Globalització, impostos i pèrdua de la soberania de l’Estat
Des de fa dècades els canvis en el dret tributari internacional dels estats i, en menys mesura del dret intern, són conseqüència de les transformacions del que tradicionalment s’ha vingut entenent per sobirania estatal, com a conseqüència de la pressió que exerceixen els mercats sobre l’economia, contrariant a la majoria dels seus agents: organitzacions sindicals, patronals, institucions, premsa i mitjans de comunicació. Per suposat que aquestes transformacions estan provocant el malestar general dels contribuents.
L’anterior es deu al fet que la base econòmica i l’impacte tributari de la globalització dels mercats genera externalitats negatives contra els pressupostos públics (per deute public, medi ambient, moviments migratoris, sanitat...) i transformacions en l’abast dels límits tradicionals de la sobirania de l’estat, en la seva expressió jurisdiccional i, per aquest motiu causen també la crisi de la concepció tradicional del tribut.
Per a les organitzacions internacionals competents la crisi es deu a l’erosió de la base imposable dels impostos per la transferència de beneficis a jurisdiccions de baixa imposició que redueix la recaptació dels estats, convertint la necessitat de maximitzar un impost mínim il·limitat en la virtut de l’escandalosa destinació de fluxos a les jurisdiccions off-shore. És a dir, amb una mà els governs cobreixen les necessitats d’hisenda (per ex., a Espanya, augmentant la recaptació amb l’augment de la base imposable, dels pagaments fraccionats a compte i del tipus impositiu de les empreses complidores fins col·lapsar la seva tresoreria), i amb l’altra deixa anar la possible recaptació contra les empreses incomplidores que utilitzen trames per transferir beneficis a jurisdiccions de baixa o nul·la fiscalitat que, de no deixar-les realitzar faria innecessari augmentar impostos.
Tres són, a la meva manera de veure, els fenòmens rellevants entorn a la crisi de concepte tradicional de la sobirania estatal com a conseqüència de la globalització neoliberal:
a) Els estats han perdut gran part del seu poder d’establir i mantenir el valor de la seva moneda, per controlar els fluxos comercials i humans a través de les seves fronteres, per a garantir les prestacions assistencials als seus ciutadans i per a carregar amb impostos les activitats empresarials i professionals.
b) Els estats s’estan instrumentalitzant com a palanca per a promoure interessos egóics dels agents més rutilants dels mercats.
c) Estan sorgint noves fonts i formes d’entendre el dret.
Explicar el que ha de ser entès per globalització i descriure les seves dimensions geopolítica, econòmica, financera i tecnològica, és el punt de sortida que ens permet l’anàlisi de les seves conseqüències en matèria fiscal per a això, una vegada que es descrigui, podrem afinar la vista i trobar un possible nou paradigma pel dret tributari ja que, a pesar dels canvis estructurals que s’han experimentat en els mercats, el dret tributari encara no s’ha vist modificat de manera adequada, més enllà de les accions d’uns pocs governs ajustant ambigües, confuses, interminables i desaforades croades contra el frau fiscal, i per tant, el paper de les seves administracions tributàries que, en comptes de cobrir les necessitats financeres de l’estat (per a la qual cosa el primer que han d’identificar és l’import d’aquestes necessitats com ja estan fent alguns estats) es dediquen a fer croades eternes contra el frau fiscal. Aquest desajust impedeix projectar campanyes eficients per a cobrir el forat fiscal (tax gap) sense tenir que anar més enllà, el que junt al fet de què tampoc s’està imposant urbi et orbi el principi de que la substància preval sobre les formes, assegura un etern dèficit fiscal.
La incidència pràctica d’aquests fenòmens resulta decisiva en l’argument de que el dret financer, comptable i tributari andorrà, basat en la teoria general de l’obligació tributària (per mimesi d’altres sistemes estatals propers en la seva gestació), ha d’abandonar qualsevol idea que el porti (com passa a Espanya) cap a l’obsessió del recurs fàcil de les potestats exorbitants, de la sanció per cobrir una part del dèficit fiscal de l’estat, que la llei dóna a l’administració tributària i, per tant, no hi ha alternativa, ha de ser més participatiu i cooperatiu, dels ciutadans i al seu servei, i no considerar a la Hisenda pública (més en concret, a la seva agència de gestió i administració) com a fi en si mateix, creada en interès diferent a les d’aquests, en el sentit de requerir una major confiança en la participació ciutadana en la seva elaboració, aplicació i compliment amb una visió cosmopolita de món.
