Doncs si els velascs diuen que la criatura no es pot moure deu ser perquè no es pot moure. Però els sixens són tossuts, hi insisteixen i hi tornen a insistir. I per aconseguir el seu objectiu han denunciat els velascs a la Justícia. Però la criatura no es pot moure perquè es malmetria. Sort n’hi ha que els cabdills dels velascs els defensen amb fermesa.

Això ha passat perquè els velascs van adoptar una criatura prima, malalta i desnerida, ja fa una molt bona colla d’anys. La van acollir, la van cuidar, li van curar les ferides i, la criatura, a poc a poc, es va anar refent. Això sí, per poder-se mantenir dreta va haver de necessitar que li posessin una crossa permanent. 

Com que es dóna («diacrític») la circumstància que la criatura venia de bona mena, més del que semblava a tothom quan era jove, va anar creixent sana i valenta. Va començar a rebre senyals de gran admiració. Va començar a atraure les mirades de persones pròpies i alienes, de dins i de fora («diacrític») La seva gran crossa passava desapercebuda.

 

I, ves per on, ara que la criatura ja és una persona gran, feta i dreta, els sixens se n’han adonat de l’atracció que provoca a altres persones, resulta que n’han demanat la seva paternitat «responsable». De la crossa ni se n’adonen. Ni en parlen. Però alerta! La crossa es tan i tan gran que la criatura no es pot desplaçar d’allà on és ara. Es podria malmetre. Podria sofrir seriosos desperfectes. És per això que els velascs s’hi oposen. Perquè, després de tot el que els ha costat mantenir-la dreta, no li volen cap mal.

El cas és que els sixens, que, en aquella època, tenien una gran desafecció per aquesta mena de criatures, van haver de cedir en adopció altres criatures a altres indrets que van haver de fer el mateix que els velascs. Totes se’n van anar sortint com van poder, amb més o menys dignitat. El cas és però, que els sixens no les reclamen aquestes altres criatures. Ja els estan bé tal, com i on estan.

I, mira, goita, la Justícia diu que tenen raó els sixens. «Santamaria marededeusinyó!»

Alguns, altres, diuen que aquesta mena de procedir dels sixens és perquè els fa molta mandra que els velascs parlin una altra llengua i temen que la criatura que tenen ells pateixi. Perquè aquella llengua no els agrada. En canvi, a les altres criatures que tenen espargides per aquest món de Déu («dos diacrítics») els parlen la seva mateixa llengua. I aquesta sí que els agrada. I, així, d’aquesta manera, no els fa patir. 

Metge, humanista i escriptor