continuar igual, si bé és cert que les administracions tributàries afronten el problema. El camí encara es molt llarg, i alguns passatgers sembla que volen baixar del tren.
I en aquest context sorgeix la pregunta de si estem en el trànsit cap a una governança mundial, contractual i consensual, d’estats sobirans, en una mena de democràcia global, doncs tot i que es limités a la fiscalitat internacional ja seria molt, i en tot cas fruit de l’emergència d’una voluntat política universal, com sembla que el G20/OCDE expressen.
Els resultats d’una possible enquesta a professionals espanyols ens mostrarien que el seu sistema fiscal es considera 1º regressiu, perquè és la classe mitjana i la classe treballadora qui més paga, 2º ineficaç, a causa principalment a) de la planificació fiscal, b) de l’elusió i de l’evasió fiscal, c) del trasllat de les bases imponibles, i c) de l’augment de la seva complexitat.
En general, la conclusió seria la necessària reforma global i en profunditat de sistema fiscal espanyol. A més el Dret tributari, com una de les manifestacions més rellevants de la sobirania estatal que, a l’Europa actual està cedint-se a la UE i que, a tot el món està en procés de transformació, està vivint la crisi a la que la globalització l’està conduint.
Més enllà dels seus avantatges i inconvenients i de la seva percepció subjectiva, la realitat de l’Europa comunitària, del seu sector financer, industrial, comercial i agrícola, del seu mercat comú, és que l’envolta un clima de pessimisme, perquè la forma tradicional d’organització política de l’Estat és cada cop més inadequada per al desfàs a l’actuació econòmica i als intercanvis humans entre Estats. Sens dubte l’Estat modern va ser inventat a Europa, però aixó no pot justificar els tentacles d’alguns i l’arrogància d’exclusivitat d’uns i d’altres.
Com exposa en Josep M. Colomer, profesor d’Economía Política a l’Universitat de Georgetown, a la seva obra El gobierno mundial de los expertos (Anagrama) la UE, és molt més que una organització diplomàtica internacional d’Estats sobirans, perquè ha absorbit molts dels poders tradicionals dels Estats, i és molt menys que un super Estat o una Federació d’ells. Que els seus Estats membres en comptes de fronteres estables tinguin diferents graus de compromís amb determinades polítiques comunes i perquè alguns poden deixar-la. L’Unió Europea com a «imperi», introspectiu, asimètric, no colonialista, pot sobreviure precisament perquè, a diferència dels Estats i les seves federacions, s’assimila als imperis amb nivells desiguals d’integració formal i graus diferents de lleialtat dels ciutadans al centre, que s’expandeixen i contrauen, tal com està passant a realizar de l’UE.
Ens acostumarem a una Europa ambigua, perquè les seves asimetries territorials, econòmiques i institucionals duraran.
Tot i les tensions entre les forces centralitzadores i les resistències nacionalistes els elements d’unió política en el continent continuaran ben forts. L’imperi com a organització política interna pot tenir èxit a Europa, perquè respon amb flexibilitat al ineludible repte de la interdependència global.
Hi ha apostes sobre la supervivència de l’Unió Europea a l’actual crisi i sobre si s’ensorrarà o no en un futur no remot. No obstant això, fins i tot en la desorientació actual augmenta el nombre de Estats membres, i el nombre de països que utilitza la moneda comuna. A la Unió comercial i monetària de la major part d’Europa l’acompanyen les unions fiscal i bancària.
Amb la finalitat de promoure la recuperació econòmica la Comissió ha pres la iniciativa i llança projectes d’inversions en infraestructures i el BCE és molt més actiu. Amb l’unió fiscal passa més del mateix: la competència fiscal lesiva entre Estats (amb diferències fiscals per a l’empresa tan grans que països com a Irlanda, amb un tipus a l’Impost sobre el benefici del 12,5%, que permet considerar-la gairebé com a paradís fiscal, enfront a països com França, on les empreses paguen un impost sobre societats de 38%) no pot mantenir-se, i está desapareixent, especialment per actuacions de les administracions tributàries. BEP’s sorgeix com a camí de salvació; la base comuna de l’impost sobre societats, i el seu règim especial de consolidació per a les empreses europees il·lusionen i, no obstant això, els sistemes tributaris són lluny de ser màquines perfectes fetes d’impostos justos i senzills que disposin d’administracions eficients, amb ingressos suficients com per a finançar la despesa pública pressupostada, sense dèficits, avui injustificables.
