La culpa no és dels deures
M’he quedat tan bocabadat com els primers occidentals davant dels moais de l’illa de Pasqua en saber que una associació de pares i mares espanyola ha convocat una vaga de deures els caps de setmana d’aquest mes de novembre. Sorprèn que després de fer-los des de temps immemorial hagin descobert al segle XXI que són letals per a la conciliació de la vida familiar, com també és curiós que estiguem davant d’una mobilització convocada pels pares perquè la facin els fills.
Argumenten, com ja va passar en un acció similar a França el 2012, que les tasques fora de l’horari lectiu no només representen un fracàs del sistema escolar, sinó que són un abús que limita el temps d’oci dels estudiants a casa i roben una estona necessària per a l’aprenentatge del lleure i de l’esport. També afirmen que generen tensions entre els progenitors i els seus fills i són un motiu de conflicte diari, que la seva utilitat no s’ha demostrat mai i que accentuen les desigualtats entre els infants que disposen d’algú que els ajuda i dels que no tenen ningú que els doni un cop de mà. Així que els mateixos pares que abans insistien i estaven damunt dels fills perquè fessin els deures ara s’han erigit en un piquet informatiu per impedir que els facin, tenint un suport desmesurat per part dels mitjans de comunicació espanyols, fins al punt que una cadena de televisió ha relacionat el fracàs i l’abandonament escolar amb l’excés de deures.
Més que una mobilització, el que cal és obrir un debat, plantejar el model educatiu i revisar el rol dels deures. No són un càstig que els docents imposen als nens ni tampoc no serveixen per completar el temari que no s’ha pogut explicar a classe. La seva funció principal és, justament, complementar el treball que s’ha fet a l’aula i permeten incorporar uns hàbits d’estudi i de constància que seran fonamentals en els estudis universitaris perquè tenen la virtut de fomentar la cultura de l’esforç.
Potser, en determinats cursos d’algunes escoles es posi més feina a casa del que seria raonable, però davant del dubte sempre se li dóna la raó a l’alumne en detriment del docent que és, precisament, l’expert en educació. El docent veu, com cada cop més, els pares consideren l’escola com si fos un lloc d’estada amb tot inclòs com Punta Cana i li deleguen, amb un exercici de transmissió de responsabilitats, l’educació, la urbanitat, la bona conducta i la feina. I els pares també volen que, quan els fills tornin a casa, puguin fer tot tipus d’activitats extraescolars, que limiten més la relació pares-fills que els deures escolars. i que no atabalin amb la resolució d’una equació de segon grau, amb els afluents del Sena, o la redacció sobre les vacances de l’estiu.
D’aquesta manera, els pares poden mirar qualsevol programa de televisió sense ser importunats, seguir els múltiples grups de WhatsApp o buscar fotos de Melania Trump nua a internet que, segons Google Trends, va batre rècords a l’Estat espanyol el 10 de novembre. Quan els preguntes per la seva oposició als deures només et saben contestar amb el seu posat de cunyadisme pijoprogre que a Finlàndia que és un model educatiu en el qual cal emmirallar-se no n’hi ha. Cert, com també ho és que hi ha 15 alumnes per aula amb dos professors mentre que el seu fill anirà a una classe amb 25 companys o més amb un únic docent, material sovint desactualitzat i retallades de personal amb més eventuals que fixes.
Sempre es posa en qüestió la feina de l’educador però no la de l’enginyer de la NASA ni la del científic que investiga la descripció de la fallida de la xarxa neuronal per defecte de l’esquizofrènia, així com l’anormalitat funcional de l’escorça frontal medial. Abans tothom era un entrenador de futbol en potència, ara tots són docents. Fa alguns anys, els pares i les mares, que no tenien prou formació o coneixements, s’abstenien de manera respectuosa d’interferir i intervenir en l’organització, funcionament i en els criteris de la formació escolar i pedagògica que seguien els seus fills. Ara tots afirmen ser grans coneixedors del mètode Montessori o del Decroly però gràcies al que han trobat a la Viquipèdia. Ho repeteixen en sopars, dinars i a l’hora del cafè després de deixar els nens a l’escola. Però no a molts, se’ls veu mai als consells o a les juntes d’escola perquè una cosa és pontificar i l’altra és treballar. Així quan han de fer alguna acció sempre rep el que tenen més a l’abast: el mestre.
Perquè posats a fer vagues, amb els fills se’n poden fer per no haver de menjar verdures, per l’hora de tornar a casa el dissabte a la nit, per no haver-se de dutxar cada dia o per haver d’anar a dormir d’hora. I aquests mateixos experts en educació, de mirada greu i penetrant s’estripen les vestidures i es posen les mans al cap quan una nena de 12 anys mor per una coma etílic després d’un botellón a San Martín de la Vega, prop de Madrid o quan grups de joves se citen per WhatsApp per pegar-se. És possible que s’indignin no pels fets sinó per no poder culpar els deures.
