C al tenir en compte que els comptes de clients a cobrar representen un important ús de recursos a curt termini majoritàriament provinents de crèdits bancaris; aquest fenomen afecta a l’aspecte financer del balanç de l’empresa proveïdora ja que implica una ampliació de les seves obligacions. Per tant el volum total de crèdits comercials que pot concedir una empresa ve condicionat per la seva pròpia estructura financera i a les seves possibilitats per obtenir recursos financers a curt termini per finançar -o si es prefereix refinanciar- els comptes de clients.
Un increment del realitzable provocat per un augment dels drets de cobrament de clients suposa per a l’empresa la necessitat d’obtenir majors fons que li permetin finançar aquest element patrimonial de l’actiu circulant. Aquesta circumstància implica d’una banda un cost financer addicional per a l’empresa, i d’altra banda impedeix que els recursos utilitzats per finançar els comptes de clients puguin ser utilitzats per a altres fins més rendibles per a la companyia.
Per fer front a aquesta situació les empreses tenen diverses opcions que explicarem a continuació: la primera, una alternativa que tenen les empreses és aconseguir repercutir la qüestió en els seus propis proveïdors, és a dir renegociant les condicions de pagament i aconseguint terminis de pagament més dilatats. No obstant això, amb molta freqüència, els proveïdors no estan disposats a concedir terminis de pagament més llargs, o si ho fan és a canvi d’augmentar els preus dels productes subministrats o d’anul·lar els descomptes i bonificacions per pagament que aplicaven a les anteriors condicions de pagament. La segona, és finançar els comptes de clients amb els fluxos de caixa provinents de les seves tresoreries, però en la pràctica les empreses no solen generar prou excedents de fons per finançar els crèdits comercials. La tercera, és obtenir liquiditat dels propis crèdits comercials per tal de refinançar els comptes de clients. Aquesta operació se li denomina «mobilització dels saldos de clients» i consisteix fonamentalment en convertir en líquids les sumes immobilitzades a curt termini en els comptes pendents de cobrament dels clients. La mobilització dels crèdits de clients es pot aconseguir recorrent al descompte d’efectes, cessió de crèdits o al ‘factoring’, però aquesta possibilitat de refinançament presenta l’inconvenient d’elevats costos financers i dependre de la discrecionalitat de les entitats bancàries. La quarta, consisteix a aconseguir un augment dels recursos propis o dels recursos aliens a llarg termini; però per a la majoria de les empreses és molt difícil obtenir recursos estables que puguin millorar la seva estructura de balanç. I l’última alternativa -que en la pràctica empresarial és la més freqüent- és que les empreses han d’acudir a les entitats bancàries per a l’obtenció de crèdits a curt termini amb cost financer - com poden ser les pòlisses de crèdit, el ‘factoring’ i el descompte d’efectes- per finançar els crèdits atorgats a clients i que es troben en l’actiu corrent dels seus balanços. Per tant, si les empreses opten per aquesta última opció, sorgeixen nous riscos que són: d’una banda l’augment de l’endeutament a curt amb cost, i per l’altre haver de fer front a l’abonament de nous interessos financers.
 Ara bé, per a la majoria de les empreses el cobrament de les vendes suposa la més important font d’ingressos per a les seves tresoreries. Però cal tenir en compte que no és possible establir amb absoluta certesa la data de pagament dels crèdits comercials, de manera que l’empresa proveïdora està exposada a tensions de tresoreria si els pagaments de les factures no es fan en les dates previstes i a més hi ha un risc de ruptura de tresoreria si una part important dels clients no poden satisfer els seus dèbits al seu venciment.
Cal tenir present que els quatre determinants bàsics del nivell de risc d’una transacció comercial són l’import, el termini de cobrament, la solvència del client i el mitjà de pagament utilitzat. La missió del departament de ‘credit management’ és la de reduir el risc de crèdit comercial, és a dir aconseguir que tots els crèdits atorgats als clients siguin cobrats en els terminis convinguts. El risc es pot minimitzar mitjançant unes estratègies de risc apropiades i l’aplicació d’unes polítiques de risc adequades a la conjuntura econòmica i als objectius de l’empresa.
El departament de ‘credit management’ gestiona el risc de clients en diversos nivells: en primer lloc, seleccionant als clients que són mereixedors d’un crèdit comercial i discriminant als compradors insolvents o mals pagadors; en segon lloc, avaluant el nivell de risc que es pot mantenir amb cada client assignant-li un límit de risc; en tercer lloc, controlant el risc viu, procurant minimitzar-lo i actuant prematurament per prevenir possibles augments del risc; i en quart lloc, transferint el risc a tercers, utilitzant per a això l’assegurança de crèdit que ofereixen les companyies especialitzades en aquesta modalitat asseguradora, o emprant el ‘factoring’ bancari sense recurs.