Els anàlisis de la doctrina en lloc de cercar una perfecció impossible es centren en com poden ser més equitatius i eficients en la seva aplicació, en la seva recaptació, és a dir, en la seva administració.
Més enllà de la salut dels sistemes tributaris, ordenats i gestionats individualment com a conseqüència de la sobirania de cada Estat, la globalització està evidenciant que el substrat econòmic de cada un d’ells està fonamentat, en gran part, per a operacions internacionals, especialment financeres, i que elles estan obrint una escletxa o buit fiscal que, tot i les aparences, ni tan sols s’intenta tancar. S’ha de parar i repensar el sistema i, així, el primer pas seria el de preparar un pressupost d’ingressos fiscals que es correspongui amb el veritable potencial o capacitat econòmica de conjunt de contribuents dels país (residents fiscals o no), és a dir, amb la capacitat de generar riquesa en el sistema econòmic subjacent del país i amb la participació en ell dels qui són cridats a contribuir, incloent-hi als no residents, perquè resulta que el disseny de l’estructura tributària i de la política fiscal dels països està afavorint, de fa temps, als inversors no residents que aprofitant-se dels recursos d’un país no tributen en ell i, molt possiblement, a cap altre. Per a calcular l’escletxa fiscal o taxa de la ineficàcia cal calcular la recaptació potencial al país, el rendiment potencial del seu sistema fiscal i, precisament això, pràcticament no ho fa cap Estat.
La globalització econòmica perjudica a les polítiques socials en tant que les plusvàlues que genera es concentren en les empreses multinacionals i, per tant, en els Estats més poderosos, perjudicant les rendes del treball de manera que un renascut sheriff de Nothingan les sotmet, en els Estats de tradició napoleònica, al terror dels polítics indolents a l’statu quo i d’una administració tributària centrada a la seva eterna croada contra el frau fiscal justificativa impenitent del dèficit fiscal.
El que diem s’il·lustra amb fenòmens que s’estan produint en un panorama de complexes, continus i decisius esdeveniments mundials que posen de manifest com el resultat de la creixent integració de les economies mundials i de la interacció dels seus sistemes financers, productius i de distribució estan posant a prova els sistemes tributaris existents (com a Apple, Google, CR7, ...). La globalització no es limita al fenomen econòmic, té moltes més extensions: culturals, militars, grans corrents migratòries, l’ocupació laboral, el crim organitzat i sí, a més, els mercats financers i, per tant i per als pressupostos públics, el Dret tributari.
La intensa referència als mercats financers es deu al fet que els fonaments econòmics d’un Estat han deixat de ser la seva riquesa natural, les matèries primeres, per transmutar-se mitjançant la seva desmaterialització, en el mateix engranatge dels mercats. Així, les matèries primeres: el barril de petroli Brent o el barril WTI, el coure, l’or, les matèries primeres agrícoles (blat, soja, el blat de moro, ...) cotitzen en alguns mercats que els fa perdre la seva cosificació per a convertir-les en productes financers, amb índex propi de matèries primeres, com el Bloomberg.
Aquesta transmutació de la cosa, de la riquesa natural, en producte financer, provoca que quan es diu que hi ha una greu crisi en el mercat de valors xinès la crisi es faci palesa en els mercats de matèries primeres dels països dependents d’ell i, més enllà, trontollin els fonaments de l’economia de tot el món i que la situació financera dels països amb més matèries primeres. Ho sentin notablement (Xina, Brasil, Rússia, Canadà, Austràlia, Noruega o Xile, per citar als països més rellevants, amb més, de 25% del producte interior brut a tot el món).
Qualsevol caiguda del mercat de valors i en ell dels principals valors borsaris genera un efecte domino si es produeix a qualsevol dels principals països consumidors de matèries primeres, perquè aquestes van directes al precipici al costat de la caiguda del seu preu, i com el dia que el seu preu baixa, els països que les produeixen es veuen pertorbats i aquest malestar, a l’impregnar els mercats, els debilita, exigint a les seves autoritats que prenguin mesures –com baixar el tipus d’interès o devaluar les seves divises– per mitigar aquests impactes.