Periodista
Argumenten, com ja va passar en un acció similar a França el 2012, que les tasques fora de l’horari lectiu no només representen un fracàs del sistema escolar, sinó que són un abús que limita el temps d’oci dels estudiants a casa i roben una estona necessària per a l’aprenentatge del lleure i de l’esport. També afirmen que generen tensions entre els progenitors i els seus fills i són un motiu de conflicte diari, que la seva utilitat no s’ha demostrat mai i que accentuen les desigualtats entre els infants que disposen d’algú que els ajuda i dels que no tenen ningú que els doni un cop de mà. Així que els mateixos pares que abans insistien i estaven damunt dels fills perquè fessin els deures ara s’han erigit en un piquet informatiu per impedir que els facin, tenint un suport desmesurat per part dels mitjans de comunicació espanyols, fins al punt que una cadena de televisió ha relacionat el fracàs i l’abandonament escolar amb l’excés de deures.
Més que una mobilització, el que cal és obrir un debat, plantejar el model educatiu i revisar el rol dels deures. No són un càstig que els docents imposen als nens ni tampoc no serveixen per completar el temari que no s’ha pogut explicar a classe. La seva funció principal és, justament, complementar el treball que s’ha fet a l’aula i permeten incorporar uns hàbits d’estudi i de constància que seran fonamentals en els estudis universitaris perquè tenen la virtut de fomentar la cultura de l’esforç.
Potser, en determinats cursos d’algunes escoles es posi més feina a casa del que seria raonable, però davant del dubte sempre se li dóna la raó a l’alumne en detriment del docent que és, precisament, l’expert en educació. El docent veu, com cada cop més, els pares consideren l’escola com si fos un lloc d’estada amb tot inclòs com Punta Cana i li deleguen, amb un exercici de transmissió de responsabilitats, l’educació, la urbanitat, la bona conducta i la feina. I els pares també volen que, quan els fills tornin a casa, puguin fer tot tipus d’activitats extraescolars, que limiten més la relació pares-fills que els deures escolars. i que no atabalin amb la resolució d’una equació de segon grau, amb els afluents del Sena, o la redacció sobre les vacances de l’estiu.
D’aquesta manera, els pares poden mirar qualsevol programa de televisió sense ser importunats, seguir els múltiples grups de WhatsApp o buscar fotos de Melania Trump nua a internet que, segons Google Trends, va batre rècords a l’Estat espanyol el 10 de novembre. Quan els preguntes per la seva oposició als deures només et saben contestar amb el seu posat de cunyadisme pijoprogre que a Finlàndia que és un model educatiu en el qual cal emmirallar-se no n’hi ha. Cert, com també ho és que hi ha 15 alumnes per aula amb dos professors mentre que el seu fill anirà a una classe amb 25 companys o més amb un únic docent, material sovint desactualitzat i retallades de personal amb més eventuals que fixes.
Sempre es posa en qüestió la feina de l’educador però no la de l’enginyer de la NASA ni la del científic que investiga la descripció de la fallida de la xarxa neuronal per defecte de l’esquizofrènia, així com l’anormalitat funcional de l’escorça frontal medial. Abans tothom era un entrenador de futbol en potència, ara tots són docents. Fa alguns anys, els pares i les mares, que no tenien prou formació o coneixements, s’abstenien de manera respectuosa d’interferir i intervenir en l’organització, funcionament i en els criteris de la formació escolar i pedagògica que seguien els seus fills. Ara tots afirmen ser grans coneixedors del mètode Montessori o del Decroly però gràcies al que han trobat a la Viquipèdia. Ho repeteixen en sopars, dinars i a l’hora del cafè després de deixar els nens a l’escola. Però no a molts, se’ls veu mai als consells o a les juntes d’escola perquè una cosa és pontificar i l’altra és treballar. Així quan han de fer alguna acció sempre rep el que tenen més a l’abast: el mestre.
Perquè posats a fer vagues, amb els fills se’n poden fer per no haver de menjar verdures, per l’hora de tornar a casa el dissabte a la nit, per no haver-se de dutxar cada dia o per haver d’anar a dormir d’hora. I aquests mateixos experts en educació, de mirada greu i penetrant s’estripen les vestidures i es posen les mans al cap quan una nena de 12 anys mor per una coma etílic després d’un botellón a San Martín de la Vega, prop de Madrid o quan grups de joves se citen per WhatsApp per pegar-se. És possible que s’indignin no pels fets sinó per no poder culpar els deures.
Periodista