Andorrans, alturgellencs i alguna part de cerdans estem units per una mitologia viària. Quan fa 60 anys anàvem a Barcelona, una vegada posats a la carretera, els mites més emblemàtics a batre, en forma de trams viaris, eren el tram de Tres Ponts, el del pantà d’Oliana –llavors acabat de fer– i la collada del Bruc. També hi havia tota una sèrie de petits mites en forma de revolts tancadíssims i estrets, sots immensos que a vegades es confonien amb la carretera i les continuades panes, o avaries, dels cotxes que allargaven encara més l’expedició.  No res, que sortint ben d’horeta de casa si arribaves a dinar a Barcelona ja podies estar ben content. Aquesta cultura mitològico-viària, si més no, ens ha unit a tots davant de l’adversitat.

Quan va desaparèixer la collada del Bruc ja vam avançar molt en la nostra entrada pacífica a la Diagonal. A poc a poc, durant llargues dècades es van anar arranjant ara un tram ara un altre, tapant aquell forat que ja era de la família i cada vegada esgarrapàvem més minuts fins que vàrem batre el rècord de les tres hores. La construcció del Túnel del Cadí ens va desballestar una mica el gaudi de cada millora aconseguida perquè s’obria una alternativa inesperada. Per sort quan fa pocs anys la Generalitat va fer les grans obres, primer del túnel de Montant, i després dels túnels de Coll de Nargó a Oliana, vam tornar a assaborir les mels del progrés per aquesta carretera.
I ara ens falta l’enderrocament de l’últim gran mite que ens impedeix d’arribar sense córrer a Barcelona, per la ruta de Ponts, en unes còmodes dues hores, sense cap infracció notòria. Sembla que després de mobilitzacions populars, la unió de forces de diputats parlamentaris com l’Albert Batalla o l’Òscar Ordeig, tota la història de les reclamacions fetes pels ajuntaments, per altres diputats com al seu moment el Joan Ganyet o el Jordi Ausàs... Tot això representa un embassament de treballs que ha de fer caure el mur dels pressupostos catalans i que tingui via lliure la corresponent partida de despesa.

Si veiem construir el Túnel de Tres Ponts podrem arribar a pensar que els nostres esforços han tingut algun sentit. D’altres aspiracions quedaran per als nostres fills, néts o besnéts. Ells veuran, sí, una Europa realment unida, la Catalunya plenament sobirana, la Vegueria de l’Alt Pirineu i la consecució d’una societat justa i igualitària, això que en la nostra joventut en dèiem el socialisme democràtic. De moment hem d’esperar Tres Ponts com a horitzó que justifica que hem aconseguit alguna cosa al llarg de la nostra vida. Aquesta felicitat està, doncs, al nostre abast si els nostres elegits altpirinencs i per què no, també els andorrans, s’uneixen de la manera més transversal possible i fan aquesta darrera empenta cara al calaix d’una Generalitat catalana embolicada en tantes guerres que fa molt difícil, que no impossible, que el 2017 sigui l’any que passi a la història, que sigui l’any dels Tres Ponts.
Però, fins i tot, movent-nos dins dels límits mitològics viaris també aspirem, els andorrans, alturgellencs i cerdans que som amants del sud de França i el Rosselló, a la posada al dia de tot el tram viari que va del Pas de la Casa a Acs, i la posada al dia del Coll de la Perxa. Aquí ja calen aliances internacionals amb els élus o élues de l’Arieja o del Rosselló. Però quina felicitat més completa podríem assolir com a xofers o com a viatgers. Tindríem a l’abast més còmode possible dues grans ciutats com Barcelona o Tolosa, fins i tot Perpinyà.
I sí, amics lectors, perdoneu la meva ambició com articulista, en un proper article parlarem de l’Eix Pirinenc!
Economista i component d’APIA