Partits de costellada
Les patxangues o partits de costellada no tenen geometria ni màgia. Són un monument al vull i no puc així com els enfrontaments de casats contra un combinat de solters, vidus i separats. No tenen patrocini d’empresa japonesa de venda per internet, grada d’animació, drets de televisió ni fitxatges multimilionaris. A sobre, fan mal. Els turmells es trenquen, els músculs es contracturen, els genolls es disloquen i les panxes s’inflen.
De tots els excessos sentimentals no n’hi ha cap de tan pusil·lànime com el de continuar creient passats els 50 anys que tens l’energia i l’ardor dels 25 i intentar fer de Messi en unes pistes que, sovint, semblen el parc infantil abandonat de Prípiat després de l’accident nuclear de Txernòbil. Entres al terreny de joc com Oliver i Benji cantussejant «allà va amb la pilota als peus, i ningú no el podrà aturar i l’estadi tornarà a vibrar...» per adonar-te ràpidament que regatejar és una ensopegada a l’atzar, els davanters salten a rematar els córners i les faltes com si fossin óssos encadenats i els porters no volen com un avió supersònic per aturar la pilota sinó que fan aterratges d’emergència. Sempre apareix un Guardiola en potència que escridassa els jugadors amb un «control i passada, toc, conserveu la pilota», davant la mirada de pànic del defensa que en fuig com d’una resolució de la CUP sobre Andorra, no fos el cas que la perdi i s’hagi d’afrontar a la còlera del porter paranoic.
Més que escapolir-te de l’escomesa del rival, has d’estar pendent de no topar amb els múltiples perills que amaga la pista: els travessers són barres metàl·liques que et poden esberlar el cap, les tanques són murs de formigó i la superfície és tan poc fiable com una enquesta electoral. L’impuls i la força dels primers minuts es van diluint a mesura que passa el temps com si fos el cava després d’obrir l’ampolla. Aquell pantaló que portaves quan tenies 15 anys i que t’has posat amb calçador comença a tibar i les sabatilles ergonòmiques amb sola antilliscant i puntera reforçada ja semblen, pel seu pes, el que portava als peus el Mazinger Z.
La suor raja com una tempesta tropical i els músculs estan a un pas de l’epilèpsia. Ets més a prop de desxifrar l’epigenoma humà que d’atansar-te amb perill a la porteria adversària. I el teu equip va perdent i penses en el mite dels 10 punts per sota, al marcador, en un partit de bàsquet. És a dir, el que els locutors esportius i els consultoris de psicologia dominicals de pa sucat amb oli anomenen barrera psicològica que, traduït a un llenguatge senzill i planer vol dir que si baixes dels maleïts i abans esmentats 10 punts pots creure en la remuntada i emportar-te la victòria.
En el teu cas, però, la distància és cada cop més gran perquè van caient el gols a la teva porteria i d’Oliver i de Benji i els reis de la pilota, has passat a tenir més moral que l’Alcoià, un lema que es va forjar en la tenacitat que exhibia aquell equip malgrat la certesa de la derrota. Perquè l’èpica del futbol no sempre brolla de les finals dels mundials, de la Lliga de Campions o dels grans derbis; de vegades passa també pels anomenats partits de costellada. Però no serà el teu cas. Ets un perdedor i ho saps. Aquest és el resultat i no pots canviar-lo, ni els teus companys tampoc. El porter que d’adolescent va ser batejat, per la seva agilitat, com el «gat d’Oliana» ara es mou com si fos un Robocop amb artrosi. Aquell defensa lateral, que a l’equip juvenil era conegut com la «llebre de Castellciutat», ara és més lent que el cavall del dolent en una pel·lícula de vaquers i d’indis, i aquell davanter que es girava dins l’àrea a la velocitat del so, ara necessita un espai equivalent al de la plaça del Poble d’Andorra la Vella per a poder fer el mateix moviment. I tu que tenies un guant al peu que et permetia fer passades d’una precisió mil·limètrica acabes de trencar el retrovisor d’un cotxe aparcat a l’exterior del recinte esportiu tot intentar fer una assistència al davanter centre.
Això no és un equip, és la Banda Trapera del Río sense Miguel Ángel Sánchez Morfi Grei i com que som tan espavilats i anem tan sobrats, tenim al davant una colla de jovenents imitadors de Justin Bieber amb els seus serrells one directioner i les seves sabatilles Munich noves de trinca que ens estan passant la mà per la cara. Eren els millors però ara estem més acabats que Hillary Clinton.
