El país del ‘show’ s’autoflagel·la
Ningú en donava ni cinc cèntims. Ni el refús dels principals líder occidentals de països democràtics, ni la major part dels propis republicans, que no van donar el seu vot un cop va ser escollit com a candidat a les eleccions del partit –malgrat després hagi quedat demostrat que molt d’aquests ho van fer per conservar la reputació i, finalment, sí que l’han votat–, ni la quantitat de diners invertida en la campanya –que arribava amb prou feines a la meitat dels 1.000 milions de dòlars als que va arribar Clinton– ni la victòria assegurada que es donava a la candidata demòcrata en pràcticament tots dels sondejos dels principals mitjans americans –amb l’única excepció del de Los Angeles Times–, res feia presagiar el resultat final amb què es va despertar Europa ahir a la matinada.
Trump va ser escollit president dels Estats Units amb 279 dels 270 electors necessaris per governar el país –a falta dels escassos vots que queden per recomptar a l’Estat d’Arizona, on també sembla evident la seva victòria. Malgrat que finalment Hillary Clinton ha acabat amb més vots que no pas el seu rival, el sistema presidencialista d’aquest país –pel seu funcionament, surten escollits tots els electors d’un Estat per al partit amb més vots– otorga al multimilionari el premi que tant ha anel·lat: assolir el cim de la piràmide del poder, un cop sobrepassada la dels diners.
Ja no hi ha reptes impossibles per a un personatge que ha demostrat ser misògin, homòfob, xenòfob i molts altres adjectius en contra del que és «moralment acceptable» en la societat d’avui en dia. Amb aquesta victòria, dóna la sensació que s’ha traspassat una frontera sagrada dins de l’esfera política democràtica occidental. Ens creiem els més decents, els més il·lustrats, els que «mai» cometrien cap desgràcia com les que viuen alguns del països en vies de desenvolupament –o desenvolupats– amb presidents suposadament populistes i dictatorials –escollits democràticament– que prenen mesures que atempten contra la seguretat internacional i dels seus ciutadans. Resulta que ara, gairebé 60 milions de ciutadans americans, que viuen en un dels «millors països del món», han escollit un outsider sense un programa polític ferm, sense cap suport per part de les elits, sense una campanya a l’estil tradicional, sense res del que se’ns ha estat venent fins ara com a «correcte», s’ha fet amb les regnes de la potència hegemònica mundial durant els darrers 100 anys.
Trump ha trencat la societat americana. O més ben dit, ha fet visible un trencament que ja s’arrossega des de fa dècades. L’analista espanyol Jónatham Moriche assenyalava: «Si mires The American Conservative –revista conservadora– i The Jacobin –magazín vinculat als Millennials socialistes–, no trobes diferències substancials respecte a l’opinió que tenen de Trump». El magnat novaiorquès ha descol·locat tothom. Ha aconseguit el que absolutament ningú creia possible. «Fem Amèrica gran una altra vegada». Sota aquest lema romàntic de recuperació del suposadament perdut somni americà –que caldria analitzar si alguna vegada ha existit–, Trump s’ha embutxacat gran part de la societat americana. Per sector de població, si haguessin votat només els homes blancs, les dones blanques, els homes blancs sense formació superior, els ciutadans blancs amb estudis universitaris, només els blancs o, fins i tot únicament els homes, el magnat hagués guanyat les eleccions igualment.
«Construiré una gran muralla, i ningú construeix muralles millors que jo», va declarar en relació a la seva promesa d’aixecar un mur a la frontera amb Mèxic. També va acusar els mexicans de portar gran part de la droga al país i transmetre «tremendes malalties infeccioses» un cop arribats a territori americà. Tot això, en un país que, segons els pronòstics, en pocs anys tindrà més d’un terç de població d’origen hispà. Caldrà veure com aconsegueix encaixar tots aquests milions de persones que, vulgui o no, són habitants del seu mateix país.
Segons el reputat filòsof Slavoj Žižek, la suposada victòria de Trump –en declaracions anteriors al resultat de les eleccions– provocaria una catarsi entre els partits americans que seria molt més beneficiosa que no pas una rudimentària i avorrida victòria de la candidata de l’establishment Hillary Clinton. Sincerament, no crec que la candidata demòcrata fos la millor opció per als interessos del ciutadà americà de base o per als seus homòlegs europeus –on podríem encabir-nos nosaltres–, però estic segur que l’opció reaccionària de Trump tindrà conseqüències molt pitjors, i no tant per les mesures macroeconòmiques o socials que pugui dur a terme, sinó pel profund trencament que pot produir en la societat americana i l’esperonament dels populismes neofexisites del vell continent que pot acabar provocant. Al final, si repassem el transcurs de la història, sempre acaba rebent el mateix, és a dir, el poble, mentre des del tro, les elits contemplen impassibles i curioses una batalla que sembla no acabar mai per falta de vertaders botxins.
Canadà té el sistema d’informació per a immigrants absolutament col·lapsat –i és una de les paraules més búscades al Google en les últimes hores– i ara, Califòrnia, esperonada primerament pel Brexit i ara per la victòria del magnat, s’està prenent molt seriosament un referèndum secessionista. «¿Diràs a la gent al país més lliure del món que no tens dret a l’autodeterminació?», declarava el líder de la campanya Yes California, Louis Marinelli.
