Els accelerats
Això és una bogeria, un autèntic escàndol. Hem passat de l’estiu a l’hivern sense tardor. Les padrines diuen que, fa un temps, aquesta estació existia i que per Tots Sants estrenaven un abric. Ja estàvem acostumats a anar de la Castanyada a Nadal sense transició, de treure les carabasses a posar l’avet, d’escoltar November Rain dels Guns N’ Roses o Novembre dels Umpah-Pah al All I Want For Christmas is You, de Mariah Carey i d’anar a la Fira d’Andorra la Vella a començar a mirar els catàlegs de joguines que hem rebut a la bústia de casa amb La Patrulla canina i els patins de Soy Luna. Però de sortir al carrer gairebé amb màniga curta a vestir-nos com un explorador de l’Àrtic, no hi estàvem gens preparats. I, menys, a principi de novembre que és un mes fosc, el dia és curt i lànguid amb el canvi d’hora inclòs. El cel té el color dels ibuprofens una mica passats i l’aire fa olor d’humitat i de fum.
Hem hagut d’esprintar com Usain Bolt a buscar aquell anorac que dormia en el fons de l’armari, a canviar les rodes del cotxe i a consultar l’estat de les carreteres no fos cas que el trajecte fins a Puigcerdà per anar a veure la fira dels cavalls es convertís en un recorregut per l’estepa siberiana. Estem massa ben acostumats. Fem veure que som més racionals que els nostres padrins, però en realitat estem més perduts, accelerats i espantats que ells quan estaven convençuts que el mossèn tenia poder per aturar les tempestes, que la cendra del palmó beneït el dia de Rams protegia la casa dels llamps i que portava malastrugança trencar un mirall, vessar sal, deixar les tisores obertes, viatjar en dia 13 i divendres, trencar un setrill, deixar grinyolar una porta, començar una feina en dimarts, que un quadre fos tort en una paret, fer ballar una cadira i obrir un paraigua dintre de la casa.
Ara els neguits són uns altres. En comptes de creure en menairons, verges trobades i llegendes estem segurs que la CIA vigila els nostres moviments, que som víctimes d’estranyes conspiracions i que hi ha milers de persones esperant que baixem la guàrdia per penjar fotos nostres a la xarxa després del sopar de Nadal de l’empresa.
Però sobretot ens cansem de tot i ràpid. El Pokémon GO que estava cridat, el mes de juliol passat, a canviar el curs de la humanitat perd actualment quasi quatre milions d’usuaris cada setmana. La sèrie de televisió Stranger Things estava en boca de tothom a l’estiu. Ara ningú no en parla. Hi ha molta oferta i la tendència és que viatgem molt ràpidament de l’eufòria a l’avorriment i, sobretot, amb l’aparició de qualsevol producte nou. Amb una allau de publicitat prèvia, campanyes de llançament i xarxes socials, i la constant pressió de familiars, amics i companys de treball amb el «has de veure això», el poder de permanència d’una pel·lícula, un llibre o una sèrie de televisió s’ha convertit en el gran repte del nostre temps.
La sèrie Mr. Robot va quedar colgada per Stranger Things i aquesta per Narcos. Sembla difícil que ara mateix una cosa perduri com Rajoy, ET, Retorn al futur, i el programa de televisió Operación Triunfo 1. La millor prova és el concert de retrobament que es va fer el passat 31 d’octubre, al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb els vestits que van trobar de la darrera gala de José Luis Moreno a Televisió Espanyola (TVE). Fins i tot a banda de la cobra de Bisbal i Chenoa encara hi ha dubtes sobre l’autoria de la cançó Mi música es tu voz. O si la frase de Bisbal a Chenoa «sempre t’he tingut molt carinyo» pot ser considerada com atenuant en cas d’assassinat.
Actualment si no veus una pel·lícula o una sèrie en el mateix moment de la seva estrena, corres el risc de patir espòilers. L’ansietat per estar al dia de totes les sèries ha fet que un ciutadà de Villanueva del Pardillo s’hagi acostumat a la versió original islandesa de Trapped amb subtítols en alemany. Alhora, l’orgull friqui omple els carrers, ser homosexual ja no és una cosa estranya menys per al Corte Inglés que censura campanyes de publicitat amb una parella masculina, lligar per internet està més vist que els penals comesos per Sergio Ramos, tothom viatja a Punta Cana, a Sant Petersburg, o fa un creuer pel Bàltic, també tothom menja ramen i ceviche i qualsevol tema fa un change.org i recull 25.000 signatures.
Vivim ràpidament sense tenir en compte que la societat accelerada és una gran roda de hàmster que ens obliga a incrementar la velocitat, innovar constantment sense avançar, sense un futur millor. I ens ho empassem tot, i no només sèries, pel·lícules o cançons sinó també les informacions falses. La notícia de la mort del pallasso Miliki ja ha aparegut dos cops, aquest any, al Facebook i s’ha convertit, la setmana passada, en els cinc temes més llegits a l’edició digital del diari El País. Miliki va morir el novembre del 2012 però la nit del passat dijous 3 de novembre hi havia 90.000 persones fent servir el nom del pallasso a les seves publicacions del Facebook: tot un misteri.
