Aquests darrers dies estem vivint uns episodis, poc habituals al nostre país, de robatoris en habitatges i comerços. Aquests fets han causat, com és natural, una certa preocupació entre la ciutadania. El nostre ha estat sempre un país segur on aquest tipus de successos han estat sempre fets aïllats i poc freqüents: sortosament, estem poc habituats a aquestes notícies.

Fa uns dies hi va haver una onada de robatoris en xalets, en diferents zones residencials de La Massana i d’Escaldes. En total, una desena de furts que haurien estat comesos pels mateixos autors que van ser detinguts a finals de la setmana passada gràcies a un ampli operatiu desplegat per la Policia. Segons hem pogut llegir als mitjans de comunicació tot apunta al fet que els presumptes lladres serien d’origen albanès.

Aquest mateix dilluns, a la part alta d’Escaldes li ha tocat patir una sèrie de petits furts en set establiments comercials del carrer Engordany. Els lladres van forçar i trencar totes les entrades dels comerços afectats i van endur-se el que van trobar al seu pas: els diners de les caixes enregistradores, mòbils, i altres objectes de valor.

Aquests lamentables fets estan en boca de tots i han fet aparèixer una certa sensació d’inseguretat.

La seguretat és un valor intangible. És, sens dubte, el més important dels nostres actius com a país. La sensació de seguretat és una percepció que es guanya en el decurs del temps però que es pot perdre en un instant.

Val la pena doncs, que com a societat prenguem consciència del fet que hem de treballar i lluitar per tal de mantenir la sensació de viure en un estat segur. En primer lloc, hem de prendre consciència que, pel que fa a l’existència de delinqüència local, no haurem fet bé alguna cosa com a societat. És un debat molt complex que segurament donaria per a moltes reflexions i articles d’opinió.

Però també hem de ser conscients que el nostre no és un país aïllat de la resta de món. Andorra rep milions de turistes que entren i surten de les nostres fronteres amb facilitat. I cal que això continuï així, però també cal adaptar-nos a uns riscos cada cop més globals i professionalitzats.

Estic convençut que els darrers episodis tornaran a posar damunt la taula el debat sobre les càmeres de videovigilància. És evident que aquesta eina permet arribar a vigilar més indrets i sobretot ofereix moltes claus a l’hora d’investigar un succés. És un tema polèmic entre els que defensen el dret a la intimitat i els que defensen el dret a la seguretat. Jo en sóc personalment favorable, sempre que s’implementi una legislació que en reguli el seu ús.
Un altre debat que segurament sorgirà és sobre el nostre cos de Policia. Un cos que, al meu entendre, realitza una gran tasca i que, en els darrers anys, ha accentuat la seva formació i ha millorat el seus recursos materials. Però la pregunta que segur sorgirà és: tenim suficients policies? La resposta a la qüestió no és fàcil i, segurament, si la formuléssim avui la gran majoria de nosaltres diria que en calen més.

Però, com tot, no s’han de prendre decisions en calent. S’ha de deixar refredar la situació, analitzar allò que ha passat, pensar en el futur i, llavors ,decidir el què és millor.

Secretari d'organització de DA