Recuperar la idea europea
El relat de la història (tal volta caldria escriure Història –amb <h> majúscula) no és el relat d’uns fets, sinó la selecció ideològica d’uns fets, i, per tant, la manipulació d’allò que va esdevenir-se en realitat, amb tots els grisos indefugibles. Devem apartar, doncs, del nostre imaginari, la idea d’una història asèptica, d’un full pristí sobre el qual hom escriuria ratlles de certesa.
La Història sempre té un amo i, igual com sabem que qualsevol traducció és interpretació (sobretot si prové de llengües llunyanes entre si), un llibre d’història és interpretació, selecció, i, a la fi, manipulació, sobretot si els fets han d’adequar-se a unes idees, a un programa polític, a un sistema de control que, a la fi, sempre acaba estant econòmic.
Ens trobem, al capdavall, que allò que se’ns relata com a vertader és tot el contrari: mentida, no tant perquè incorri en falsedats concretes i dates específiques, sinó per oblidar conscientment dades no pas negligibles, les quals, posades en valor, suposarien el desprestigi de la tesi ideològica sobre la qual es basteix la història, o aqueixa pretesa «història». El relat de la història, per tant, és interessat per a qui vol controlar el pensament o evitar replantejaments sobre com s’esdevingueren determinades successos històrics.
A açò caldria afegir un altre aspecte: l’statu quo polític del planeta en un determinat període –posem per cas el nostre– només l’aplica la intelligentsia a aquella zona del globus que no li resulta problemàtica, o sobre la qual no vol que s’estengui cap ombra de dubte. Tanmateix, si hom vol fer sembra de conflictes i de capgiraments sociopolítics, s’intentarà tot el contrari en altres llocs. En cert sentit, la història o la sensibilitat d’alguns col·lectius o persones tenen poca importància en l’escaquer geopolític i econòmic mundial, sobretot si no són peça de canvi, i la veritat de la història i alguns pobles poden ser massacrats amb alegria.
No hi ha un esdeveniment més oblidat i més proper a nosaltres, els europeus, en la història, que la caiguda de Constantinoble el 29 de maig de 1453. La presa de la capital de l’Imperi romà (d’Orient, però als efectes de la realitat política, l’únic Imperi romà que existia aleshores) suposà la desfeta històrica d’una ciutat amb més d’un mil·lenni d’història i on s’havia conservat la tradició clàssica grega sense solució de continuïtat, malgrat la minva constant de territori i la brutalitat d’algunes croades.
La destrucció i l’escarni dels turcs cap a Europa ha estat la dinàmica de la seva expansió i dels seus intents de conquesta. Cal no oblidar tampoc quatre dates més: el setge de Viena del 1683, el més recent, tot i els dos previs el segle XVI, cèlebre també per la batalla de Lepant el 1571; el 1915, any de l’holocaust armeni per part dels turcs (cal recordar que Armènia fou la primera nació cristiana, i ja aliada de Roma…), arran del qual foren massacrats un milió vuit-cents mil armenis; el 1922, data del genocidi i la neteja ètnica contra la població grega de l’Àsia Menor, bressol de la cultura i el pensament europeu; i el 1974, quan es produeix la invasió de Xipre per part de l’exèrcit turc.
Si atenem aquestes dades, l’obsessió de Turquia al llarg de la seva història no ha estat un altre que l’expansió per territori europeu, ja que la pràctica totalitat de l’Àsia central, ex soviètica, pertany a pobles turcòfons. Tanmateix ningú no sembla recordar-se’n, d’aquesta bel·ligerància continuada contra Europa (contra nosaltres) per part del que ara és un aliat dels Estats Units, membre de l’OTAN, i que vol tornar-nos el cavall de Troia amb l’amenaça d’entrar a la Unió Europea.
La normalitat presideix les relacions amb aquest Estat i la resta del món, fins al punt que ni tan sols la República de Xipre ha vetat per sempre més la possibilitat que Turquia sigui part de la UE, quan en té la possibilitat i a més a més el nord del seu territori continua ocupat il·legalment per una pretesa república independent turca, després de la neteja ètnica de la població europea (grega) realitzada per les tropes d’Ankara. No tan sols això, sinó que, com a mostra màxima d’hipocresia, Turquia vol vantar-se de lluitadora per la llibertat quan des d’un dels seus ports han salpat diverses flotilles que es dirigien cap a Gaza en protesta contra l’Estat d’Israel i l’ocupació i bloqueig d’aqueix territori.
Turquia era abans l’Imperi otomà, i aquest també va estendre’s per bona part del nord d’Àfrica, una Àfrica que, és clar, ja no conservava cap vincle amb l’esplendor de l’imperi de Roma, lligam enlluernador que seria arravatat completament a Constantinoble. La pitjor cosa, però, no fou la destrucció, sinó l’oblit, el fet d’haver criat una pell tan gruixuda en nosaltres que la desaparició del nostre poble i la nostra cultura sembla no afectar-nos. Per això, si la possessió de la segona capital de l’Imperi per asiàtics ja no ens commou, menys encara ens colpejarà la d’una Àfrica que havia perdut de manera definitiva el seu vincle amb la llatinitat i l’hel·lenisme.
