Deia Winston Churchill que «un polític esdevé un estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no en les properes eleccions».
En una època en què estem acostumats al curterminisme polític aquesta frase s’omple de sentit. L’actual legislatura, a part de l’afer BPA, estarà marcada per la consolidació de l’acostament entre Andorra i la UE.
En efecte, en la negociació d’un acord d’associació amb la UE ens hi juguem bona part del nostre futur. De la mateixa manera que el creixement econòmic dels darrers 25 anys ha estat estretament lligat a l’Acord Duaner, l’Andorra dels nostres joves i dels nostres fills es bastirà –sense cap mena de dubte– al voltant d’aquest nou acord.
Si mirem una mica enrere, malauradament constatem que el model econòmic del nostre país va arribar al seu apogeu a inicis dels anys 2000. A partir d’aquell moment, els nostres pilars tradicionals (turisme, comerç i banca) comencen a mostrar uns símptomes d’esgotament que el boom de la construcció dissimula fins al 2007.
En aquell moment va coincidir un escenari de crisi internacional amb un model econòmic intern esgotat. Calia doncs repensar el nostre model per poder sortir de la situació econòmica en què ens trobàvem. L’any 2009 és van fer els primers passos cap a la transparència financera i l’homologació amb els estàndards internacionals. I des de llavors el nostre país s’ha dotat d’una normativa d’obertura econòmica, d’una imposició atractiva i homologable i de convenis de doble imposició.
Ara cal fer el pas definitiu. El pas que ens permeti participar del mercat interior de la UE mitjançant un acord d’associació. I això amb un clar objectiu: donar oportunitats als nostres joves i als nostres fills.
En efecte, fa anys que el nostre país no crea de manera significativa llocs de treball amb valor afegit que necessitin de personal qualificat. Les darreres dues dècades l’administració i la banca han estat els principals sectors que demanaven mà d’obra qualificada. Es tracta de dos sectors madurs que molt probablement no tindran un increment significatiu en les seves plantilles en els propers anys.
Cal fer-se, doncs, una pregunta: de què i on treballaran els andorrans que avui estan a la universitat o a l’escola primària quan s’incorporin al mercat laboral? Aquesta hauria de ser l’obsessió de tots els polítics del nostre país.
Un país que no dóna oportunitats als seus joves i que exporta el seu talent, és un país condemnat al fracàs.
El futur acord d’associació i les seves potencialitats és sens dubte una oportunitat per revertir aquesta situació. Tenir accés il·limitat a un mercat amb prop de 500 milions de consumidors és una gran oportunitat per a les empreses del nostre país així com pels inversors estrangers que vulguin desenvolupar la seva activitat des d’Andorra sense els inconvenients de ser un estat tercer. I d’aquesta manera fomentar la creació de nous sectors d’activitat que generin llocs de treball qualificats.
L’acord d’associació serà vital per al creixement econòmic de l’Andorra dels propers anys.