25 de novembre: Dia internacional contra les violències vers les dones; sí, sí, vers les dones. No començaré a explicar que vivim en societats on pel fet de ser dones ja naixem, creixem i vivim amb moltes discriminacions i violències, no ho dic jo, ho diu la Unió Europea i ho diu el conveni d’Istanbul signat i ratificat per Andorra al 2014, que el molt il·lustre senyor Espot va recordar en l’acte celebrat ahir sobre dona i salut mental.
 

No hi ha cap lloc al món on les dones tinguin tots els drets i on no se les discrimini, no hi ha pitjor ideologia que la del masclisme, estesa gràcies a les religions monoteistes i als règims totalitaris. Masclisme que confonem tot sovint amb el feminisme, i es lògic, perquè semànticament estan molt a prop, però significativament molt lluny. 

 

El feminisme és un moviment social, que no vol, sota cap concepte, que el homes pateixin ni  la meitat del que ho porten fent les dones des de fa segles, mil·lennis. El feminisme va sorgir per visibilitzar les desigualtats i discriminacions socials, donar veu a les dones del món; humiliades, violentades i relegades a l’espai privat ( a la llar i a la cura dels infants). Gràcies a aquest moviment social, les dones podem anar a l’escola, votar, i divorciar-nos entre moltes coses més. El feminisme ha estat des dels seus inicis el motor pels drets de les minories ètniques, dels drets de la infància, de l’ecologisme i l’animalisme. Com deia Simone de Beauvoir: el feminismes és una forma de viure individual i de lluitar col·lectivament.
 

Són temps difícils i de confusió, perquè ens han dit que hi ha dos tipus de dones; les que són violentades i nosaltres, les que no ho serem mai. Això dificulta enormement la detecció de mecanismes de violències subtils que degeneren en els penats i la empatia cap al nostre gènere, cap a les que pateixen, culpabilitzant-les de no marxar del costat del seu agressor, de mantenir una feina indigna o de ser violades perquè van provocant… Tot són excuses patriarcals per no mirar a qui ens està fent mal realment, per no demanar ni exigir els drets que ens pertoquen. 
 

I parlant de drets, parlem d’Andorra. Una Andorra cada cop més abocada a l’àmbit social, amb molta tasca per fer, amb molta voluntat política. És cert que s’hi està treballant… Però els  25 de novembre són per anomenar i fer visible allò que no es fa, allò que encara com a gènere i éssers humans no tenim.  
 

Recordem que a Andorra l’avortament és il·legal, i en un dia com avui vull parlar de la llibertat a triar, a anar sola pel carrer o a iniciar relacions sexuals sense por ni risc a què ens violin. Perquè dintre d’alguns dels nostres drets sexuals i reproductius hi ha dos cares: l’avortament i la violació. Si no puc avortar i no es fa prevenció contra la violació, i manquen serveis, estem culpabilitzant la dona violada i premiant a qui viola. 

 

A les nenes, quan sortim de casa, les mares, els pares, les famílies, els amics, ens diuen que tinguem cura pel carrer. Mai he vist a la mare o al pare d’un nen donar-li consignes per a que no violi: «Fill si veus una noia borratxa acompanya-la a casa sana i estàlvia», «fill si una noia et diu que no, vol dir no. No la molestis», «fill has de respectar una noia com si fossis tu mateix». Aquesta seria la millor tasca de prevenció contra les violacions. Recordem una cosa molt bàsica, l’únic factor per a que existeixi una violació, és un violador…. Potser si toquéssim aquesta variable molts problemes acabarien d’arrel. 
 

Entre les noies és molt comú dir-nos: «Quan arribis a casa fes-me una perduda, o envia un whats», i sabeu per què? Per què hi ha la possibilitat de no arribar-hi. És molt greu i molt dur viure en una societat on pel sol fet de ser dona hem de lluitar per a que se’ns respecti com a éssers humans. Recordar també que tot el que veiem pel carrer ni ho toquem ni ens ho emportem… Si jo veig algú amb un i-Phone de nova generació i me l’ensenya no tinc dret a emportar-me’l; igual passa amb el cos de les dones, que els homes els puguin veure no vol dir que els hagin de tocar ni assetjar…
 

Avui 25 de novembre em sento molt orgullosa d’estar al meu país sent l’activista que sóc, amb tot el que he après per poder-ho portar a una Andorra que vol créixer a nivell social i humà. 

 

Avui, per desgràcia toca parlar ben alt de totes les violències que patim les dones. Encara que m’he aturat en un tipus de violència, la sexual, patim violències a la feina, a la parella, a l’espai públic i al privat. Avui no podem tombar la cara per fer veure que no passa res, Avui ens hem de posicionar, ens agradi o no veiem i parlem d’una realitat que moltes vegades està amagada o passa pel davant dels nostres ull i no veiem. Avui hem de deixar de ser neutres, perquè com diu Desmond Tutu  si ets neutral davant d’una injustícia, has triat el bàndol de l’opressor.  
 

Deixem d'excusar les violències i de culpabilitzar a qui les pateix, i comencem a apropar-nos a una realitat cada cop més punyent que ens pot tocar en pròpia pell o en pell d’algú que estimem. Preparem-nos per acceptar que hi ha problemes socials, ja els estem començant a assumir, i això vol dir que com a societat estem començant a créixer i a madurar, pas molt necessari per eradicar les violències masclistes cap a les dones.  
 

Presidenta d’Stop Violències