Ni el territori en conjunt, ni les persones que hi foren assassinades, violades i esclavitzades durant la conquesta islàmica. D’això, sembla, ja no cal parlar-ne. De veres…?
La Història sempre té un amo i, igual com sabem que qualsevol traducció és interpretació (sobretot si prové de llengües llunyanes entre si), un llibre d’història és interpretació, selecció, i, a la fi, manipulació, sobretot si els fets han d’adequar-se a unes idees, a un programa polític, a un sistema de control que, a la fi, sempre acaba estant econòmic.
Ens trobem, al capdavall, que allò que se’ns relata com a vertader és tot el contrari: mentida, no tant perquè incorri en falsedats concretes i dates específiques, sinó per oblidar conscientment dades no pas negligibles, les quals, posades en valor, suposarien el desprestigi de la tesi ideològica sobre la qual es basteix la història, o aqueixa pretesa «història». El relat de la història, per tant, és interessat per a qui vol controlar el pensament o evitar replantejaments sobre com s’esdevingueren determinades successos històrics.
A açò caldria afegir un altre aspecte: l’statu quo polític del planeta en un determinat període –posem per cas el nostre– només l’aplica la intelligentsia a aquella zona del globus que no li resulta problemàtica, o sobre la qual no vol que s’estengui cap ombra de dubte. Tanmateix, si hom vol fer sembra de conflictes i de capgiraments sociopolítics, s’intentarà tot el contrari en altres llocs. En cert sentit, la història o la sensibilitat d’alguns col·lectius o persones tenen poca importància en l’escaquer geopolític i econòmic mundial, sobretot si no són peça de canvi, i la veritat de la història i alguns pobles poden ser massacrats amb alegria.
No hi ha un esdeveniment més oblidat i més proper a nosaltres, els europeus, en la història, que la caiguda de Constantinoble el 29 de maig de 1453. La presa de la capital de l’Imperi romà (d’Orient, però als efectes de la realitat política, l’únic Imperi romà que existia aleshores) suposà la desfeta històrica d’una ciutat amb més d’un mil·lenni d’història i on s’havia conservat la tradició clàssica grega sense solució de continuïtat, malgrat la minva constant de territori i la brutalitat d’algunes croades.
La destrucció i l’escarni dels turcs cap a Europa ha estat la dinàmica de la seva expansió i dels seus intents de conquesta. Cal no oblidar tampoc quatre dates més: el setge de Viena del 1683, el més recent, tot i els dos previs el segle XVI, cèlebre també per la batalla de Lepant el 1571; el 1915, any de l’holocaust armeni per part dels turcs (cal recordar que Armènia fou la primera nació cristiana, i ja aliada de Roma…), arran del qual foren massacrats un milió vuit-cents mil armenis; el 1922, data del genocidi i la neteja ètnica contra la població grega de l’Àsia Menor, bressol de la cultura i el pensament europeu; i el 1974, quan es produeix la invasió de Xipre per part de l’exèrcit turc.
Si atenem aquestes dades, l’obsessió de Turquia al llarg de la seva història no ha estat un altre que l’expansió per territori europeu, ja que la pràctica totalitat de l’Àsia central, ex soviètica, pertany a pobles turcòfons. Tanmateix ningú no sembla recordar-se’n, d’aquesta bel·ligerància continuada contra Europa (contra nosaltres) per part del que ara és un aliat dels Estats Units, membre de l’OTAN, i que vol tornar-nos el cavall de Troia amb l’amenaça d’entrar a la Unió Europea.
La normalitat presideix les relacions amb aquest Estat i la resta del món, fins al punt que ni tan sols la República de Xipre ha vetat per sempre més la possibilitat que Turquia sigui part de la UE, quan en té la possibilitat i a més a més el nord del seu territori continua ocupat il·legalment per una pretesa república independent turca, després de la neteja ètnica de la població europea (grega) realitzada per les tropes d’Ankara. No tan sols això, sinó que, com a mostra màxima d’hipocresia, Turquia vol vantar-se de lluitadora per la llibertat quan des d’un dels seus ports han salpat diverses flotilles que es dirigien cap a Gaza en protesta contra l’Estat d’Israel i l’ocupació i bloqueig d’aqueix territori.
Turquia era abans l’Imperi otomà, i aquest també va estendre’s per bona part del nord d’Àfrica, una Àfrica que, és clar, ja no conservava cap vincle amb l’esplendor de l’imperi de Roma, lligam enlluernador que seria arravatat completament a Constantinoble. La pitjor cosa, però, no fou la destrucció, sinó l’oblit, el fet d’haver criat una pell tan gruixuda en nosaltres que la desaparició del nostre poble i la nostra cultura sembla no afectar-nos. Per això, si la possessió de la segona capital de l’Imperi per asiàtics ja no ens commou, menys encara ens colpejarà la d’una Àfrica que havia perdut de manera definitiva el seu vincle amb la llatinitat i l’hel·lenisme.
Ni el territori en conjunt, ni les persones que hi foren assassinades, violades i esclavitzades durant la conquesta islàmica. D’això, sembla, ja no cal parlar-ne. De veres…?