Albert i Jacqueline Puigoriol
Reconèixer en vida els mèrits d’aquells que han treballat per a la divulgació, millor coneixement i estima d’Andorra ha estat sempre difícil.
Però “mai és tard, quan Déu aime”, com es diu a Canillo.
En el cas de la parella Albert PUIGORIOL i LLADÓ i la seva esposa Jacqueline de la qual desconeixem els cognoms, ho ha estat triplement.
Primer, com és habitual, el destacar-se sent foraster genera sempre desconfiança i, aquesta el dubte, entre els coetanis del lloc, que no disposen de la distància i perspectiva suficient.
Segon, que sapiguem, varen estar temporalment al país, si així es pot dir a la seva estada, que es va produir entre les dècades del 1950, 1960 i 1970. Es coneix que tingueren telèfon i pis a l’Edifici Solixent, a Encamp, entre el 1970 i el 1976.
I, tercer, la seva discreció, malgrat realitzar cinc llibres sobre Andorra dels vuit que se’ls hi coneixen i fent-ne diverses edicions utilitzant el català, el francès, l’anglès, el castellà i l’alemany, cobrint tota la dècada dels anys 60 i part dels 70.
Prèviament l’Albert PUIGORIOL i LLADÓ havia escrit i publicat alguns articles com el de “Mossèn Cinto i Andorra” ,el 1952 a la revista Neu o “Les sports dans les Vallées” , el 1956 a la revista Andorra.
Aquesta discreció ha fet que no es disposi de fotografies seves ni de relats del seu recorregut vital, malgrat els seus nombrosos textos així com bones fotografies amb que els acompanyaven.
Les seves tres primeres obres mereixen especial atenció.
La manca de bones guies turístiques va fer aparèixer primer “L’ANDORRE TOURISTIQUE” acabada el 1961 i publicada el 1963 en primera edició en francès, la segona edició en anglès, i arribant la castellana el 1973, amb algunes petites variacions en cadascuna d’elles, per actualització sobretot del contingut fotogràfic. En total es varen fer onze o més edicions.
L’objectiu del llibre era presentar “Les Vallées d’Andorre” per la imatge i ho van aconseguir amb unes imatges netes i atractives que ocupaven la meitat de cada pàgina i donaven un dinamisme i atractiu a la guia que, gràcies a uns textos àgils i acurats, elevaven la guia a la qualitat de llibre.
No es tracta només d’una recollida i selecció d’informació i fotografies per a turistes, com van fer en les seves darreres guies “De Pont de Suert a la Vall de Boí” el 1971, “la Vall d’Aran” el 1972, o a “La Seu d’Urgell el 1973.
Comencen reconeixent a Andorra una entitat i es pregunten inicialment, però què és doncs Andorra?
I la resposta, malgrat les 176 pàgines és senzilla, enginyosa i atractiva. I l’expressen en el sumari estructurant el llibre en Un Principat, Dos Prínceps, Tres rius, Quatre ponts, Cinc esglésies, Sis Parròquies (amb el matís d’una excepció), Set singularitats, Vuit llegendes, Nou tradicions i Deu itineraris.
Més brillantment, no ho podien fer.
I en la conclusió final del llibre hi reprodueixen una cita de Jean Auguste Brutails que diu que Andorra és l’última supervivència d’un règim universalment abolit, el darrer eco Medieval i d’aquí en deriva un viu interès arqueològic i humà. Afegint-hi que la magnificència dels seus llocs, la seva altitud, el seu sol i el seu aire pur la predestinaven a ser el lloc ideal de repòs i de vacances.
I tant és així, que la parella PUIGORIOL ressentien i havien descobert per Andorra quelcom diferent i únic, que s’atreviren a fer els textos i sentir-se’n plenament autors del segon llibre “ANDORRA, EL MEU PAÍS” el 1963 i imprès el 1964.
