Sinesi de Cirene va néixer al voltant de les mateixes dates que la seva mestra, Hipàtia, és a dir, cap a l’any 370 de l’era cristiana. Va morir, això sí, abans del salvatge crim comès contra la filòsofa d’Alexandria, el que almenys li va estalviar afegir un altre dolor a la llista de desgràcies que marcaren la seva existència. Tots dos foren una mostra exemplar de les últimes grans figures de la cultura clàssica al nord d’Àfrica, la qual havia iniciat la seva desaparició no amb una gran sacsejada, sinó amb petites crisis que al capdavall desembocaren en un afebliment de les xarxes de comunicació, en l’aparició de diversos grups violents, en l’oblit per part de les metròpolis, i en un cisma eclesial entre els partidaris del bàndol lligat a Roma i al poder civil, i el denominat donatista.

Per tant, a les acaballes del segle IV, tot i faltar encara tres segles per a l’ensulsiada de l’Imperi romà a Àfrica per part dels exèrcits islàmics, ja hom començava a percebre una decadència que resultaria al capdavall definitiva. Aquests terratrèmols polítics, socials i econòmics acostumem a contemplar-los des de punts de vista maximalistes, però poques vegades ens aturem a considerar-los des del vessant humà, des d’una història més aviat privada sobre com la vida diària va anar desfigurant-se i podrint-se. En Sinesi, però, hi tenim una font de primera mà per conèixer com diverses vicissituds afectaren un home el nom del qual ara ressona com si estigués esculpit en marbre, però que, en el moment de la seva vida, a soles va arribar a ser una persona transformada pel dolor i la impotència.

Sinesi, doncs, no va ser el filòsof despreocupat que li hauria agradat esdevenir, ni el pastor dedicat assossegadament al seus fidels, sinó un home, un filòsof, un poeta, un bisbe i, no ho oblidem, un guerrer, dividit entre dos mons: el classicisme –no tant el paganisme, com ara la cultura hel·lena a la qual anava lligada la moribunda fe dels seus avantpassats– i el cristianisme –tot i que no des de l’ortodòxia que podríem imaginar ara, sinó amb moltíssimes aportacions del propi Sinesi, i d’idees que procedien de convenciments anteriors al seu episcopat. A més a més, hagué de patir moments de gran aflicció i depressió, com ens ha deixat palès en el seu ampli epistolari. I això sense oblidar els combats que cada vegada es feren més persistents contra les tribus meridionals de la Pentàpolis líbia, combats literals, que lliurava espasa en mà.

El panorama per a Sinesi, i també per a la resta de ciutadans d’aquella zona mig oblidada ja de l’imperi, era dramàtic. Tinguem en compte, quant al nostre filòsof, que es plantejà el sacrifici, val a dir, la mort com a màrtir defensant la seva església; que hagué d’assistir a la desaparició progressiva dels seus tres fills, cosa que acabà amb la seva família; que tot i la gran quantitat d’amics i de corresponsals, el fet de viure en altres urbs, i la impossibilitat de realitzar viatges amb seguretat tornava impossible retrobar-s’hi; que va veure impotent com la Pentàpolis era cada cop més ignorada pel poder imperial, i els reforços militars que requerien no arribarien mai; que percebia la fi no només del paganisme, religió que ja no professava, sinó de la mateixa cultura clàssica, ja que les incursions bàrbares del sud arrasaven persones, béns i art.

Potser per tots aquests motius, Sinesi és una mostra de la transferència, en determinades capes de l’alta cultura clàssica, de tradicions i modes de viure l’espiritualitat «pagana» o cristiana, en principi distints, però que havien convergit independentment de les sacsejades polítiques o politicoreligioses. Només cal recordar que l’any 410, quan va ser nomenat bisbe de la Pentàpolis quasi per aclamació del poble, encara no s’havia batejat, tot i haver fet noces amb una cristiana. Encara així, va posar una sèrie de condicions per tal d’acceptar el càrrec: continuar casat, entendre la resurrecció dels morts en un pla simbòlic, no renunciar a la creença en la preexistència de l’ànima, no creure en la destrucció apocalíptica del món, i dedicar-se en privat a la filosofia. Les condicions serien acceptades, és clar, perquè Sinesi va ser entronitzat com a bisbe i s’ocupà de la seva diòcesi i de les seves noves germanes i germans en Crist, amb tots els problemes que això implicaria.

Ara bé, aquesta forma tan particular de arribar a ser bisbe i d’acceptar el cristianisme no ha de confondre’s amb tebior cap a la seva nova religió o cap als afers divins. L’himnari que va escriure Sinesi, reduït només a nou peces, no és un conjunt de doxologies, de reformulacions bíbliques o d’imitació dels psalms, sinó veritables mostres místiques, força paregudes a peces neoplatòniques contemporànies o posteriors, i en les quals també es pot observar una certa volença gnòstica. Cal recordar que malgrat les lleis dels emperadors, la repressió real de l’antiga religió de Roma, i la tendència cap a una ortodòxia cada volta més intolerant, encara l’Església en el seu conjunt era una entitat en formació, i on convergien tendències prou diverses que es reconeixien com a cristianes amb el mateix fonament.

Cal dir, com a record conjunt, que, dins de l’epistolari de Sinesi, les cartes que els especialistes consideren que foren les últimes que escrigué anaven adreçades a Hipàtia. Sinesi ja era cristià i bisbe en aqueix moment, i la seva conversió no va desembocar en allò que vulgarment s’anomena «fe del convers». No debades, en una d’elles, la catalogada amb el número XVI, li diu «mare, germana, mestra, benefactora». L’estima, doncs, cap a aquella dona pagana, però preocupada sobretot per la ciència i la filosofia, no s’havia extingit amb l’acceptació de la Veritat cristiana, la qual cosa serveix per a apostar per un assassinat polític i no pas religiós d’Hipàtia, encara que com succeiria en tantes èpoques posteriors, és difícil destriar on acaba, per a les jerarquies, la cura de l’ànima i l’ànsia de poder. Sinesi, en qualsevol cas, restà lluny d’aquestes turbulències tan humanes…