En aquest país les famílies no arriben a final de mes. Si, a més, ets discapacitat encara hi arribes menys; si ets una família monoparental, també es complica i si, a més, pateixes algun altre tipus de discriminació encara pitjor. Però el més lamentable és que també hi ha moltes persones i famílies que treballant no poden viure dignament. Per un altre costat, el Govern cada dia inverteix més diners en ajudar les famílies i cada vegada hi ha més programes, però la situació no millora.

La Constitució, en el primer article, ens diu que «Andorra és un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social» definint el principi social com un dels principis estructurals bàsics del nou model d’Estat andorrà. Les formes d’arribar a l’Estat social són diverses. La dels Liberals és la que defensa que la reactivació econòmica és la millor ajuda social. Les polítiques liberals són les que construeixen l’Estat Social del Benestar  sobre els drets dels individus, les que consideren la persona el centre de tota acció pública i social, potenciant la seva llibertat i autonomia, versus a polítiques en què l’Estat és el centre. Per exemple: retallar prestacions necessàries als assegurats o no voler acceptar la baixa per maternitat per sis mesos sota criteris únicament economicistes es posar l’Estat al centre, no a les persones, a part de ser una política curt-terminista.

Per un altre costat, la defensa dels Drets Humans és un referent per a tots els països amb governs liberals a l’hora de dissenyar polítiques públiques que impulsin la igualtat de oportunitats i que eliminin tot tipus de discriminació. Crear oportunitats per a tothom fa que l’educació sigui una prioritat, i també les formacions ocupacionals que ajudin a les persones a accedir a feines dignes amb salaris dignes. Creiem en l’elaboració de programes públics socials, a curt i llarg termini, que ajudin a capacitar a les persones a gestionar-se, en tota circumstància, per tal de ser autònomes i responsables amb el seu entorn social. Però això no serà possible sinó es treballa conjuntament amb els empresaris del país. Sembla que últimament es fan més esforços per portar empreses de fora que per ajudar a les de casa. I una cosa no hauria de treure l’altra.

Però torno a allò més social. Als que no arriben a finals de mes. És evident que no és fàcil donar resposta a totes les casuístiques possibles en les famílies i en els individus. Les dificultats que poden sobrevenir són múltiples i difícils de gestionar. Fins i tot, saber qui ha de gestionar què des de l’administració pública és complex. Per aquesta raó, pensem que el sistema ha de ser simple i flexible i permetre que aquells que gestionen a peu de carrer les situacions més complexes estiguin capacitats i dotats de les eines necessàries per prendre les decisions més adequades. No sembla que la nova llei de serveis socials i sociosanitaris, ni els reglaments que l’acompanyen, doni massa capacitat als treballadors  i treballadores socials que han de bregar amb totes aquestes problemàtiques.

Però, deixem que la nova maquinària comenci a funcionar i d’aquí uns mesos, ja en tornarem a parlar. 

Consellera general liberal