En aquest escenari s’hi escola un altre agent agitador dels mercats de matèries primeres i de divises, la Reserva Federal (Fed) nord-americana. Com ja es va veure el 2013 i 2014, quan la retirada dels seus estímuls extraordinaris nodrí la volatilitat en els mercats, qualsevol dels seus anuncis cap a una normalització de les condicions monetàries agreuja el nerviosisme entre els inversors. Així, quan la Fed ha confirmat la seva intenció de pujar els seus tipus d’interès l’impacte no és fa esperar. Per a un costat, l’enfortiment del dòlar i l’euro, i per l’altre, contribuint a la caigudes al Perú de les materias primeres, a la depreciació de la diviséis commodities –les d’aquells països més vinculats a la materies primeres– i als dubtes en els mercats emergents. Conseqüència de nerviosisme que Xina provoca en els mercats, l’euro confirma la seva condició de divisa de finançament –o per a fer carry trade–, una realitat que condueix a que es debilita quan regna la confiança i que s’aprecii quan torna la desconfiança.
En l’anàlisi empresarial de factors com la regulació laboral i de la previsió social, financera i de control de canvis, mercantil, administrativa,i fiscal, de com influeixen en les decisions de negocis l’ubicació de les seves inversions i activitats en jurisdiccions alternatives (més enllà de la deguda atenció a la comparativa en l’eficiència dels costos) en el context de l’actual globalització dels mercats, es requereix identificar la reacció i el tractament del Dret internacional mercantil, comptable i tributari davant aquest fenomen. La doctrina de la fugida de dret, que posa en el seu punt just la tesi sobre les culpes dels mercats sense regles, facilita aquesta identificació.
El comerç transnacional, les empreses multinacionals i les seves inversions transfrontereres, les migracions massives, el viatge freqüent i de llarga distància i les xarxes globals de comunicació han causat el canvi de les formes i intensitat en que s’està utilitzant el Planeta en les últimes dècades, de la seva pròpia naturalesa, fins veure amenaçada la seva viabilitat mateixa.
I en aquest context els grups empresarials, comunitats d’interessos cimentades en la conquesta i creixement, de i en, els mercats, capaços de generar fons de comerç d’impacte per a la consecució de superbeneficis, amb diverses ramificacions en filials, sucursals, oficines comercials o de representació, subjectes a una de ferrea direcció global i vinculades, a l’objecte de l’estalvi de costos, maximització de beneficis dels conjunt, esforçant-se a minimitzar els seus costos fiscals.
L’organització empresarial, única i unitària, transnacional, de béns i serveis, és sospitosa d’agència, qualsevol que sigui la forma d’instrumentalització de les seves peces, perquè les operacions dinsdel conjunt vinculat, prescindint de la forma jurídica de les seves peces, no són equiparables a d’altres similars que és verifiquin en els mercats, doncs cap home de negocis independendent la efectuaria o, al menys, no les faria en les condicions pactades en el conjunt vinculat sota control conjunt o influència significativa.
El sistema tributari internacional per a les corporacions depèn, en l’actualitat, del criteri de l’entitat jurídica independent. D’acord amb aquest criteri, cada empresa, matriu o filial, d’un grup empresarial multinacional, es tractada com una entintat jurídica independent a l’hora de tributar.
Dins d’un grup empresarial multinacional, les empreses filials poden fer operacions amb altres empreses vinculades del perímetre del grup i amb empreses no vinculades, de fora del grup. Això, si redueixes la factura fiscal dels grups sembla que, en un futur molt proper, serà inviable, acabant així amb els països de baixa tributació.
La realitat és que el sistema tributari dels ordenaments jurídics dels 28 estats que integren la UE no estan harmonitzats, i que competeixen per atraure capital i activitat econòmica, utilitzant la fiscalitat com atractiu.
I, a més, mantenir 28 sistemes fiscals diferents porta de cap a les empreses que operen en els diferents estats membres, ja que han que fer front a l’impost sobre societats vigent en cada un d’ells i amb les seves corresponents administracions tributàries, la normativa harmonitzadora és indispensable.
S’han anat canviant moltes coses en matèria fiscal a Europa, però els agents dels mercats permeten continuar igual, si bé és cert que les administracions tributàries afronten el problema. El camí encara es molt llarg, i alguns passatgers sembla que volen baixar del tren.
I en aquest context sorgeix la pregunta de si estem en el trànsit cap a una governança mundial, contractual i consensual, d’estats sobirans, en una mena de democràcia global, doncs tot i que es limités a la fiscalitat internacional ja seria molt, i en tot cas fruit de l’emergència d’una voluntat política universal, com sembla que el G20/OCDE expressen.