Les persones adapten i organitzen la seva feina de manera ben diferent en funció dels seus coneixements i capacitats, però també de les seves necessitats. M’explico: la definició del concepte efectivitat ens diu que hi ha persones preparades per fer les coses bé i a la primera. Si, a més de saber fer les coses bé i a la primera, hi afegim la variable de ser capaç de fer-ho de manera que es consumeixi la mínima quantitat de recursos, llavors ho hem d’incloure, atenent als coneixements actuals, dins del concepte eficiència. Aquesta és la màxima aspiració dels empresaris, la famosa «excel·lència». Aquella paraula que sona i recorda la pompa i la circumstància.   
Tot això està molt bé. Però les persones tenen intel·ligència emocional i organitzen la seva feina en funció de les seves competències. Adapten el seu rendiment al grau de motivació o de desgast i a l’autoprotecció de cadascú. D’aquesta manera, moltes persones prefereixen quedar-se en la fase prèvia i més inicial: eficàcia, que vol dir, senzillament, fer les coses bé. Sense més complements, ni adverbis ni adjectius. És clar que també és veritat que aquest darrer és un concepte mínimament exigible.
Anem una mica més endavant. Relacionat amb els criteris que hem exposat més amunt, ens trobem amb persones que s’organitzen per prevenir i, segons els coneixements i els recursos de què disposen i que estan al seu abast, gestionar els imprevistos. És a dir, si cal, un incendi, un foc.
 Altres, però, també dins de les seves possibilitats i dels seus recursos, no mostren tanta afecció per les necessàries tasques preventives i han de dedicar la pràctica totalitat de la seva jornada laboral a «apagar focs». Es caracteritzen, també, per mostrar-se sempre molt enfeinades i reclamar permanentment, amb escarafalls més o menys manifestos i teatralitzats per tal de ser ben perceptibles, més suport per assolir els objectius que se’ls demanen.
 Els nostres avis ja coneixien aquest fenomen i, amb una definició magistral, relacionada amb la feina de la terra i a la dels costums populars, aviat es van inventar el qualificatiu de «curt de jornal» per a les persones que en creien afectades.  Així doncs, no cal que ens situem gaire allunyats del nostre objectiu per poder albirar que, molt probablement, aquestes persones tenen un rendiment professional significativament més baix. De cap manera voldria que ningú es pensi que jo m’atreviria a dir on cal trobar l’equilibri del que es considera correcte o acceptable. Allò que sí que vull deixar anotat abans d’acabar aquest escrit és que, segons l’adaptació de les persones al seu entorn laboral, el seu consum de recursos públics o privats queda ben manifest però el consum dels seus propis recursos emocionals també és molt notable i diferent. Com hem dit, hi ha persones que es passen el dia apagant focs. Podríem afirmar que estan permanentment sota la pressió d’una situació d’estrès que es va cronificant, encara que elles no ho vegin o no ho vulguin veure, a mesura que va passant el temps.
 No ens enganyem. Igual com passa amb aquells periodistes que necessiten estar prop del front, de la trinxera, de les barricades, en situacions de guerra i de conflicte per tal de sentir-se més útils, hem de ser coneixedors de l’existència de persones que necessiten treballar d’aquesta manera per sentir-se una mica més feliços. Els agrada i s’hi enganxen com a una substància addictiva. En podríem dir que pateixen la Síndrome de l’apagafocs.
En aquest punt sí que m’atreveixo a proposar al lector la reflexió següent: potser d’aquesta manera aquestes persones tenen menys temps per pensar en elles mateixes. No ho sé. Només ho intueixo.  Finament, crec que quan el conflicte (l’incendi, el foc) hi ha de ser, per inevitable, no hi podem fer res més que afrontar-lo adequadament, amb coneixement i amb protocol.  
Em temo, però, que la raça humana tal com és sigui capaç de provocar el conflicte, l’incendi, per poder dedicar-se, intensivament, a apagar-lo i després poder dir, si cal, que «jo hi vaig participar». Esperem que, en qualsevol cas, ens permetin restar lluny del territori dels afectats per la Síndrome de l’apagafocs. No fos el cas que en rebéssim les conseqüències.
Metge, humanista i escriptor. Especialista en gestió per a Caps de Servei Sanitaris.