Aquesta pot ser una manera més segura d’assolir neutralitat en l’abast extraterritorial de la sobirania estatal (i del poder tributari que emana de ella), que proporcioni el desenvolupament democràtic dels mercats globals i garanteixi la seguretat i estabilitat financera als ciutadans i a les seves organitzacions polítiques, de forma que les manifestacions transnacionals de riquesa amb la generació d’ingressos de les grans inversions transnacionals estiguin sempre associades, amb més o menys intensitat, a una jurisdicció, ja sigui per raons subjectives (residència fiscal de l’inversor), ja objectives (lloc on es generen i tributen els ingressos invertida), com a garantia de la seva tributació en el país/os que facilita/n els beneficis o rendes.
Ja hem comprovat que és possible aplicar els tributs més enllà de l’àmbit espacial a la que s’estén la sobirania tributària de l’estat quan hi causa justa (el cas de la FATCA és il·lustratiu), assegurant alguns mínims drets a la restitució de les inversions de la ciutadania, evitant situacions de sobreimposició o de desimposició, especialment en el que a elements que pressuposen les normes per a la quantificació del deute tributari –respectant el principi de capacitat contributiva–, evitant que es vulneri la integritat de les sobiranies tributàries concurrents, i preservant els territoris que les delimiten front a normes estrangeres.
Són molts els canvis estructurals de dret tributari internacional pendents. En aquests moments la política fiscal internacional dels estats a través de les iniciatives de G20/OCDE ens permet observar la potencialitat que té per als sistemes fiscals estatals l’obertura a una major participació ciutadana en el procés de creació legislativa per a la lluita contra el desequilibri tributari a favor dels contribuents amb més capacitat econòmica, i com contribueix a una major eficiència en la lluita contra avantatges fiscals asimètrics i patrons discriminatoris dins del sistema tributari i, en tot cas, per evitar la càrrega de les externalitats negatives, en exclusiva, sobre les rendes del treball i el petit estalvi.
Pensant en el fenomen de la fugida del dret, que està potenciant la procedimentalització democràtica en la seva creació i aplicació, i en què la demostració tradicional més forta de la sobirania estatal, la jurisdicció, s’està qüestionant amb els fenòmens que impulsen la globalització (especialment amb el ciberespai) només iniciatives com la de l’OCDE en el seu avançat projecte BEPS permetrà, si els governs son honestos, que els estats preservin sobirania i jurisdicció.
A pesar de la intensitat amb què es manifesta en la realitat social, institucional i, especialment, en els mercats, la globalització no és encara un concepte correctament encunyat per la doctrina legal, i està pendent de què es delimiti l’abast de la seva raó, de la seva coherència, de la seva sistemàtica, en definitiva, de la seva cobertura dogmàtica. Aquesta tendència és una font de confusió, de desorientació per als agents implicats i, finalment, és la font d’una realitat normativa plena de mancances que poc està ajudant a la complexa relació que d’ella es deriva entre els agents públics i privats, els seus actes, els seus efectes i les seves conseqüències.
Els sistemes tributaris necessiten superar aquesta tendència per evitar l’evasió i elusió d’impostos, la competència fiscal lesiva entre els estats que les facilita, en definitiva per evitar el deteriorament d’una volguda major igualtat, cercada en la innovadora tendència actual en els acords multilaterals.
