La meva intenció és presentar un article nadalenc. Això no vol dir altra cosa que presentar un petit escrit farcit de bones intencions de cara al futur. Casa nostra ha estat l’epicentre de tot l’afer relacionat amb la Nàdia Nerea, amb repercussions globals. En tota aquesta qüestió opino que hi ha hagut dos elements protagonistes, a part del judici que s’hagi de fer a les persones implicades, el primer, l’excel·lent salut de la bona fe que tenim els ciutadans individuals. Jo mateix vaig fer una petita aportació en una parada d’uns nois i noies que hi havia a la Seu. La segona, la confiança limitada en els sistemes públics d’assistència, sistemes finançats amb els nostres impostos. La primera seria la via inspirada en la caritat, no ja només la caritat cristiana sinó la caritat basada en principis espontanis de solidaritat humana. I la segona es basa en la justícia fiscal, inspirada i fonamentada en les exaccions fiscals com l’IVA, l’IRPF i la loteria de Nadal. Per aquesta segona via es va fer al seu moment la Revolució Francesa, experiència revolucionària als seus moments inicials i que cal encara anar completant als nostres dies.
Gosaria defensar que el sistema fiscal espanyol és avui dia molt correcte en línies generals. És evident que l’Agència Tributària ha de competir amb sofisticades xarxes d’enginyeria fiscal que no només es basen en l’evasió sinó en la recerca dels millors mètodes legals de pagar molt poc. Però això és sobretot per a les multinacionals i no ens afecta com a contribuents a la gran massa de subjectes passius, que és la millor definició economicista, sinó la més realista, que avui es pot fer de les ciutadanes i els ciutadans tots. Aquest sistema fiscal no és l’altre que l’europeu, que cal anar harmonitzant per si en aquestes altures els europeistes podem arribar a bon termini. També fins i tot per als andorrans que ja van començant un camí, em temo que indefugible.
A mi, de ben petit, em van ensenyar molt bé el que era un pecat mortal i el que significava de condemnació eterna. Així aquell pensament luxuriós cap a la meva companya d’estudis en aquell petit Institut de la Seu, o cap a la Brigitte Bardot, em podia aconduir a una eternitat dominada per les flames roents. Bé, jo no sé si cal seguir aquest mètode amb els nostres tendres preadolescents d’avui dia, inculcar-los que el no pagament dels impostos, els porta a l’infern més despietat de la injustícia social si no per tota l’eternitat, que és molt dir, sí per tota una vida sotmesa a si tens sort o no.
El dia que veiem parades espontànies o semiespontànies als nostres carrers amb somrients contribuents aconsellant els seus conciutadans a pagar impostos, la nostra societat haurà fet uns quants passos endavant. Sí que es veritat que les grans multinacionals o les despeses públiques irracionals s’emporten la part més gran de la culpa del pastís dels dèficits financers de l’assistència pública social, sanitària, de cultura i d’ensenyament. Sí que es veritat que, a més, la ciutadania no podem deixar d’utilitzar els nostres poders, el nostre vot en primer lloc, i la nostra participació en manifestacions públiques reivindicatives de tot tipus, però mai no podem deixar de fomentar una cultura de moral social en el pagament precís de les nostres obligacions fiscals. Si no ho fem així contribuirem al creixement de la desconfiança cap al sector públic, l’únic que, si més no, té l’obligació de defensar-nos. Hem d’incrementar el nostre suport vers les línies polítiques que defensin aquestes actituds actives. I no em féu dir noms, que ara no és el cas. I els qui a més, vulguin, o puguin, ser generosos amb els més necessitats, que ho facin. Només faltaria!!
Amic lector, notaràs que he escrit aquest article en primera persona, –tots som possibles pecadors davant del fisc espanyol, català o andorrà– i el que no ho sigui que tiri la primera pedra o que escrigui el seu article. I encara que a vegades es fa difícil et vull felicitar les festes i desitjar-te un bon any nou amb la millor voluntat i esperit nadalenc.
Economista.