Lídia Armengol i Vila, 25 anys després
Avui, 26 de novembre, es compleixen 25 anys de la mort de la Lídia Armengol i Vila, que ens deixà amb només 43 anys de vida.
D’aquesta qualificada HISTORIADORA, PEDAGOGA I FUNCIONÀRIA PÚBLICA s’ha dit que fou també una PATRIOTA perquè volia fer Andorra més andorrana, i va promoure, defensar i consolidar la identitat cultural i política del poble andorrà.
Es va dir que fou una VISIONÀRIA perquè tenia clar que el futur d’Andorra, la nova Andorra que no va poder veure (en morir el 1991), passava pel seu reconeixement internacional.
Un futur que no estava determinat, ni decidit i que només la voluntat lliure dels andorrans podria fer realitat.
S’ha afirmat que era una LLUITADORA per la seva voluntat de transformar el present i construir una Andorra més fidel a les seves arrels, establint lligams amb els territoris veïns i que volia un atles històric general d’Andorra que reflectís la seva evolució i superés la condició de manual escolar.
Es va reconèixer que era una TREBALLADORA incansable, tenint clar que calia moure’s alhora en tres àmbits territorials, el nacional, l’internacional i el regional.
I així participà a posar en marxa el Programa d’Andorranització el 1973; la Biblioteca Nacional el 1974; l’Arxiu Històric Nacional el 1975; l’Institut d’Estudis Andorrans el 1976 (avui a la recerca de la seva identitat); la Universitat d’Estiu d’Andorra el 1981; l’Escola Maternal Andorrana el 1982; la creació de la Comunitat de Treball dels Pirineus el 1983 a Burdeus i ,dins d’ella, el Centre de Trobada de Cultures Pirinenques a Andorra la Vella (desaparegut); la Primera Ensenyança Andorrana el 1985 i la reforma escolar que originà la Segona Ensenyança de l’Escola Andorrana, el 1991.
En aquests reduïts 18 anys de la seva vida adulta i professional va escriure sola, o amb altres autors, més de 40 textos (dels quals 10 llibres), la majoria publicats però alguns inèdits.
Va ser una LÍDER del seu temps i del seu entorn, una «cap veritable» en paraules de Charles Marty-Meifren.
No va poder viure, per poc, en la nova Andorra en la que tant creia i per la qual tant va lluitar, encetada el 1993 (amb el reconeixement d’Andorra internacionalment com a estat de dret), després d’una llarga transició iniciada el 1866 (enguany fa 150 anys) amb la dita Nova Reforma i que va permetre passar de la vella a la nova Andorra.
Però, com va escriure l’Antoni Morell i Mora, «la Lídia Armengol ha contribuït a crear l’Andorra moderna, tranquil·la, equilibrada, lúcida, a l’entorn del passat, del present i del futur, amb voluntat d’empremta, sense assassinar la història».
Una Andorra que existeix i continuarà existint, malgrat alguns la vulguin només seva i servil, enfrontada i insegura, alterada i desigual, i la tractin amb menypreu com un carnús, sotmesa al seu ego i sense cap altra voluntat que la immediatesa de fer-la servir per a estèrils conquestes i dels quals, no en quedarà ni la pols dels seus noms.
Constant, discreta i fidel,va impressionar a Philippe Wolff «…per la seva voluntat de fer d’Andorra allò que ella ha esdevingut». La Lídia Armengol i Vila va saber imaginar, dissenyar, convèncer de la seva necessitat i idoneïtat, fer aprovar, construir i posar en funcionament, molt abans, les infraestructures d’estat culturals bàsiques que Andorra necessitava per poder exercir com a Estat de ple dret, arribat el moment.
La Lídia Armengol i Vila ha esdevingut avui una PROHOM més, o NOTABLE ANDORRANA, per a ser més justos, ja que el Diccionari de l’IEC masculinitza dita qualitat en lloc d’atribuir-li la seva condició neutral, més apropiada a l’atribut que la societat catalana i especialment andorrana, reconeix en les persones de qualsevol sexe, que s’han distingit clarament de les altres, per la incorporació en la seva actuació social d’una qualitat i noblesa d’esperit, que les hi ha suposat el reconeixement d’una autoritat moral per la col·lectivat.
