Un divendres molt negre
Estem americanitzats. I potser també colonitzats. Ja només ens falta celebrar el dia d’Acció de Gràcies i cruspir-nos un gall dindi per complementar el novembre del Halloween i del Black Friday, que ja no és només divendres sinó que es prolonga tot el cap de setmana. I jo, líder suprem dels ximplets, kamikazes i inconscients; no se m’acut res millor que anar a informar-me per comprar un televisor el divendres al vespre.
Vaig trigar anys i panys a saber la diferència entre l’HD Ready i el Full HD i ara em trobo a la botiga especialitzada amb una amanida de sigles com OLED, HDR, UHD, 4K, i de noms nous com el Dolby Vision, tot un repte per una generació que va créixer entre dos canals de televisió (l’VHF i l’UHF), una antena de banyes i sense comandament a distància. Com volen que sàpiga quin model més sofisticat, amb més prestacions i més ultratecnològic vull i que pugui captar les diferències entre l’un i l’altre si sóc incapaç, a la meva edat, de recordar a quants mil·libars correspon una atmosfera, quines són les parts d’una neurona, qui eren els artròpodes, els noms del reis gots i visigots, i la declinació del rosa rosae en llatí. Tampoc no sé els afluents del Loira i qui eren els que es dedicaven a la pintura campaniforme. A la meva ment, ja no es creuen trens que van de Madrid a Barcelona i sóc incapaç de calcular a quina estació es trobaran. Tot i que acostumava a ser a Calatayud perquè no estic segur que els combois s’aturessin a Alfajarín perquè té més nom d’àrea de servei d’autopista.
Per això quan el dependent em detalla el que m’ofereix aquell supertelevisor em sembla que estigui sentint l’himne de la Reial Societat de Sant Sebastià en euskera, el nom de totes les estacions del metro de Tòquio o l’origen de les cantigues galaicoportugueses de Santa María d’Alfons X, el savi. Aquell home que tinc al davant no ven televisors; és el supervisor de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica que deu estar participant a un reality show que consisteix a passar una tarda en una botiga intentant encolomar un aparell a un babau i analfabet tecnològic perquè a banda de les sigles cal entendre les polzades i els tamanys. N’hi ha que servirien fins i tot de somier per un llit de nen de 12 anys. Aclaparat per tantes dades marxo i trobo refugi en una botiga de roba atret per l’ham que fan un descompte del 50% en la segona peça.
M’interesso pels pantalons i la dependenta me’n proposa uns anomenats «pitillo» amb l’argument que estan de moda. El meu problema és que tinc les cames més curtes que la cua d’un conill. Me’ls emprovo i em miro al mirall, amb la mateixa cara d’aquells nens que han de fer la primera comunió i les seves mares i padrines els vesteixen d’almirall o de coronel de la Guàrdia Civil. La dependenta m’ensenya un catàleg on surten fotos de models que semblen haver estat tunejats amb el Photoshop i que tenen l’aura de confiança i de seguretat en si mateixos que els hauria de fer atractius, vestits amb els parracs d’un rodamón o amb productes comprats a un mercat etiquetats com Dolce & Banana o Giorgio Armada, i que es veuen d’una hora lluny que són més falsos que Judes. Sembla ser que comprar coses molt barates ens causa plaer perquè impulsa, de forma eficaç els sistemes de dopamina, aquest neurotransmissor del sistema nerviós.
Però el còrtex prefrontal lateral i el cingulat que estan relacionats amb la presa de decisions i amb l’autocontrol em frenen per comprar aquell pantaló. Després és molt possible que el còrtex i el cingulat marxessin de cap de setmana perquè entro en un basar i em fixo en una espremedora liquadora amb wifi i bluetooth. Valia 80 euros però l’ofereixen a 30. La compro però realment no m’he estalviat 50 euros sinó que n’he gastat 30 que no tenia previst per bé que, en la meva ment de consumidor alienat, m’entra l’eufòria d’haver trobat una ganga i em sento triomfador en la meva lluita contra el sistema.
