‘Jo, Daniel Blake’
Alhora, aquestes crítiques em van fer pensar en la meva experiència personal i en l’última pel·lícula de Ken Loach, Jo, Daniel Blake, ficció de modesta producció que ha guanyat la Palma d’Or del Festival de Canes aquest any (2016). Ens explica la història d’un simple ésser humà, Daniel Blake, un fuster que a causa d’una malaltia cardíaca es veu obligat a deixar la feina. Però el seu malson comença quan l’administració li nega la pensió d’invalidesa i per subsistir sol·licita inscriure’s a l’Oficina de Treball per tenir dret a un subsidi d’atur. Tot i així, Daniel coneix i intentarà ajudar una jove mare soltera amb dos fills. Una veritable batalla contra una administració deshumanitzada. És un enèrgic treball de Loach, que cau, però, en situacions caricaturesques en certs moments del guió. Malgrat això, és una denúncia necessària de les humiliacions que pateixen els aturats per part d’una administració pública convertida en teranyina kafkiana.
En part, el sistema que Loach posa en escena i denuncia es pot comparar amb la nostra Administració pública. Com en tot sistema neoliberal, la mà d’obra ha de ser vulnerable, perquè així accepta salaris baixos, contractes porqueria i treballs temporals. I perquè el treballador segueixi sent vulnerable se li ha de fer creure que la culpa del que passa és seva, que té el que es mereix. Perquè si la culpa fos del sistema hauríem de canviar-lo, i això, és clar, no interessa.
A Andorra, d’una banda, un dels requisits exigits als ciutadans per optar a una ajuda econòmica és mantenir-se inscrit al Servei d’Ocupació i assistir als cursos formatius que ofereix el Servei, fet lògic i normal, però el problema comença quan aquest Servei té llacunes i disfuncions importants. La mateixa exsecretària d’Estat d’Ocupació del 2015, Cati Juan, va reconèixer públicament que el Servei d’Ocupació no funcionava i que calia un canvi radical de model. A més, en l’última recerca sociològica duta a terme pel CRES de l’Institut d’Estudis Andorrans, un percentatge elevat de les persones enquestades va respondre que estava poc o gens satisfeta amb el funcionament del Servei d’Ocupació. S’ha de saber que sovint els mecanismes d’integració o d’atenció social al col·lectiu dels aturats es basen en un argumentari punitiu desplegat pels funcionaris del Servei d’Ocupació o del Ministeri de Salut. El sistema punitiu es basa en l’amenaça del càstig o en el càstig en si, que normalment té conseqüències desagradables per a les persones, com per exemple donar per finalitzada una prestació econòmica, fet que provoca que l’usuari es trobi sense menjar i al carrer. Això sí, l’aturat sempre haurà de presentar-se somrient, motivat i satisfet de viure en «el millor dels mons possibles» en tot tipus d’entrevistes que sovint no tenen res a veure amb els perfils sol·licitats per les empreses, fet que acaba provocant situacions molt incòmodes i grotesques, tant per al desocupat com per a les empreses. El sistema punitiu és vist com un sistema pessimista i de «tolerància zero» que, evidentment, no permet una millora de l’atenció de les persones que es troben en situació de recerca de treball ni de les empreses que ofereixen un lloc de treball. És a dir, la situació personal i professional d’aquest conjunt de persones ja és força complexa, precària i difícil com perquè a més a més siguin insultats.
Recentment, el Ministeri d’Afers Socials, Justícia i Interior va presentar el projecte de millora del Servei d’Ocupació amb el qual es pretén canviar el paradigma des del qual es treballa. I, pel que fa el marc legal, s’està treballant amb una llei —que es preveu que estigui enllestida a principis de l’any 2017— que ha de respondre a les necessitats dels treballadors i dels empresaris, ha de fomentar l’ocupabilitat de les persones que es troben en situació de recerca de treball o de millora de feina, i ha de consolidar i fer possible la millora del funcionament del Servei. Esperem que així sigui.
D’altra banda, en una època de canvis engolida pels processos de globalització, s’ha vist clarament que avui la precarietat és a tot arreu. Afecta el sector privat, però també el sector públic; les empreses industrials però també les institucions de producció i difusió cultural, l’educació, el periodisme, els mitjans, etc. A més, l’existència d’un important exèrcit de reserva, que a causa de la superproducció de diplomats no es troba únicament en els nivells més baixos de la competència i la qualificació tècnica, contribueix a produir en cada un dels treballadors la sensació que no posseeix res d’insubstituïble i que la seva feina, el seu lloc de treball, és, segons com, un privilegi fràgil i amenaçat. La inseguretat objectiva crea una inseguretat subjectiva generalitzada que afecta, actualment, el si d’una economia altament desenvolupada, el conjunt de treballadors, i fins i tot el conjunt dels qui no estan o encara no han estat directament afectats per aquesta situació.
Sincerament, no crec que els 494 inscrits al Servei d’Ocupació siguin els que han fet trontollar la banca al país, ni tampoc els culpables de l’increment exponencial del dèficit sanitari de la CASS, ni de les múltiples irregularitats en la gestió del SAAS...
Malauradament i injustament sempre és més fàcil desacreditar el més dèbil que no pas el que té el poder.
La pregunta que jo em faig és la següent: Quin «paràsit» és més nociu per a la nostra societat, l’aturat o bé l’organisme (ésser) egoista i deshumanitzat?