La fiscalitat amagada
L legint les darreres mesures fiscals aprovades pel Govern espanyol per augmentar els ingressos i reduir el dèficit n’hi ha una, l’obligació de remetre pràcticament en temps real la facturació a l’Agència Tributària, que m’ha portat al títol d’aquest article: ‘La fiscalitat amagada’.
Aquesta mesura no és nova doncs portava ja uns anys sobre la taula, s’havia intentat introduir, després s’havia deixat en suspens i ara, finalment, s’ha aprovat fixant l’inici de la seva aplicació per al mes de juny de l’any vinent, el 2017.
Es justifica la mesura en ser una eina que facilitarà la lluita contra el frau i permetrà també als contribuents disposar d’una major informació i dades dels altres contribuents amb qui es relacionen comercialment, per ajudar-los a complir millor amb les seves obligacions fiscals.
Hi ha una altra notícia que m’ha cridat l’atenció i que m’ha dut també a aquest concepte de la fiscalitat amagada. En aquest cas, es tracta d’una nova interpretació dels tribunals sobre el caràcter de deduïble o no dels interessos de demora meritats com a conseqüència d’una regularització tributària per part de la inspecció de l’Agència Tributària.
Sense entrar en el fons del tema, només indicar que aquest és un d’aquells casos de total inseguretat jurídica i indefensió de l’obligat tributari fruit de les diferències de criteri entre diferents òrgans de l’administració fiscal, Dirección General de Tributos (DGT) i Agencia Tributaria (AT). Així doncs, el que es creia una qüestió clara i pacífica, la deduïbilitat en l’impost sobre societats d’aquests interessos, resulta que no ho era i un tribunal ha donat la raó a la inspecció de l’AT en contra del criteri de la DGT.
Això simplement significa, ni més ni menys, que durant els vint anys de vigència de la norma les empreses l’han aplicada incorrectament i poden veure la seva situació fiscal d’aquests anys regularitzada –al menys, sort de l’existència de la figura jurídica de la prescripció que sobre el paper limita les possibles regularitzacions als darrers quatre exercicis i que la llei va ser substituïda per una de nova fa dos exercicis- i obligades a pagar l’impost sobre societats corresponent tot i haver seguit el criteri publicat per la DGT en diferents consultes vinculants al llarg d’aquests vint anys. Per acabar-ho d’adobar, ara un altre tribunal ha resolt que l’inicial criteri de la DGT és el correcte i, mentrestant, tots els obligats tributaris que van aplicar amb tota tranquil·litat d’esperit el criteri inicial resten amb l’ai al coll a l’espera «d’esdeveniments». Aquest no és un cas aïllat, doncs per citar-ne d’altres més mediàtics què dir sobre la discussió de la deduïbilitat en l’impost sobre societats de les remuneracions dels administradors per a la seva funció de directors o gerents o, fins i tot, de la recent discussió entre Govern i partit de l’oposició sobre la prescripció o no de la regularització voluntària especial amb cartes amunt i avall que segons uns tenen valor i d’altres que no serveixen per a res.
No és el meu objectiu valorar o no l’efectivitat de la nova mesura d’informació en gairebé temps real de la facturació, ni molt menys qüestionar com i qui ha d’interpretar les normes tributàries, sinó únicament posar sobre la taula els costos que per als obligats tributaris comporta gestionar la seva fiscalitat i la necessitat de que els sistemes tributaris siguin clars i fàcils de gestionar, evitant costos fiscals amagats.
Aplicar la nova mesura portarà als obligats tributaris a incórrer en uns nous costos informàtics i de gestió importants, doncs hauran de desenvolupar i adaptar els seus sistemes a les noves obligacions d’informació i els obligarà, a més, a destinar més recursos per poder complir els estrictes terminis de declaració, tot i evitant errors, doncs aquests poden ser sancionats amb importants sancions econòmiques. Totes aquestes noves despeses que difícilment aportaran cap ingrés al compte de resultats (òbviament, excepte en els proveïdors dels serveis necessaris per implantar-les i gestionar-les) i deriven d’una norma tributària no són sinó nous impostos, impostos amagats.
I què dir dels costos relacionats amb la inseguretat jurídica que comporten els constants canvis de criteri?