Part del que va deixar escrit encara te plena vigència: «Els andorrans som, en certa manera, orfes d’un passat llunyà i adoptats per un passat recent», (1976). «L’estructura de coprincipat, senyera de la nostra independència i llibertat», (1978). «El que cal és andorranitzar Andorra», (1985). «En les mentalitats col·lectives existeixen conceptes el significat dels quals neix en la intersecció entre el viscut i l’innat». «És en la perfecta comunió de la realitat palpable i del sentir congènit on s’arrela la supervivència del grup social». «És per la presència anònima d’uns valors personals que els valors col·lectius s’engrandeixen», (1987).
25 anys després ens cal recuperar l’ESPERIT CRÍTIC de la Lídia Armengol i Vila, i replantejar sense por, profundament, tots els projectes que va animar i generar, reformular-los per adaptar-los als nous temps en que ens trobem i als nous reptes a que han de fer front. Desenvolupar-los, fer-los madurar i evolucionar. I completar-los.
En l’ámbit de la cultura encara ens falten infraestructures d’estat com uns recursos suficients o fonts legals per a obtenir-los; el Museu Andorrà d’Art i Cultura; una gestió museística oberta, global, decentralitzada i transversal; un projecte de cultural nacional que defineixi un model que reconegui el voluntariat cultural i les federacions culturals i desenvolupi les entitats parapúbliques aliant les associacions i fundacions amb el sector públic i incorpori les tres accions bàsiques, la individual, l’associativa i la institucional-empresarial per a desenvolupar-lo; la creació de la Filmoteca Nacional, etc.
Perquè el millor homenatge que podem fer a la memòria de la Lídia Armengol i Vila no és el record, sinó l’actuació. Que continuem la seva obra…. Que construïm un país més just, més solidari, més obert, més lliure, més independent… És a dir, més andorrà.
Arquitecte
D’aquesta qualificada HISTORIADORA, PEDAGOGA I FUNCIONÀRIA PÚBLICA s’ha dit que fou també una PATRIOTA perquè volia fer Andorra més andorrana, i va promoure, defensar i consolidar la identitat cultural i política del poble andorrà.
Es va dir que fou una VISIONÀRIA perquè tenia clar que el futur d’Andorra, la nova Andorra que no va poder veure (en morir el 1991), passava pel seu reconeixement internacional.
Un futur que no estava determinat, ni decidit i que només la voluntat lliure dels andorrans podria fer realitat.
S’ha afirmat que era una LLUITADORA per la seva voluntat de transformar el present i construir una Andorra més fidel a les seves arrels, establint lligams amb els territoris veïns i que volia un atles històric general d’Andorra que reflectís la seva evolució i superés la condició de manual escolar.
Es va reconèixer que era una TREBALLADORA incansable, tenint clar que calia moure’s alhora en tres àmbits territorials, el nacional, l’internacional i el regional.
I així participà a posar en marxa el Programa d’Andorranització el 1973; la Biblioteca Nacional el 1974; l’Arxiu Històric Nacional el 1975; l’Institut d’Estudis Andorrans el 1976 (avui a la recerca de la seva identitat); la Universitat d’Estiu d’Andorra el 1981; l’Escola Maternal Andorrana el 1982; la creació de la Comunitat de Treball dels Pirineus el 1983 a Burdeus i ,dins d’ella, el Centre de Trobada de Cultures Pirinenques a Andorra la Vella (desaparegut); la Primera Ensenyança Andorrana el 1985 i la reforma escolar que originà la Segona Ensenyança de l’Escola Andorrana, el 1991.
En aquests reduïts 18 anys de la seva vida adulta i professional va escriure sola, o amb altres autors, més de 40 textos (dels quals 10 llibres), la majoria publicats però alguns inèdits.
