Entre anuncis de perfums i joguines, de pares Noels rodonets i simpàtics, de llums de colors i arbres ben guarnits ens retrobem un nadal més - ja en van 5- amb imatges desoladores d'un país que ja ben aviat no existirà. No caldran més intents de treva, ni la negociació de cap acord de pau perquè sembla que ja no quedarà ningú ni res per guardar ni defensar. Un territori derruït, abandonat pels seus propis senyors al més miserable destí. Desarrelats de la seva pròpia història. Un país que gaudia d'una herència humana única, a l'oest del jardí de l'Edèn i a l'Est de la terra promesa dels fills de Moisès, ja no els hi resta més que morts i més morts; i odi, l'odi que et deixa la sang vessada i que difícilment donarà opcions al perdó dels fills d'una generació desapareguda. I l'oblit, l'oblit d'aquells que van tenir la sort d'arribar a un port més enllà de les aigües turques o a una ciutat més enllà dels Balcans, aquests no podran ni voldran oblidar i difícilment tornaran. Tornar a on? A què?

Els esforços de la Creu Roja Internacional per evacuar la ciutat d'Alep aquests dies han estat veritablement admirables. En dos dies la setmana passada van aconseguir fer sortir més de 3000 persones de l'est de la ciutat; homes, dones i nens de famílies destrossades per la mort, la por, i la gana. I tot just, els dies precedents havien estat dels més horribles. Veia al Twitter com un reporter de guerra aconseguia retransmetre uns minuts des d'una part de la ciutat, mentre ell parlava es podia comptar una bomba caient cada 10 segons darrere seu. Però el que semblava la batalla més dura entre rebels i exèrcit del govern d’al- Asad sembla no haver finalitzat pel moment. Es barregen lluites entre rebels per un costat i jihadistes per un altre, sumant conceptes sovint antagònics però igual de durs i incomprensibles.

Massa fronts, massa interessos, massa armes i molts diners. Diners produïts per la venda d'armament principalment, armament produït pels mateixos països que s'omplen la boca de paraules de pau. I diners, molts diners pel tràfic de persones que ha generat una de les rutes d'immigrants més fructíferes dels últims anys. Un "capo" italià va reconèixer l'any passat davant la justícia que el negoci dels immigrants il·legals generava més beneficis que el tràfic de droga a Itàlia. Lamentable.

I què fer amb tot plegat? Doncs ben poca cosa. Queixar-nos com a mínim o fer algun gest per mostrar que no som indiferents. Algun gest que ens vinculi, ni que sigui amb el pensament, amb tot aquest desgavell que som incapaços d'aturar.

Sense cap dubte el pitjor enemic de l'home és ell mateix i en canvi, també, és l'únic capaç d'estendre una mà per sortir-ne de la misèria més trista. I ara doncs, els humans estem plens de contradiccions i sembla, tristament, que en el que respecta als conflictes més terribles seguirà sent així, guanyant-se la vida uns mentre altres mirem com molts la perden.