Esperes amb delit que s’acabi aquest calvari mentre penses si cal passar per tot això per poder-te prendre una cervesa amb els amics, després. La propera vegada que et proposin participar en un partit de costellada ja tens l’excusa per no anar-hi. Diràs que ets vegà.
Periodista
De tots els excessos sentimentals no n’hi ha cap de tan pusil·lànime com el de continuar creient passats els 50 anys que tens l’energia i l’ardor dels 25 i intentar fer de Messi en unes pistes que, sovint, semblen el parc infantil abandonat de Prípiat després de l’accident nuclear de Txernòbil. Entres al terreny de joc com Oliver i Benji cantussejant «allà va amb la pilota als peus, i ningú no el podrà aturar i l’estadi tornarà a vibrar...» per adonar-te ràpidament que regatejar és una ensopegada a l’atzar, els davanters salten a rematar els córners i les faltes com si fossin óssos encadenats i els porters no volen com un avió supersònic per aturar la pilota sinó que fan aterratges d’emergència. Sempre apareix un Guardiola en potència que escridassa els jugadors amb un «control i passada, toc, conserveu la pilota», davant la mirada de pànic del defensa que en fuig com d’una resolució de la CUP sobre Andorra, no fos el cas que la perdi i s’hagi d’afrontar a la còlera del porter paranoic.
Més que escapolir-te de l’escomesa del rival, has d’estar pendent de no topar amb els múltiples perills que amaga la pista: els travessers són barres metàl·liques que et poden esberlar el cap, les tanques són murs de formigó i la superfície és tan poc fiable com una enquesta electoral. L’impuls i la força dels primers minuts es van diluint a mesura que passa el temps com si fos el cava després d’obrir l’ampolla. Aquell pantaló que portaves quan tenies 15 anys i que t’has posat amb calçador comença a tibar i les sabatilles ergonòmiques amb sola antilliscant i puntera reforçada ja semblen, pel seu pes, el que portava als peus el Mazinger Z.
La suor raja com una tempesta tropical i els músculs estan a un pas de l’epilèpsia. Ets més a prop de desxifrar l’epigenoma humà que d’atansar-te amb perill a la porteria adversària. I el teu equip va perdent i penses en el mite dels 10 punts per sota, al marcador, en un partit de bàsquet. És a dir, el que els locutors esportius i els consultoris de psicologia dominicals de pa sucat amb oli anomenen barrera psicològica que, traduït a un llenguatge senzill i planer vol dir que si baixes dels maleïts i abans esmentats 10 punts pots creure en la remuntada i emportar-te la victòria.
En el teu cas, però, la distància és cada cop més gran perquè van caient el gols a la teva porteria i d’Oliver i de Benji i els reis de la pilota, has passat a tenir més moral que l’Alcoià, un lema que es va forjar en la tenacitat que exhibia aquell equip malgrat la certesa de la derrota. Perquè l’èpica del futbol no sempre brolla de les finals dels mundials, de la Lliga de Campions o dels grans derbis; de vegades passa també pels anomenats partits de costellada. Però no serà el teu cas. Ets un perdedor i ho saps. Aquest és el resultat i no pots canviar-lo, ni els teus companys tampoc. El porter que d’adolescent va ser batejat, per la seva agilitat, com el «gat d’Oliana» ara es mou com si fos un Robocop amb artrosi. Aquell defensa lateral, que a l’equip juvenil era conegut com la «llebre de Castellciutat», ara és més lent que el cavall del dolent en una pel·lícula de vaquers i d’indis, i aquell davanter que es girava dins l’àrea a la velocitat del so, ara necessita un espai equivalent al de la plaça del Poble d’Andorra la Vella per a poder fer el mateix moviment. I tu que tenies un guant al peu que et permetia fer passades d’una precisió mil·limètrica acabes de trencar el retrovisor d’un cotxe aparcat a l’exterior del recinte esportiu tot intentar fer una assistència al davanter centre.
Això no és un equip, és la Banda Trapera del Río sense Miguel Ángel Sánchez Morfi Grei i com que som tan espavilats i anem tan sobrats, tenim al davant una colla de jovenents imitadors de Justin Bieber amb els seus serrells one directioner i les seves sabatilles Munich noves de trinca que ens estan passant la mà per la cara. Eren els millors però ara estem més acabats que Hillary Clinton.
Esperes amb delit que s’acabi aquest calvari mentre penses si cal passar per tot això per poder-te prendre una cervesa amb els amics, després. La propera vegada que et proposin participar en un partit de costellada ja tens l’excusa per no anar-hi. Diràs que ets vegà.
Periodista