No serà el dòlar. Serà l’euro
Molts insisteixen, maldestrament, en el baix nivell del Renminbi en relació al dòlar (per posar un exemple) i afirmen que això es deu al recel amb el qual molts inversors miren al gegant xinès. Bé, crec que això no es correspon amb la realitat. A aquests analistes els dic que no és el Renminbi, sinó el dòlar, el que explicaria el que estem veient (per això el dòlar es troba a màxims contra totes les divises). Això que els dic també s’aplica avui en l’encreuament EUR-USD. No obstant això, quan l’euro caigui en un futur (i molt em temo que serà un futur no gaire llunyà), hauré d’adaptar el meu discurs i sonarà a alguna cosa així com: «No és el dòlar, sinó l’euro».
No els dic res nou en recordar-los que en els propers 10 mesos se celebraran a Europa almenys sis votacions nacionals que poden ‘deformar’ Europa. Petit calendari: al desembre la re-edició de les presidencials a Àustria i el referèndum a Itàlia (que, de sortir el NO, hi ha qui apunta a la celebració d’unes noves eleccions centrades, aquesta vegada, en la idea de permanència d’Itàlia a l’euro). Al març eleccions a Holanda, a França presidencials al maig i legislatives al juny, i a la tardor generals a Alemanya. Perquè utilitzo el terme ‘deformar’ i no ‘modelar’? Pel simple fet que aquestes votacions coincideixen en un moment en què al nostre vell projecte integrador de la UE li ha aparegut (en paral·lel) el seu projecte antitètic, encarnat per fortes forces centrífugues (en mecànica clàssica, forces que fugen del centre) i que busquen precisament la desintegració de les institucions europees com a millor manera per lluitar contra les diferències econòmiques entre països i la forta pressió immigratòria. Què és el que em preocupa exactament d’un 2017 que es presenta tan incert? Diverses coses:
1. Un mal resultat en qualsevol d’aquestes votacions té (en la meva humil opinió) el potencial de causar més danys que el ‘brexit’. Com ho escolteu. Al cap i a la fi el Regne Unit era un país extern a l’euro, mentre que qualsevol de les votacions que els he esmentat tindrà lloc en països del nucli de la UE amb els més alts nivells d’integració.
2. A l’últim Eurobaròmetre queda patent que la principal font de preocupació per als ciutadans de l’àrea euro són el terrorisme i la immigració. Sembla doncs que aquests partits ‘anti-establishment’ i altres forces centrífugues (especialment les d’extrema dreta) estan, com a mínim, ben posicionades per l’entorn. Seguint molt de prop el ‘report of progress’ per al tractat de visats entre la UE i Turquia, crec que és molt probable que aquest tractat salti pels aires en breu, després de l’encreuament dialèctic d’aquesta setmana entre el cuartet Shultz-Juncker-Yildirim-Erdogan. Aquest tractat de visats se sustentava en el compromís de Turquia de seguir acollint (i mantenint) a tots els immigrants interceptats en territori de la UE. Cosa que Ankara ha vingut fent fins ara (manté a tres milions de refugiats). Si el tractat fracassa, preveig una nova crisi migratòria el 2017 (molt més seria aquest cop), la qual cosa donaria literalment ales a aquests partits euroescèptics i que concorren en qualsevol d’aquestes votacions nacionals al llarg del 2017.
3. Amb totes aquestes forces centrífugues defensant la idea de la desintegració, caldria un sol triomf (en tot aquest ventall de votacions pendents) per justificar un nou referèndum sobre permanència en l’euro i, des d’aquí, provocar una nova crisi de l’euro. El veritablement irònic és que aquesta crisi seria el resultat d’un procés de votació democràtic, i no la conseqüència de pànic al mercat (com la crisi de l’euro vista en el període 2011-12). En aquestes circumstàncies, m’inclino a pensar que l’acció del BCE seria del tot insuficient com a força centrípeta (cap al centre), i per tant incapaç d’actuar com a força compensatòria.
4. Hem après a esperar l’inesperat. Però, què passa quan l’inesperat passa a ser esperat? A Holanda, el partit extremista PVV (Partit per a la Llibertat) presenta moltes opcions per guanyar la majoria de vots (actualment lidera les enquestes, colze a colze, amb el partit de centre dreta i se situa en el 27% d’intenció de vot). A Àustria, l’FPÖ (Partit de la llibertat –curiosa semblança en els noms-), va perdre contra els verds el maig passat (49.6% vs 50.3%), però lidera ara les enquestes de cara a la segona ronda de desembre. A Alemanya, és més que probable que el partit antiinmigració AFD (Alternativa per a Alemanya) torni a guanyar tracció doncs té un 15% de la intenció de vot, i sembla certa la seva presència en el Bundestag (a diferència de les últimes dècades). No ens oblidem d’Itàlia, sens dubte, el major risc pel perillós mix de mala salut econòmica i els canvis recents en el sistema electoral cap a un model del tipus: «el guanyador s’ho emporta tot» (si bé existeix un sistema proporcional de vots, la reforma recent concedeix els famosos ‘bonus seats’ per al partit que aconsegueixi el 40% dels vots. Si ningú aconsegueix aquest nivell, es va a segona ronda entre els dos partits mes votats i al guanyador se li assegura el 54% dels seients de la càmera. Bo o dolent? Segons es miri. Renzi pretén utilitzar aquest mecanisme per poder implementar un mandat clar i sense interferències. El problema és que aquest sistema caigui en mans inadequades, i en aquest sentit, Bepe Grillo, del moviment rupturista Cinco Estrellas, sembla liderar les enquestes).