Va ser una LÍDER del seu temps i del seu entorn, una «cap veritable» en paraules de Charles Marty-Meifren.
No va poder viure, per poc, en la nova Andorra en la que tant creia i per la qual tant va lluitar, encetada el 1993 (amb el reconeixement d’Andorra internacionalment com a estat de dret), després d’una llarga transició iniciada el 1866 (enguany fa 150 anys) amb la dita Nova Reforma i que va permetre passar de la vella a la nova Andorra.
Però, com va escriure l’Antoni Morell i Mora, «la Lídia Armengol ha contribuït a crear l’Andorra moderna, tranquil·la, equilibrada, lúcida, a l’entorn del passat, del present i del futur, amb voluntat d’empremta, sense assassinar la història».
Una Andorra que existeix i continuarà existint, malgrat alguns la vulguin només seva i servil, enfrontada i insegura, alterada i desigual, i la tractin amb menypreu com un carnús, sotmesa al seu ego i sense cap altra voluntat que la immediatesa de fer-la servir per a estèrils conquestes i dels quals, no en quedarà ni la pols dels seus noms.
Constant, discreta i fidel,va impressionar a Philippe Wolff «…per la seva voluntat de fer d’Andorra allò que ella ha esdevingut». La Lídia Armengol i Vila va saber imaginar, dissenyar, convèncer de la seva necessitat i idoneïtat, fer aprovar, construir i posar en funcionament, molt abans, les infraestructures d’estat culturals bàsiques que Andorra necessitava per poder exercir com a Estat de ple dret, arribat el moment.
La Lídia Armengol i Vila ha esdevingut avui una PROHOM més, o NOTABLE ANDORRANA, per a ser més justos, ja que el Diccionari de l’IEC masculinitza dita qualitat en lloc d’atribuir-li la seva condició neutral, més apropiada a l’atribut que la societat catalana i especialment andorrana, reconeix en les persones de qualsevol sexe, que s’han distingit clarament de les altres, per la incorporació en la seva actuació social d’una qualitat i noblesa d’esperit, que les hi ha suposat el reconeixement d’una autoritat moral per la col·lectivat.
Part del que va deixar escrit encara te plena vigència: «Els andorrans som, en certa manera, orfes d’un passat llunyà i adoptats per un passat recent», (1976). «L’estructura de coprincipat, senyera de la nostra independència i llibertat», (1978). «El que cal és andorranitzar Andorra», (1985). «En les mentalitats col·lectives existeixen conceptes el significat dels quals neix en la intersecció entre el viscut i l’innat». «És en la perfecta comunió de la realitat palpable i del sentir congènit on s’arrela la supervivència del grup social». «És per la presència anònima d’uns valors personals que els valors col·lectius s’engrandeixen», (1987).
25 anys després ens cal recuperar l’ESPERIT CRÍTIC de la Lídia Armengol i Vila, i replantejar sense por, profundament, tots els projectes que va animar i generar, reformular-los per adaptar-los als nous temps en que ens trobem i als nous reptes a que han de fer front. Desenvolupar-los, fer-los madurar i evolucionar. I completar-los.
En l’ámbit de la cultura encara ens falten infraestructures d’estat com uns recursos suficients o fonts legals per a obtenir-los; el Museu Andorrà d’Art i Cultura; una gestió museística oberta, global, decentralitzada i transversal; un projecte de cultural nacional que defineixi un model que reconegui el voluntariat cultural i les federacions culturals i desenvolupi les entitats parapúbliques aliant les associacions i fundacions amb el sector públic i incorpori les tres accions bàsiques, la individual, l’associativa i la institucional-empresarial per a desenvolupar-lo; la creació de la Filmoteca Nacional, etc.
Perquè el millor homenatge que podem fer a la memòria de la Lídia Armengol i Vila no és el record, sinó l’actuació. Que continuem la seva obra…. Que construïm un país més just, més solidari, més obert, més lliure, més independent… És a dir, més andorrà.
Arquitecte