Potser és, segons la periodista Delia Rodríguez, l’anomenat «efecte Llàtzer» que recupera una notícia quan ja no és actual. El juny del 2015 la més llegida va ser la de la dimissió de la política espanyola Esperanza Aguirre de la presidència de la Comunitat de Madrid. Aguirre, això no obstant, va dimitir el 17 de setembre del 2012. Realment això és una bogeria. Anem tan accelerats que perdem el món de vista.
Periodista
Hem hagut d’esprintar com Usain Bolt a buscar aquell anorac que dormia en el fons de l’armari, a canviar les rodes del cotxe i a consultar l’estat de les carreteres no fos cas que el trajecte fins a Puigcerdà per anar a veure la fira dels cavalls es convertís en un recorregut per l’estepa siberiana. Estem massa ben acostumats. Fem veure que som més racionals que els nostres padrins, però en realitat estem més perduts, accelerats i espantats que ells quan estaven convençuts que el mossèn tenia poder per aturar les tempestes, que la cendra del palmó beneït el dia de Rams protegia la casa dels llamps i que portava malastrugança trencar un mirall, vessar sal, deixar les tisores obertes, viatjar en dia 13 i divendres, trencar un setrill, deixar grinyolar una porta, començar una feina en dimarts, que un quadre fos tort en una paret, fer ballar una cadira i obrir un paraigua dintre de la casa.
Ara els neguits són uns altres. En comptes de creure en menairons, verges trobades i llegendes estem segurs que la CIA vigila els nostres moviments, que som víctimes d’estranyes conspiracions i que hi ha milers de persones esperant que baixem la guàrdia per penjar fotos nostres a la xarxa després del sopar de Nadal de l’empresa.
Però sobretot ens cansem de tot i ràpid. El Pokémon GO que estava cridat, el mes de juliol passat, a canviar el curs de la humanitat perd actualment quasi quatre milions d’usuaris cada setmana. La sèrie de televisió Stranger Things estava en boca de tothom a l’estiu. Ara ningú no en parla. Hi ha molta oferta i la tendència és que viatgem molt ràpidament de l’eufòria a l’avorriment i, sobretot, amb l’aparició de qualsevol producte nou. Amb una allau de publicitat prèvia, campanyes de llançament i xarxes socials, i la constant pressió de familiars, amics i companys de treball amb el «has de veure això», el poder de permanència d’una pel·lícula, un llibre o una sèrie de televisió s’ha convertit en el gran repte del nostre temps.
La sèrie Mr. Robot va quedar colgada per Stranger Things i aquesta per Narcos. Sembla difícil que ara mateix una cosa perduri com Rajoy, ET, Retorn al futur, i el programa de televisió Operación Triunfo 1. La millor prova és el concert de retrobament que es va fer el passat 31 d’octubre, al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb els vestits que van trobar de la darrera gala de José Luis Moreno a Televisió Espanyola (TVE). Fins i tot a banda de la cobra de Bisbal i Chenoa encara hi ha dubtes sobre l’autoria de la cançó Mi música es tu voz. O si la frase de Bisbal a Chenoa «sempre t’he tingut molt carinyo» pot ser considerada com atenuant en cas d’assassinat.
Actualment si no veus una pel·lícula o una sèrie en el mateix moment de la seva estrena, corres el risc de patir espòilers. L’ansietat per estar al dia de totes les sèries ha fet que un ciutadà de Villanueva del Pardillo s’hagi acostumat a la versió original islandesa de Trapped amb subtítols en alemany. Alhora, l’orgull friqui omple els carrers, ser homosexual ja no és una cosa estranya menys per al Corte Inglés que censura campanyes de publicitat amb una parella masculina, lligar per internet està més vist que els penals comesos per Sergio Ramos, tothom viatja a Punta Cana, a Sant Petersburg, o fa un creuer pel Bàltic, també tothom menja ramen i ceviche i qualsevol tema fa un change.org i recull 25.000 signatures.
Vivim ràpidament sense tenir en compte que la societat accelerada és una gran roda de hàmster que ens obliga a incrementar la velocitat, innovar constantment sense avançar, sense un futur millor. I ens ho empassem tot, i no només sèries, pel·lícules o cançons sinó també les informacions falses. La notícia de la mort del pallasso Miliki ja ha aparegut dos cops, aquest any, al Facebook i s’ha convertit, la setmana passada, en els cinc temes més llegits a l’edició digital del diari El País. Miliki va morir el novembre del 2012 però la nit del passat dijous 3 de novembre hi havia 90.000 persones fent servir el nom del pallasso a les seves publicacions del Facebook: tot un misteri.
Potser és, segons la periodista Delia Rodríguez, l’anomenat «efecte Llàtzer» que recupera una notícia quan ja no és actual. El juny del 2015 la més llegida va ser la de la dimissió de la política espanyola Esperanza Aguirre de la presidència de la Comunitat de Madrid. Aguirre, això no obstant, va dimitir el 17 de setembre del 2012. Realment això és una bogeria. Anem tan accelerats que perdem el món de vista.
Periodista