Aquí tenen els quatre punts que em preocupen a Europa, i que justifiquen la meva visió negativa per a l’euro. Pel costat positiu, voldria esmentar dues coses: en primer lloc, haig d’admetre que no totes les votacions previstes tenen la mateixa capacitat de desestabilitzar la regió (i els seus mercats). Així, a Alemanya, si bé és evident el recent auge de les forces euroescèptiques, només existeix a dia d’avui una combinació possible capaç de formar govern (la CDU i el SPD), i això exclou l’AFD com a força de govern (encara que això no impedeix que els grans partits puguin modular el seu discurs cap a posicions més inflexibles, especialment pel que fa a la zona euro). De la mateixa manera, a França la cosa tampoc sembla tan preocupant, ja que els partits extremistes es veuen molt limitats pel sistema de doble ronda. Un sistema en el qual, en una hipotètica segona ronda en la qual incorre un partit extremista, molts votants d’esquerra i de dretes convergeixen cap al candidat moderat, tal com va ocórrer el 2002, on l’FN de Jean-Marie Le Pen va passar a segona ronda juntament amb Jacques Chirac, qui finalment va guanyar amb un aclaparant 82.2%. Alguna cosa similar pot ocórrer al maig a França, doncs l’esquerra francesa, com passa a la resta d’Europa, segueix fragmentada i desapareguda. Això em recorda el que un col·lega em va dir l’altre dia: «El comunisme ha triomfat i ho ha fet possible el capitalisme». Bé, el que està clar és que aquesta és l’Europa de les dretes. Això sí, moltes d’elles rupturistes i disposades a trencar la baralla.
L’altra cosa positiva que els volia comentar fa referència a les dificultats que trobaran aquestes forces euroescèptiques, a pesar del seu auge. I és que en uns sistemes parlamentaris com els europeus, malgrat que una força extremista guanyi la majoria de vots, encara es veuria limitada per la necessitat de formar coalició amb partits del ‘mainstream’ (grans blocs nacionals) i aquests partits centristes han rebutjat històricament fer pactes amb les formacions extremistes.
En fi. Dit tot això, no hi ha dubte que ens trobem davant moments complexos a Europa, amb resultats potencialment disruptius a nivell polític que poden desembocar en convulsions del nostre principal referent: l’euro. Quan això passi, no podrem dir que haurà estat pel dòlar (i la seva fortalesa). Haurem de dir: «És per l’euro».
No els dic res nou en recordar-los que en els propers 10 mesos se celebraran a Europa almenys sis votacions nacionals que poden ‘deformar’ Europa. Petit calendari: al desembre la re-edició de les presidencials a Àustria i el referèndum a Itàlia (que, de sortir el NO, hi ha qui apunta a la celebració d’unes noves eleccions centrades, aquesta vegada, en la idea de permanència d’Itàlia a l’euro). Al març eleccions a Holanda, a França presidencials al maig i legislatives al juny, i a la tardor generals a Alemanya. Perquè utilitzo el terme ‘deformar’ i no ‘modelar’? Pel simple fet que aquestes votacions coincideixen en un moment en què al nostre vell projecte integrador de la UE li ha aparegut (en paral·lel) el seu projecte antitètic, encarnat per fortes forces centrífugues (en mecànica clàssica, forces que fugen del centre) i que busquen precisament la desintegració de les institucions europees com a millor manera per lluitar contra les diferències econòmiques entre països i la forta pressió immigratòria. Què és el que em preocupa exactament d’un 2017 que es presenta tan incert? Diverses coses:
1. Un mal resultat en qualsevol d’aquestes votacions té (en la meva humil opinió) el potencial de causar més danys que el ‘brexit’. Com ho escolteu. Al cap i a la fi el Regne Unit era un país extern a l’euro, mentre que qualsevol de les votacions que els he esmentat tindrà lloc en països del nucli de la UE amb els més alts nivells d’integració.
2. A l’últim Eurobaròmetre queda patent que la principal font de preocupació per als ciutadans de l’àrea euro són el terrorisme i la immigració. Sembla doncs que aquests partits ‘anti-establishment’ i altres forces centrífugues (especialment les d’extrema dreta) estan, com a mínim, ben posicionades per l’entorn. Seguint molt de prop el ‘report of progress’ per al tractat de visats entre la UE i Turquia, crec que és molt probable que aquest tractat salti pels aires en breu, després de l’encreuament dialèctic d’aquesta setmana entre el cuartet Shultz-Juncker-Yildirim-Erdogan. Aquest tractat de visats se sustentava en el compromís de Turquia de seguir acollint (i mantenint) a tots els immigrants interceptats en territori de la UE. Cosa que Ankara ha vingut fent fins ara (manté a tres milions de refugiats). Si el tractat fracassa, preveig una nova crisi migratòria el 2017 (molt més seria aquest cop), la qual cosa donaria literalment ales a aquests partits euroescèptics i que concorren en qualsevol d’aquestes votacions nacionals al llarg del 2017.