L’OCDE té com a objectiu reorientar la situació d’ingressos tributaris inexistents cap a una distribució equitativa de la càrrega fiscal evitant la nul·la fiscalitat o la distorsió de l’assignació de capital, de serveis o d’immaterials; passant d’un sistema d’atracció de capital i ingressos estrangers, per l’esquer de la desimposició i la immunitat, cap a altres solucions dirigides a reordenar els sistemes tributaris sobre la base d’impostos o retencions a la font. La principal font d’ingressos fiscals d’un estat no pot estar fonamentada en l’exempció o exclusió d’un raonable tipus d’impost sobre la renda de no residents o residents, perquè d’això deriva la il·licitud de l’estat, tant per l’evasió fiscal, el crim organitzat, el finançament del terrorisme i els avatars del blanqueig de capitals.
advocat
L’anterior es deu al fet que la base econòmica i l’impacte tributari de la globalització dels mercats genera externalitats negatives contra els pressupostos públics (per deute public, medi ambient, moviments migratoris, sanitat...) i transformacions en l’abast dels límits tradicionals de la sobirania de l’estat, en la seva expressió jurisdiccional i, per aquest motiu causen també la crisi de la concepció tradicional del tribut.
Per a les organitzacions internacionals competents la crisi es deu a l’erosió de la base imposable dels impostos per la transferència de beneficis a jurisdiccions de baixa imposició que redueix la recaptació dels estats, convertint la necessitat de maximitzar un impost mínim il·limitat en la virtut de l’escandalosa destinació de fluxos a les jurisdiccions off-shore. És a dir, amb una mà els governs cobreixen les necessitats d’hisenda (per ex., a Espanya, augmentant la recaptació amb l’augment de la base imposable, dels pagaments fraccionats a compte i del tipus impositiu de les empreses complidores fins col·lapsar la seva tresoreria), i amb l’altra deixa anar la possible recaptació contra les empreses incomplidores que utilitzen trames per transferir beneficis a jurisdiccions de baixa o nul·la fiscalitat que, de no deixar-les realitzar faria innecessari augmentar impostos.
Tres són, a la meva manera de veure, els fenòmens rellevants entorn a la crisi de concepte tradicional de la sobirania estatal com a conseqüència de la globalització neoliberal:
a) Els estats han perdut gran part del seu poder d’establir i mantenir el valor de la seva moneda, per controlar els fluxos comercials i humans a través de les seves fronteres, per a garantir les prestacions assistencials als seus ciutadans i per a carregar amb impostos les activitats empresarials i professionals.
b) Els estats s’estan instrumentalitzant com a palanca per a promoure interessos egóics dels agents més rutilants dels mercats.
c) Estan sorgint noves fonts i formes d’entendre el dret.
Explicar el que ha de ser entès per globalització i descriure les seves dimensions geopolítica, econòmica, financera i tecnològica, és el punt de sortida que ens permet l’anàlisi de les seves conseqüències en matèria fiscal per a això, una vegada que es descrigui, podrem afinar la vista i trobar un possible nou paradigma pel dret tributari ja que, a pesar dels canvis estructurals que s’han experimentat en els mercats, el dret tributari encara no s’ha vist modificat de manera adequada, més enllà de les accions d’uns pocs governs ajustant ambigües, confuses, interminables i desaforades croades contra el frau fiscal, i per tant, el paper de les seves administracions tributàries que, en comptes de cobrir les necessitats financeres de l’estat (per a la qual cosa el primer que han d’identificar és l’import d’aquestes necessitats com ja estan fent alguns estats) es dediquen a fer croades eternes contra el frau fiscal. Aquest desajust impedeix projectar campanyes eficients per a cobrir el forat fiscal (tax gap) sense tenir que anar més enllà, el que junt al fet de què tampoc s’està imposant urbi et orbi el principi de que la substància preval sobre les formes, assegura un etern dèficit fiscal.
La incidència pràctica d’aquests fenòmens resulta decisiva en l’argument de que el dret financer, comptable i tributari andorrà, basat en la teoria general de l’obligació tributària (per mimesi d’altres sistemes estatals propers en la seva gestació), ha d’abandonar qualsevol idea que el porti (com passa a Espanya) cap a l’obsessió del recurs fàcil de les potestats exorbitants, de la sanció per cobrir una part del dèficit fiscal de l’estat, que la llei dóna a l’administració tributària i, per tant, no hi ha alternativa, ha de ser més participatiu i cooperatiu, dels ciutadans i al seu servei, i no considerar a la Hisenda pública (més en concret, a la seva agència de gestió i administració) com a fi en si mateix, creada en interès diferent a les d’aquests, en el sentit de requerir una major confiança en la participació ciutadana en la seva elaboració, aplicació i compliment amb una visió cosmopolita de món.