La filosofia antisistema ha espetegat a la cara dels principals líders europeus: no només l’extrema esquerra pretén desmuntar un sistema que, a ulls dels dirigents, és «intocable». I ara, a 10 de novembre de 2016, tenim com a president d’un dels països més grans i influents del món un antisistema de dretes. Un destructor del sistema que ha esquivat tots els encasellaments i ha pescat la lluna amb una mà mentre la resta ens fixàvem en la pedra insignificant que llançava amb l’altra.
Periodista
Trump va ser escollit president dels Estats Units amb 279 dels 270 electors necessaris per governar el país –a falta dels escassos vots que queden per recomptar a l’Estat d’Arizona, on també sembla evident la seva victòria. Malgrat que finalment Hillary Clinton ha acabat amb més vots que no pas el seu rival, el sistema presidencialista d’aquest país –pel seu funcionament, surten escollits tots els electors d’un Estat per al partit amb més vots– otorga al multimilionari el premi que tant ha anel·lat: assolir el cim de la piràmide del poder, un cop sobrepassada la dels diners.
Ja no hi ha reptes impossibles per a un personatge que ha demostrat ser misògin, homòfob, xenòfob i molts altres adjectius en contra del que és «moralment acceptable» en la societat d’avui en dia. Amb aquesta victòria, dóna la sensació que s’ha traspassat una frontera sagrada dins de l’esfera política democràtica occidental. Ens creiem els més decents, els més il·lustrats, els que «mai» cometrien cap desgràcia com les que viuen alguns del països en vies de desenvolupament –o desenvolupats– amb presidents suposadament populistes i dictatorials –escollits democràticament– que prenen mesures que atempten contra la seguretat internacional i dels seus ciutadans. Resulta que ara, gairebé 60 milions de ciutadans americans, que viuen en un dels «millors països del món», han escollit un outsider sense un programa polític ferm, sense cap suport per part de les elits, sense una campanya a l’estil tradicional, sense res del que se’ns ha estat venent fins ara com a «correcte», s’ha fet amb les regnes de la potència hegemònica mundial durant els darrers 100 anys.
Trump ha trencat la societat americana. O més ben dit, ha fet visible un trencament que ja s’arrossega des de fa dècades. L’analista espanyol Jónatham Moriche assenyalava: «Si mires The American Conservative –revista conservadora– i The Jacobin –magazín vinculat als Millennials socialistes–, no trobes diferències substancials respecte a l’opinió que tenen de Trump». El magnat novaiorquès ha descol·locat tothom. Ha aconseguit el que absolutament ningú creia possible. «Fem Amèrica gran una altra vegada». Sota aquest lema romàntic de recuperació del suposadament perdut somni americà –que caldria analitzar si alguna vegada ha existit–, Trump s’ha embutxacat gran part de la societat americana. Per sector de població, si haguessin votat només els homes blancs, les dones blanques, els homes blancs sense formació superior, els ciutadans blancs amb estudis universitaris, només els blancs o, fins i tot únicament els homes, el magnat hagués guanyat les eleccions igualment.
«Construiré una gran muralla, i ningú construeix muralles millors que jo», va declarar en relació a la seva promesa d’aixecar un mur a la frontera amb Mèxic. També va acusar els mexicans de portar gran part de la droga al país i transmetre «tremendes malalties infeccioses» un cop arribats a territori americà. Tot això, en un país que, segons els pronòstics, en pocs anys tindrà més d’un terç de població d’origen hispà. Caldrà veure com aconsegueix encaixar tots aquests milions de persones que, vulgui o no, són habitants del seu mateix país.
Segons el reputat filòsof Slavoj Žižek, la suposada victòria de Trump –en declaracions anteriors al resultat de les eleccions– provocaria una catarsi entre els partits americans que seria molt més beneficiosa que no pas una rudimentària i avorrida victòria de la candidata de l’establishment Hillary Clinton. Sincerament, no crec que la candidata demòcrata fos la millor opció per als interessos del ciutadà americà de base o per als seus homòlegs europeus –on podríem encabir-nos nosaltres–, però estic segur que l’opció reaccionària de Trump tindrà conseqüències molt pitjors, i no tant per les mesures macroeconòmiques o socials que pugui dur a terme, sinó pel profund trencament que pot produir en la societat americana i l’esperonament dels populismes neofexisites del vell continent que pot acabar provocant. Al final, si repassem el transcurs de la història, sempre acaba rebent el mateix, és a dir, el poble, mentre des del tro, les elits contemplen impassibles i curioses una batalla que sembla no acabar mai per falta de vertaders botxins.
Canadà té el sistema d’informació per a immigrants absolutament col·lapsat –i és una de les paraules més búscades al Google en les últimes hores– i ara, Califòrnia, esperonada primerament pel Brexit i ara per la victòria del magnat, s’està prenent molt seriosament un referèndum secessionista. «¿Diràs a la gent al país més lliure del món que no tens dret a l’autodeterminació?», declarava el líder de la campanya Yes California, Louis Marinelli.
La filosofia antisistema ha espetegat a la cara dels principals líders europeus: no només l’extrema esquerra pretén desmuntar un sistema que, a ulls dels dirigents, és «intocable». I ara, a 10 de novembre de 2016, tenim com a president d’un dels països més grans i influents del món un antisistema de dretes. Un destructor del sistema que ha esquivat tots els encasellaments i ha pescat la lluna amb una mà mentre la resta ens fixàvem en la pedra insignificant que llançava amb l’altra.
Periodista