A les primeries dels anys seixanta del mil nou-cents, quan l’Agustinet va complir els cinc anys d’edat, els seus pares el van acompanyar al col·legi dels hermanos per tal de començar-hi a aprendre els seus coneixements inicials. Fins llavors, havia anat a aprendre de lletra amb la senyoreta Montserrat. S’hi havia trobat ben tractat i protegit. La novetat que ara se li presentava li suposava un cert neguit i, alhora, agraïment per l’esforç que havien de fer els seus pares per fer-ho possible.  
Així com va anar progressant en els seus estudis es va anar adonant que en aquell col·legi les coses anaven d’una manera diferent. Hi havia els hermanos, que anaven uniformats amb la seva sotana i que també es distingien per aquella cosa blanca, plastificada i duplicada que els sobresortia coll avall. Amb ells, hi convivien persones que vestien de paisà, de normal. Tots els alumnes i professors eren de sexe masculí. Aneu a saber com havien anat a raure en el món de l’ensenyament tot aquell conjunt d’ensenyants.  
El cas és que l’Agustinet va anar comprovant que la feina dels docents havia de tenir més habilitats que la dels propis coneixements teòrics. Així com es va anar acostant a l’adolescència va començar a entendre que el contacte físic era una eina fonamental en l’aprenentatge. I no només el físic; la humiliació, la ridiculització de l’alumne davant dels seus companys, també eren tècniques pedagògiques habituals i molt utilitzades. Ves a saber què els devia passar a aquelles persones per comportar-se d’aquella manera tan primària. Tan primitiva. Devien tenir les seves frustracions personals. Mai ningú no en va fer esment. Ni ganes. Ni mai.
El festival de suc de bastó manual i material –en forma de regles de fusta que s’utilitzaven com a objectes contundents–, l’aixecament d’alumnes agafats per les orelles fins assolir l’alçada de l’entarimat tot i obtenir l’estrip sagnant dels seus lòbuls, les contusions cranials del cap dels alumnes contra la pissarra, la recepció inesperada d’objectes voladors –vegi’s, per exemple, llapis, bolígrafs, l’esborrador de la classe, les notes dels exàmens...– projectats a distància des de la taula de qui es feia dir mestre. Insults, amenaces, expulsions, càstigs, intimidacions...
Val a dir que no tot el professorat tenia necessitat d’utilitzar aquests procediments per tal d’obtenir el màxim rendiment intel·lectual de l’alumnat. Hi havia altres persones humanes que tenien un comportament diferent. Menys agressiu. L’Agustinet creu –ho sé perquè m’ho ha dit moltes vegades– que el resultat que obtenia aquell «personal» era justament el contrari de l’esperat per a un centre educatiu: la gent estudiava bàsicament amb i per por. Es memoritzava compulsivament allò que els feia sentir més protegits de l’amenaça física i verbal i, una vegada superada la prova que tocava, aquells coneixements s’oblidaven el més aviat possible per deixar lloc a altres eines mnemotècniques defensives ad hoc.
Entre aquells homes de la sotana negra n’hi havia que mostraven una certa tendència al contacte físic amb els infants, en podríem dir, més amorós. Deixant més espai al sentit del tacte. Amb carícies en les zones més íntimes i sensibles dels alumnes. D’aquells alumnes que, en alguns casos, ja es començaven a fer preguntes, mai prou ben respostes, sobre els efectes que experimentaven per efecte del despertar de les hormones en la seva anatomia.  
El capítol VI del llibre de religió no va ser mai explicat. Parlava de l’educació sexual. Però tothom se’l sabia de memòria. Una memòria a crits, secreta i silenciosa.  
L’Agustinet ho veia tot això, però no ho va experimentar mai tan directament com aquell dia que va venir l’«hermano provincial» al col·legi. Ho feia periòdicament per procurar-se nous fitxatges d’alumnes potencials per a l’escola de futurs hermanos.  
L’estratègia lligava perfectament amb les tècniques pedagògiques que s’aplicaven al centre. En un despatx, a soles amb l’alumne, aquell home va començar amb un discurs de proselitisme basat en les lloances dels suposats mèrits escolars de l’alumne. Després d’això, l’home de negre li proposava si volia anar a fer estudis en un altre centre, més bo, més maco i més lluent, per tal de sortir-ne un jove hermano ben preparat. Davant la timidesa, la sorpresa i els dubtes manifestos, que va mostrar l’Agustinet, en aquell moment, l’home «provincial» de cara rodona i envermellida per l’enuig o per la hipertensió del moment, li va demanar que s’acostés i que es posés al seu costat, darrera la taula. En aquell punt, davant la paràlisi de l’alumne, li va agafar l’escrot (els testicles) amb la mà i hi va anar exercint una pressió ascendent. Quan l’alumne, que llavors tenia deu anys, va començar a fer mostres de dolor li va dir: «Fa mal, eh? Veus? Ara ho entendràs, tot allò que fa mal és dolent...» I aquí mateix aquell home ho va deixar. Va acabar la conversa per sempre; però no les conseqüències per a l’Agustinet. Aquest, va córrer a contar-ho a casa. «Va home, ca! No t’hi capfiquis ara!».
Després de l’experiència aquest alumne va continuar al col·legi però es va concentrar cada vegada més, a banda d’estratègies d’estudi de rendiment realment inútil en front de la «pedagogia» general d’aquell centre escolar, en activitats esportives. L’hermano –que tenia fama per haver matat el drac– feia servir fuets, estris diversos i el seu do de velocitat natural i de persuasió a canvi de permanències els dissabtes al matí, per treure marques de rècord de les cames dels seus alumnes. La veritat, des d’aquest punt de vista sensu stricto no li anava malament.
Sempre que pot i s’escau, l’Agustinet no deixa de demostrar la seva admiració per la capacitat de resistència, que creu infinita, dels alumnes que anaven amb ell a classe però que estaven «interns» en aquesta mena de centre penitenciari. Alguns, s’han organitzat per fer àpats i trobades periòdiques i parlar dels vells records. Els mostra, amb sinceritat, el seu afecte i solidaritat, però sempre els ha hagut de declinar la invitació. Pensa que, com altres ja han fet anteriorment, alguns dels fets explicats en aquest relat es podrien denunciar. Diuen que estan prescrits. Per a alguns, com ell, no prescriuran mai. Passaran a formar part d’un capítol més d’aquells serials tragicòmics que encara estan en la ment de tots. No prescriuran en les seves retines quan les circumstàncies quotidianes els posin en evidència.
Les persones expertes en tècniques pedagògiques modernes ens diuen que sense crear emocions és molt més difícil facilitar l’aprenentatge. Doncs bé, sembla que aquesta escola ja ve de molt lluny, però amb una altra manera de fer ben diferent.
Metge, humanista i escriptor Màster en Bioètica i Dret per la Universitat de Barcelona