Aquest llibre va reactivar, acompanyar i preparar durant deu anys la consciència col·lectiva en l’Andorra del canvi econòmic i la transformació generalitzada dels costums, que havia de permetre l’Andorra que iniciaria el programa d’andorranització de tot l’ensenyament al país i la voluntat de reforma política als anys 70, que precediria a l’Andorra de la Reforma del 1981, i que donaria pas a l’Andorra de la Constitució del 1993.
El seu tercer llibre, “ELS ANDORRANS” aparegut el 1965 completava i confirmava la importància i vàlua de la seva obra per a Andorra.
En el preliminar d’aquest darrer ho deien clar, que després de fer el primer llibre els havia quedat la sensació que no havien aprofundit prou en el cor del fascinant i singular racó de l’univers que és Andorra.
I, com a complement del primer però també del segon llibre, s’atreviren a esbossar els aspectes més substancials referents a la història humana d’Andorra.
Tot amb l’objectiu de contribuir a que els seus amics andorrans fossin més ben compresos i degudament apreciats.
I en la conclusió d’aquest tercer llibre, “ELS ANDORRANS”, reprodueixen unes paraules del veguer francès Esteve Veysset animant als andorrans a continuar modernitzant-se i, tot seguit, les complementen amb unes d’Isabelle Sandy, a través de la boca de l’heroi de la seva novel·la “Andorra i els homes d’aram” dient “...carreteres, tantes com vulgueu, però mantinguem-nos andorrans... impedim per tots els mitjans al nostre abast que la vella Andorra desaparegui...”.
Si, ANDORRA, EL MEU PAÍS, és sens dubte el primer manual escolar d’andorranitat i doncs una obra cabdal per entendre les aspiracions del poble andorrà i de recuperació de la seva sobirania 30 anys després amb el reconeixement internacional d’Andorra com a estat de dret.
Els textos dels PUIGORIOL són breus, precisos i vers i, a més, clars i nets com l’aigua que canta en els rius andorrans, com va dir Antoni Forné i Jou.
Mai millor que un mestre, com va ser Albert PUIGORIOL i LLADÓ del Quart d’Arinsal, per saber cridar l’atenció, descriure amb precisió i fer estimar als seus alumnes la pròpia terra.
El mèrit és gran per aquesta parella, dels quals ho desconeixem gairebé tot.
Els seus darrers llibres sobre Andorra foren “Andorra. Monuments et paisages” el 1967 i “Andorra. Pintura románica” el 1969.
Saberen copsar i entendre l’Andorra real, la d’un present fet de passat i futur, que és finalment excepcional, és a dir fruit de l’equilibri, la única possible. Aquella que a simple vista apareix com a contradictòria, en constant lluita amb si mateixa, entre els que persegueixen modernitzar-se mirant permanentment al futur, deixant enrere els temps vells i els que volen romandre aïllats i quiets, fixats en el passat.
En paraules de Miquel Martí i Pol “..aquest monstre que creix i que en créixer es devora...que mai no assolirà la perfecció suprema, però es perfà, tenaç...l’Andorra de les fondes, solemnes placideses, i la del foll traüt, sempre desmesurada...”
Potser no hi va tenir res a veure, però si Enric Prat de la Riba escrivia el 1906 “La nacionalitat catalana”, Josep Ferrater i Mora el 1941 “Les formes de vida catalana”, Josep Trueta i Raspall el 1946“L’esperit de Catalunya” i aquest mateix any Antoni Riberaygua i Argelich “Les Valls d’Andorra”, Jaume Vicens i Vives el 1954 “Notícia de Catalunya” i Joan Fuster i Ortells el 1962 “Nosaltres els valencians” , els PUIGORIOL escrivien el 1963 “ANDORRA EL MEU PAÍS” i el 1965 “ELS ANDORRANS”.
Algú ho havia de fer i en aquest cas foren ells.
Hem d’agrair i recuperar a l’Albert i la Jacqueline PUIGORIOL per haver participat en la descripció, formulació i divulgació de la identitat nacional andorrana, que va tenir bona conclusió el 1993.