Com es pot gestionar per l’obligat tributari la seva fiscalitat amb normes gens clares, que la pròpia administració i els diferents tribunals de justícia interpreten de manera diferent, moltes vegades anys després de la seva entrada en vigor i anys després de la seva aplicació en un sentit aparentment no discutit? Quants recursos es destinen a intentar aplicar correctament la norma i a defensar anys després la seva inicial interpretació que algú ha canviat posteriorment? Quantes decisions que es prenen degudament assessorades per experts resulta que anys després esdevenen equivocades i costoses sense haver fet res i sense esperar-ho ni tenir-ho previst, únicament fruit d’un canvi d’interpretació d’una norma que fins al moment havia estat clara?
És per evitar impostos amagats que les normes tributàries han d’intentar ser clares, senzilles, estables i fàcils d’aplicar.
A banda, el que resulta més paradoxal és que aquests impostos amagats moltes vegades aporten realment pocs recursos econòmics a la hisenda pública o fins i tot no n’aporten, doncs de la mateixa manera que una norma que no és clara, senzilla, estable i fàcil d’aplicar comporta despeses de gestió per als obligats tributaris, també porta a incentivar la seva elusió per evitar aquests impostos amagats i, alhora, la verificació del seu correcte compliment i la persecució del frau també comporta dedicar-hi recursos públics i, potser al final, poden portar a que la suma no sigui positiva per a ningú.
El sistema tributari andorrà, per ara, no té una gran fiscalitat amagada i sembla que ha existit voluntat que fos senzill, clar i fàcil d’aplicar per als obligats tributaris i l’administració. I s’ha d’intentar mantenir-lo d’aquesta manera en interès de tots i, especialment, si es vol ser competitiu en atraure nous inversors de fora del país i potenciar el Principat com a centre de negocis i de serveis internacional, ja que una de les coses que més valoren els inversors és la estabilitat de les normes tributàries i la seva facilitat de gestió, a vegades, fins i tot, més que uns tipus nominals reduïts, doncs són coneixedors que tipus inicialment reduïts poden en realitat no ser-ho fruit de costos de gestió elevats o si existeix en el país en qüestió una praxi habitual de reinterpretació o canvis freqüents de les normes tributàries.
Aquesta mesura no és nova doncs portava ja uns anys sobre la taula, s’havia intentat introduir, després s’havia deixat en suspens i ara, finalment, s’ha aprovat fixant l’inici de la seva aplicació per al mes de juny de l’any vinent, el 2017.
Es justifica la mesura en ser una eina que facilitarà la lluita contra el frau i permetrà també als contribuents disposar d’una major informació i dades dels altres contribuents amb qui es relacionen comercialment, per ajudar-los a complir millor amb les seves obligacions fiscals.
Hi ha una altra notícia que m’ha cridat l’atenció i que m’ha dut també a aquest concepte de la fiscalitat amagada. En aquest cas, es tracta d’una nova interpretació dels tribunals sobre el caràcter de deduïble o no dels interessos de demora meritats com a conseqüència d’una regularització tributària per part de la inspecció de l’Agència Tributària.
Sense entrar en el fons del tema, només indicar que aquest és un d’aquells casos de total inseguretat jurídica i indefensió de l’obligat tributari fruit de les diferències de criteri entre diferents òrgans de l’administració fiscal, Dirección General de Tributos (DGT) i Agencia Tributaria (AT). Així doncs, el que es creia una qüestió clara i pacífica, la deduïbilitat en l’impost sobre societats d’aquests interessos, resulta que no ho era i un tribunal ha donat la raó a la inspecció de l’AT en contra del criteri de la DGT.