Aquesta pot ser una manera més segura d’assolir neutralitat en l’abast extraterritorial de la sobirania estatal (i del poder tributari que emana de ella), que proporcioni el desenvolupament democràtic dels mercats globals i garanteixi la seguretat i estabilitat financera als ciutadans i a les seves organitzacions polítiques, de forma que les manifestacions transnacionals de riquesa amb la generació d’ingressos de les grans inversions transnacionals estiguin sempre associades, amb més o menys intensitat, a una jurisdicció, ja sigui per raons subjectives (residència fiscal de l’inversor), ja objectives (lloc on es generen i tributen els ingressos invertida), com a garantia de la seva tributació en el país/os que facilita/n els beneficis o rendes.
Ja hem comprovat que és possible aplicar els tributs més enllà de l’àmbit espacial a la que s’estén la sobirania tributària de l’estat quan hi causa justa (el cas de la FATCA és il·lustratiu), assegurant alguns mínims drets a la restitució de les inversions de la ciutadania, evitant situacions de sobreimposició o de desimposició, especialment en el que a elements que pressuposen les normes per a la quantificació del deute tributari –respectant el principi de capacitat contributiva–, evitant que es vulneri la integritat de les sobiranies tributàries concurrents, i preservant els territoris que les delimiten front a normes estrangeres.
Són molts els canvis estructurals de dret tributari internacional pendents. En aquests moments la política fiscal internacional dels estats a través de les iniciatives de G20/OCDE ens permet observar la potencialitat que té per als sistemes fiscals estatals l’obertura a una major participació ciutadana en el procés de creació legislativa per a la lluita contra el desequilibri tributari a favor dels contribuents amb més capacitat econòmica, i com contribueix a una major eficiència en la lluita contra avantatges fiscals asimètrics i patrons discriminatoris dins del sistema tributari i, en tot cas, per evitar la càrrega de les externalitats negatives, en exclusiva, sobre les rendes del treball i el petit estalvi.
Pensant en el fenomen de la fugida del dret, que està potenciant la procedimentalització democràtica en la seva creació i aplicació, i en què la demostració tradicional més forta de la sobirania estatal, la jurisdicció, s’està qüestionant amb els fenòmens que impulsen la globalització (especialment amb el ciberespai) només iniciatives com la de l’OCDE en el seu avançat projecte BEPS permetrà, si els governs son honestos, que els estats preservin sobirania i jurisdicció.
A pesar de la intensitat amb què es manifesta en la realitat social, institucional i, especialment, en els mercats, la globalització no és encara un concepte correctament encunyat per la doctrina legal, i està pendent de què es delimiti l’abast de la seva raó, de la seva coherència, de la seva sistemàtica, en definitiva, de la seva cobertura dogmàtica. Aquesta tendència és una font de confusió, de desorientació per als agents implicats i, finalment, és la font d’una realitat normativa plena de mancances que poc està ajudant a la complexa relació que d’ella es deriva entre els agents públics i privats, els seus actes, els seus efectes i les seves conseqüències.
Els sistemes tributaris necessiten superar aquesta tendència per evitar l’evasió i elusió d’impostos, la competència fiscal lesiva entre els estats que les facilita, en definitiva per evitar el deteriorament d’una volguda major igualtat, cercada en la innovadora tendència actual en els acords multilaterals.
L’OCDE té com a objectiu reorientar la situació d’ingressos tributaris inexistents cap a una distribució equitativa de la càrrega fiscal evitant la nul·la fiscalitat o la distorsió de l’assignació de capital, de serveis o d’immaterials; passant d’un sistema d’atracció de capital i ingressos estrangers, per l’esquer de la desimposició i la immunitat, cap a altres solucions dirigides a reordenar els sistemes tributaris sobre la base d’impostos o retencions a la font. La principal font d’ingressos fiscals d’un estat no pot estar fonamentada en l’exempció o exclusió d’un raonable tipus d’impost sobre la renda de no residents o residents, perquè d’això deriva la il·licitud de l’estat, tant per l’evasió fiscal, el crim organitzat, el finançament del terrorisme i els avatars del blanqueig de capitals.
advocat