Arquitecte
Però “mai és tard, quan Déu aime”, com es diu a Canillo.
En el cas de la parella Albert PUIGORIOL i LLADÓ i la seva esposa Jacqueline de la qual desconeixem els cognoms, ho ha estat triplement.
Primer, com és habitual, el destacar-se sent foraster genera sempre desconfiança i, aquesta el dubte, entre els coetanis del lloc, que no disposen de la distància i perspectiva suficient.
Segon, que sapiguem, varen estar temporalment al país, si així es pot dir a la seva estada, que es va produir entre les dècades del 1950, 1960 i 1970. Es coneix que tingueren telèfon i pis a l’Edifici Solixent, a Encamp, entre el 1970 i el 1976.
I, tercer, la seva discreció, malgrat realitzar cinc llibres sobre Andorra dels vuit que se’ls hi coneixen i fent-ne diverses edicions utilitzant el català, el francès, l’anglès, el castellà i l’alemany, cobrint tota la dècada dels anys 60 i part dels 70.
Prèviament l’Albert PUIGORIOL i LLADÓ havia escrit i publicat alguns articles com el de “Mossèn Cinto i Andorra” ,el 1952 a la revista Neu o “Les sports dans les Vallées” , el 1956 a la revista Andorra.
Aquesta discreció ha fet que no es disposi de fotografies seves ni de relats del seu recorregut vital, malgrat els seus nombrosos textos així com bones fotografies amb que els acompanyaven.
Les seves tres primeres obres mereixen especial atenció.
La manca de bones guies turístiques va fer aparèixer primer “L’ANDORRE TOURISTIQUE” acabada el 1961 i publicada el 1963 en primera edició en francès, la segona edició en anglès, i arribant la castellana el 1973, amb algunes petites variacions en cadascuna d’elles, per actualització sobretot del contingut fotogràfic. En total es varen fer onze o més edicions.
L’objectiu del llibre era presentar “Les Vallées d’Andorre” per la imatge i ho van aconseguir amb unes imatges netes i atractives que ocupaven la meitat de cada pàgina i donaven un dinamisme i atractiu a la guia que, gràcies a uns textos àgils i acurats, elevaven la guia a la qualitat de llibre.
No es tracta només d’una recollida i selecció d’informació i fotografies per a turistes, com van fer en les seves darreres guies “De Pont de Suert a la Vall de Boí” el 1971, “la Vall d’Aran” el 1972, o a “La Seu d’Urgell el 1973.
Comencen reconeixent a Andorra una entitat i es pregunten inicialment, però què és doncs Andorra?
I la resposta, malgrat les 176 pàgines és senzilla, enginyosa i atractiva. I l’expressen en el sumari estructurant el llibre en Un Principat, Dos Prínceps, Tres rius, Quatre ponts, Cinc esglésies, Sis Parròquies (amb el matís d’una excepció), Set singularitats, Vuit llegendes, Nou tradicions i Deu itineraris.
Més brillantment, no ho podien fer.
I en la conclusió final del llibre hi reprodueixen una cita de Jean Auguste Brutails que diu que Andorra és l’última supervivència d’un règim universalment abolit, el darrer eco Medieval i d’aquí en deriva un viu interès arqueològic i humà. Afegint-hi que la magnificència dels seus llocs, la seva altitud, el seu sol i el seu aire pur la predestinaven a ser el lloc ideal de repòs i de vacances.
I tant és així, que la parella PUIGORIOL ressentien i havien descobert per Andorra quelcom diferent i únic, que s’atreviren a fer els textos i sentir-se’n plenament autors del segon llibre “ANDORRA, EL MEU PAÍS” el 1963 i imprès el 1964.