Això simplement significa, ni més ni menys, que durant els vint anys de vigència de la norma les empreses l’han aplicada incorrectament i poden veure la seva situació fiscal d’aquests anys regularitzada –al menys, sort de l’existència de la figura jurídica de la prescripció que sobre el paper limita les possibles regularitzacions als darrers quatre exercicis i que la llei va ser substituïda per una de nova fa dos exercicis- i obligades a pagar l’impost sobre societats corresponent tot i haver seguit el criteri publicat per la DGT en diferents consultes vinculants al llarg d’aquests vint anys. Per acabar-ho d’adobar, ara un altre tribunal ha resolt que l’inicial criteri de la DGT és el correcte i, mentrestant, tots els obligats tributaris que van aplicar amb tota tranquil·litat d’esperit el criteri inicial resten amb l’ai al coll a l’espera «d’esdeveniments». Aquest no és un cas aïllat, doncs per citar-ne d’altres més mediàtics què dir sobre la discussió de la deduïbilitat en l’impost sobre societats de les remuneracions dels administradors per a la seva funció de directors o gerents o, fins i tot, de la recent discussió entre Govern i partit de l’oposició sobre la prescripció o no de la regularització voluntària especial amb cartes amunt i avall que segons uns tenen valor i d’altres que no serveixen per a res.
No és el meu objectiu valorar o no l’efectivitat de la nova mesura d’informació en gairebé temps real de la facturació, ni molt menys qüestionar com i qui ha d’interpretar les normes tributàries, sinó únicament posar sobre la taula els costos que per als obligats tributaris comporta gestionar la seva fiscalitat i la necessitat de que els sistemes tributaris siguin clars i fàcils de gestionar, evitant costos fiscals amagats.
Aplicar la nova mesura portarà als obligats tributaris a incórrer en uns nous costos informàtics i de gestió importants, doncs hauran de desenvolupar i adaptar els seus sistemes a les noves obligacions d’informació i els obligarà, a més, a destinar més recursos per poder complir els estrictes terminis de declaració, tot i evitant errors, doncs aquests poden ser sancionats amb importants sancions econòmiques. Totes aquestes noves despeses que difícilment aportaran cap ingrés al compte de resultats (òbviament, excepte en els proveïdors dels serveis necessaris per implantar-les i gestionar-les) i deriven d’una norma tributària no són sinó nous impostos, impostos amagats.
I què dir dels costos relacionats amb la inseguretat jurídica que comporten els constants canvis de criteri?
Com es pot gestionar per l’obligat tributari la seva fiscalitat amb normes gens clares, que la pròpia administració i els diferents tribunals de justícia interpreten de manera diferent, moltes vegades anys després de la seva entrada en vigor i anys després de la seva aplicació en un sentit aparentment no discutit? Quants recursos es destinen a intentar aplicar correctament la norma i a defensar anys després la seva inicial interpretació que algú ha canviat posteriorment? Quantes decisions que es prenen degudament assessorades per experts resulta que anys després esdevenen equivocades i costoses sense haver fet res i sense esperar-ho ni tenir-ho previst, únicament fruit d’un canvi d’interpretació d’una norma que fins al moment havia estat clara?
És per evitar impostos amagats que les normes tributàries han d’intentar ser clares, senzilles, estables i fàcils d’aplicar.
A banda, el que resulta més paradoxal és que aquests impostos amagats moltes vegades aporten realment pocs recursos econòmics a la hisenda pública o fins i tot no n’aporten, doncs de la mateixa manera que una norma que no és clara, senzilla, estable i fàcil d’aplicar comporta despeses de gestió per als obligats tributaris, també porta a incentivar la seva elusió per evitar aquests impostos amagats i, alhora, la verificació del seu correcte compliment i la persecució del frau també comporta dedicar-hi recursos públics i, potser al final, poden portar a que la suma no sigui positiva per a ningú.
El sistema tributari andorrà, per ara, no té una gran fiscalitat amagada i sembla que ha existit voluntat que fos senzill, clar i fàcil d’aplicar per als obligats tributaris i l’administració. I s’ha d’intentar mantenir-lo d’aquesta manera en interès de tots i, especialment, si es vol ser competitiu en atraure nous inversors de fora del país i potenciar el Principat com a centre de negocis i de serveis internacional, ja que una de les coses que més valoren els inversors és la estabilitat de les normes tributàries i la seva facilitat de gestió, a vegades, fins i tot, més que uns tipus nominals reduïts, doncs són coneixedors que tipus inicialment reduïts poden en realitat no ser-ho fruit de costos de gestió elevats o si existeix en el país en qüestió una praxi habitual de reinterpretació o canvis freqüents de les normes tributàries.