3. Amb totes aquestes forces centrífugues defensant la idea de la desintegració, caldria un sol triomf (en tot aquest ventall de votacions pendents) per justificar un nou referèndum sobre permanència en l’euro i, des d’aquí, provocar una nova crisi de l’euro. El veritablement irònic és que aquesta crisi seria el resultat d’un procés de votació democràtic, i no la conseqüència de pànic al mercat (com la crisi de l’euro vista en el període 2011-12). En aquestes circumstàncies, m’inclino a pensar que l’acció del BCE seria del tot insuficient com a força centrípeta (cap al centre), i per tant incapaç d’actuar com a força compensatòria.
4. Hem après a esperar l’inesperat. Però, què passa quan l’inesperat passa a ser esperat? A Holanda, el partit extremista PVV (Partit per a la Llibertat) presenta moltes opcions per guanyar la majoria de vots (actualment lidera les enquestes, colze a colze, amb el partit de centre dreta i se situa en el 27% d’intenció de vot). A Àustria, l’FPÖ (Partit de la llibertat –curiosa semblança en els noms-), va perdre contra els verds el maig passat (49.6% vs 50.3%), però lidera ara les enquestes de cara a la segona ronda de desembre. A Alemanya, és més que probable que el partit antiinmigració AFD (Alternativa per a Alemanya) torni a guanyar tracció doncs té un 15% de la intenció de vot, i sembla certa la seva presència en el Bundestag (a diferència de les últimes dècades). No ens oblidem d’Itàlia, sens dubte, el major risc pel perillós mix de mala salut econòmica i els canvis recents en el sistema electoral cap a un model del tipus: «el guanyador s’ho emporta tot» (si bé existeix un sistema proporcional de vots, la reforma recent concedeix els famosos ‘bonus seats’ per al partit que aconsegueixi el 40% dels vots. Si ningú aconsegueix aquest nivell, es va a segona ronda entre els dos partits mes votats i al guanyador se li assegura el 54% dels seients de la càmera. Bo o dolent? Segons es miri. Renzi pretén utilitzar aquest mecanisme per poder implementar un mandat clar i sense interferències. El problema és que aquest sistema caigui en mans inadequades, i en aquest sentit, Bepe Grillo, del moviment rupturista Cinco Estrellas, sembla liderar les enquestes).
Aquí tenen els quatre punts que em preocupen a Europa, i que justifiquen la meva visió negativa per a l’euro. Pel costat positiu, voldria esmentar dues coses: en primer lloc, haig d’admetre que no totes les votacions previstes tenen la mateixa capacitat de desestabilitzar la regió (i els seus mercats). Així, a Alemanya, si bé és evident el recent auge de les forces euroescèptiques, només existeix a dia d’avui una combinació possible capaç de formar govern (la CDU i el SPD), i això exclou l’AFD com a força de govern (encara que això no impedeix que els grans partits puguin modular el seu discurs cap a posicions més inflexibles, especialment pel que fa a la zona euro). De la mateixa manera, a França la cosa tampoc sembla tan preocupant, ja que els partits extremistes es veuen molt limitats pel sistema de doble ronda. Un sistema en el qual, en una hipotètica segona ronda en la qual incorre un partit extremista, molts votants d’esquerra i de dretes convergeixen cap al candidat moderat, tal com va ocórrer el 2002, on l’FN de Jean-Marie Le Pen va passar a segona ronda juntament amb Jacques Chirac, qui finalment va guanyar amb un aclaparant 82.2%. Alguna cosa similar pot ocórrer al maig a França, doncs l’esquerra francesa, com passa a la resta d’Europa, segueix fragmentada i desapareguda. Això em recorda el que un col·lega em va dir l’altre dia: «El comunisme ha triomfat i ho ha fet possible el capitalisme». Bé, el que està clar és que aquesta és l’Europa de les dretes. Això sí, moltes d’elles rupturistes i disposades a trencar la baralla.
L’altra cosa positiva que els volia comentar fa referència a les dificultats que trobaran aquestes forces euroescèptiques, a pesar del seu auge. I és que en uns sistemes parlamentaris com els europeus, malgrat que una força extremista guanyi la majoria de vots, encara es veuria limitada per la necessitat de formar coalició amb partits del ‘mainstream’ (grans blocs nacionals) i aquests partits centristes han rebutjat històricament fer pactes amb les formacions extremistes.
En fi. Dit tot això, no hi ha dubte que ens trobem davant moments complexos a Europa, amb resultats potencialment disruptius a nivell polític que poden desembocar en convulsions del nostre principal referent: l’euro. Quan això passi, no podrem dir que haurà estat pel dòlar (i la seva fortalesa). Haurem de dir: «És per l’euro».