Aquest llibre va reactivar, acompanyar i preparar durant deu anys la consciència col·lectiva en l’Andorra del canvi econòmic i la transformació generalitzada dels costums, que havia de permetre l’Andorra que iniciaria el programa d’andorranització de tot l’ensenyament al país i la voluntat de reforma política als anys 70, que precediria a l’Andorra de la Reforma del 1981, i que donaria pas a l’Andorra de la Constitució del 1993.
El seu tercer llibre, “ELS ANDORRANS” aparegut el 1965 completava i confirmava la importància i vàlua de la seva obra per a Andorra.
En el preliminar d’aquest darrer ho deien clar, que després de fer el primer llibre els havia quedat la sensació que no havien aprofundit prou en el cor del fascinant i singular racó de l’univers que és Andorra.
I, com a complement del primer però també del segon llibre, s’atreviren a esbossar els aspectes més substancials referents a la història humana d’Andorra.
Tot amb l’objectiu de contribuir a que els seus amics andorrans fossin més ben compresos i degudament apreciats.
I en la conclusió d’aquest tercer llibre, “ELS ANDORRANS”, reprodueixen unes paraules del veguer francès Esteve Veysset animant als andorrans a continuar modernitzant-se i, tot seguit, les complementen amb unes d’Isabelle Sandy, a través de la boca de l’heroi de la seva novel·la “Andorra i els homes d’aram” dient “...carreteres, tantes com vulgueu, però mantinguem-nos andorrans... impedim per tots els mitjans al nostre abast que la vella Andorra desaparegui...”.
Si, ANDORRA, EL MEU PAÍS, és sens dubte el primer manual escolar d’andorranitat i doncs una obra cabdal per entendre les aspiracions del poble andorrà i de recuperació de la seva sobirania 30 anys després amb el reconeixement internacional d’Andorra com a estat de dret.
Els textos dels PUIGORIOL són breus, precisos i vers i, a més, clars i nets com l’aigua que canta en els rius andorrans, com va dir Antoni Forné i Jou.
Mai millor que un mestre, com va ser Albert PUIGORIOL i LLADÓ del Quart d’Arinsal, per saber cridar l’atenció, descriure amb precisió i fer estimar als seus alumnes la pròpia terra.
El mèrit és gran per aquesta parella, dels quals ho desconeixem gairebé tot.
Els seus darrers llibres sobre Andorra foren “Andorra. Monuments et paisages” el 1967 i “Andorra. Pintura románica” el 1969.
Saberen copsar i entendre l’Andorra real, la d’un present fet de passat i futur, que és finalment excepcional, és a dir fruit de l’equilibri, la única possible. Aquella que a simple vista apareix com a contradictòria, en constant lluita amb si mateixa, entre els que persegueixen modernitzar-se mirant permanentment al futur, deixant enrere els temps vells i els que volen romandre aïllats i quiets, fixats en el passat.
En paraules de Miquel Martí i Pol “..aquest monstre que creix i que en créixer es devora...que mai no assolirà la perfecció suprema, però es perfà, tenaç...l’Andorra de les fondes, solemnes placideses, i la del foll traüt, sempre desmesurada...”
Potser no hi va tenir res a veure, però si Enric Prat de la Riba escrivia el 1906 “La nacionalitat catalana”, Josep Ferrater i Mora el 1941 “Les formes de vida catalana”, Josep Trueta i Raspall el 1946“L’esperit de Catalunya” i aquest mateix any Antoni Riberaygua i Argelich “Les Valls d’Andorra”, Jaume Vicens i Vives el 1954 “Notícia de Catalunya” i Joan Fuster i Ortells el 1962 “Nosaltres els valencians” , els PUIGORIOL escrivien el 1963 “ANDORRA EL MEU PAÍS” i el 1965 “ELS ANDORRANS”.
Algú ho havia de fer i en aquest cas foren ells.
Hem d’agrair i recuperar a l’Albert i la Jacqueline PUIGORIOL per haver participat en la descripció, formulació i divulgació de la identitat nacional andorrana, que va tenir bona conclusió el 1993.
Arquitecte