A partir d’avui l’aparell que m’omple de satisfacció es passarà una pila de temps a diverses plataformes de venda per internet fins que la compri un anomenat artista emergent i es decideixi a fer una creació amb el títol «fluid vitaminoelectrònic» i la presenti a la Biennal de Venècia.
Periodista
Vaig trigar anys i panys a saber la diferència entre l’HD Ready i el Full HD i ara em trobo a la botiga especialitzada amb una amanida de sigles com OLED, HDR, UHD, 4K, i de noms nous com el Dolby Vision, tot un repte per una generació que va créixer entre dos canals de televisió (l’VHF i l’UHF), una antena de banyes i sense comandament a distància. Com volen que sàpiga quin model més sofisticat, amb més prestacions i més ultratecnològic vull i que pugui captar les diferències entre l’un i l’altre si sóc incapaç, a la meva edat, de recordar a quants mil·libars correspon una atmosfera, quines són les parts d’una neurona, qui eren els artròpodes, els noms del reis gots i visigots, i la declinació del rosa rosae en llatí. Tampoc no sé els afluents del Loira i qui eren els que es dedicaven a la pintura campaniforme. A la meva ment, ja no es creuen trens que van de Madrid a Barcelona i sóc incapaç de calcular a quina estació es trobaran. Tot i que acostumava a ser a Calatayud perquè no estic segur que els combois s’aturessin a Alfajarín perquè té més nom d’àrea de servei d’autopista.
Per això quan el dependent em detalla el que m’ofereix aquell supertelevisor em sembla que estigui sentint l’himne de la Reial Societat de Sant Sebastià en euskera, el nom de totes les estacions del metro de Tòquio o l’origen de les cantigues galaicoportugueses de Santa María d’Alfons X, el savi. Aquell home que tinc al davant no ven televisors; és el supervisor de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica que deu estar participant a un reality show que consisteix a passar una tarda en una botiga intentant encolomar un aparell a un babau i analfabet tecnològic perquè a banda de les sigles cal entendre les polzades i els tamanys. N’hi ha que servirien fins i tot de somier per un llit de nen de 12 anys. Aclaparat per tantes dades marxo i trobo refugi en una botiga de roba atret per l’ham que fan un descompte del 50% en la segona peça.
M’interesso pels pantalons i la dependenta me’n proposa uns anomenats «pitillo» amb l’argument que estan de moda. El meu problema és que tinc les cames més curtes que la cua d’un conill. Me’ls emprovo i em miro al mirall, amb la mateixa cara d’aquells nens que han de fer la primera comunió i les seves mares i padrines els vesteixen d’almirall o de coronel de la Guàrdia Civil. La dependenta m’ensenya un catàleg on surten fotos de models que semblen haver estat tunejats amb el Photoshop i que tenen l’aura de confiança i de seguretat en si mateixos que els hauria de fer atractius, vestits amb els parracs d’un rodamón o amb productes comprats a un mercat etiquetats com Dolce & Banana o Giorgio Armada, i que es veuen d’una hora lluny que són més falsos que Judes. Sembla ser que comprar coses molt barates ens causa plaer perquè impulsa, de forma eficaç els sistemes de dopamina, aquest neurotransmissor del sistema nerviós.
Però el còrtex prefrontal lateral i el cingulat que estan relacionats amb la presa de decisions i amb l’autocontrol em frenen per comprar aquell pantaló. Després és molt possible que el còrtex i el cingulat marxessin de cap de setmana perquè entro en un basar i em fixo en una espremedora liquadora amb wifi i bluetooth. Valia 80 euros però l’ofereixen a 30. La compro però realment no m’he estalviat 50 euros sinó que n’he gastat 30 que no tenia previst per bé que, en la meva ment de consumidor alienat, m’entra l’eufòria d’haver trobat una ganga i em sento triomfador en la meva lluita contra el sistema.
A partir d’avui l’aparell que m’omple de satisfacció es passarà una pila de temps a diverses plataformes de venda per internet fins que la compri un anomenat artista emergent i es decideixi a fer una creació amb el títol «fluid vitaminoelectrònic» i la presenti a la Biennal de Venècia.
Periodista